No podem aguantar més el pare!
(Jacques-Alain Miller)

Jacques-Alain Miller llegeix [1] Una setmana de vacances, de Christine Angot.

Una setmana de vacances [2] demostra que ja no podem aguantar més el pare. L’he llegit com una apologia d’avui, una apologia dels nostres «farts de pare». Ens fa entendre per què hem de deixar el regnat del pare. El pare, aquesta plaga que ha tingut els seus dies, està obsolet. El pare incestuós és un personatge conegut a la literatura, però aquí és una altra cosa: és la novel·la del pare com l’impossible de suportar. Com a tal, és real, un efecte de sentit paradoxalment real. “Ella” (atès que en aquesta novel·la els protagonistes es designen amb els únics pronoms “ell” i “ella”) gravita al voltant d’aquest real, s’hi gira i regira absolutament. El gira-sol és un heliotropi [heliotrope], i ella es mostra com un paternotropi [paternotrope], un massa-pare, fins a l’eclipsi del pare al final de la novel·la. És la novel·la del que Lacan va anomenar la perversió [père-versión, versió del pare]: el pendent, el tropisme vers el pare.

El pare, com desfer-se’n? És possible desfer-se’n? Aquesta és la pregunta constant de Lacan. El seu punt de partida va ser el Nom-del-Pare, posat en funcionament, des del Seminari III fins al Seminari IV, per donar compte de psicosis, neurosis i perversions, però no del que seria el normal. Al Seminari VI, es nota que el concepte de desig desplaça les línies del complex d’Èdip. Aquest Seminari, de fa mig segle, El desig i la seva interpretació [3], és contemporani d’Una setmana de vacances.

El desig no té res a veure amb l’instint, la guia infal·lible de la vida, que va directament al punt, que condueix el subjecte a l’objecte que necessita, aquell que s’adapta a la seva vida i a la supervivència del cos. Encara que es busqui la seva parella en la realitat comuna, l’objecte del desig se situa en el fantasma de cadascú. El Seminari pretén aclarir la dimensió del fantasma: en aquest nivell, entre el subjecte i l’objecte hi ha un o bé/o bé. A nivell del que s’ha anomenat coneixement, els dos, subjecte i objecte, s’adapten entre si, hi ha coaptació, coincidència, fins i tot una fusió intuïtiva dels dos. En el fantasma, en canvi, no hi ha aquest acord, sinó un fracàs específic del subjecte davant de l’objecte de la seva fascinació, un cert tallar l’alè. Lacan parla de l’esvaïment del subjecte, del moment en què no es pot anomenar. Això es veu representat a la novel·la pel fet que les persones no s’anomenen, romanen en l’anonimat i que la qualitat de pare i la de filla només s’expressen de la manera més fugaç. Només hi ha la famosa “diferència dels sexes”.

Hi ha una frase al Seminari que diu: “El pudor és […] la forma real del que s’encunya en els símptomes de la vergonya i el fàstic”. [4] Entenem que el pudor és la barrera que ens atura quan estem en el camí del real. Una setmana de vacances va més enllà de la barrera del pudor , i avança cap a la zona on sol ser el símptoma el que opera, a través de la vergonya i el fàstic.

Allà coneixem un pare, l’Ell de la novel·la, que odia el desig: el que l’ocupa és el gaudi. El mesurem pel que provoca el seu eclipsi al final: ella li explica un somni, un missatge de desig per desencriptar, i de seguida li canvia l’estat d’ànim: està indignat, molest, furiós, calla, enfadat. El desig, en forma de somni, fa malbé la fixitat del seu gaudi. Fixació recolzada per la repetició, els poders de la qual Camille Laurens també explora. Aquí, el gaudi torna com una melopea insistent. La separació entre desig i gaudi es fa palpable. El gaudi esdevé una brúixola infal·lible, a diferència del desig.

El pare mostra la seva voluntat de transmetre un ideal, fa de superjo. Es traspassen els límits del pudor i, alhora, es restitueixen de manera irrisòria a nivell de vocabulari: el pare ensenya la lliçó de com ben-dir (biendire) mentre fa alhora la lliçó de la perversió.

Estem en la fase de sortir de l’edat del pare. Si hi ha un llibre que m’ha donat la sensació més viva d’això, és Una setmana de vacances. Es l’emblema del que estem vivint. Freud salva el pare, mentre que segons Lacan el pare s’ha d’interpretar en termes de perversió. Veiem clarament al Seminari VI que el complex d’Èdip no és en absolut l’única solució del desig: és la seva forma normalitzada, i la seva presó. El complex d’Èdip és patogen.

Una setmana de vacances actualitza aquest progrés del Seminari de Lacan. El seu desig s’emancipa en favor del silenci i de la còlera del pare. Es troba al final de la novel·la en una estació de tren, on l’únic element familiar, heimlich, és la seva bossa de viatge. El text acaba amb aquestes frases: “Ella el mira. I ella parla amb ell” [5]. La bossa de viatge ve en lloc del pare, com un objecte a. Aquesta és ara l’adreça, allò on s’allotja el subjecte suposat saber. És la seva bossa de viatge qui li interpretarà el seu somni.

Traducció: Miquel Bassols

______________________

Text publicat a Lacan Quotidien n°317, 26 d’abril de 2013, publicació en línia: www.lacanquotidien.fr

[1] Fragments escollits i preparats per Christiane Alberti a partir de la intervenció de J.-A. Miller del dissabte 20 d’abril, durant converses, lectures i projeccions dirigides per Christine Angot al Teatre Sorano de Tolosa del 18 al 21 d’abril de 2013, disponible a Youtube.

[2] Angot C., Una setmana de vacances. Anagrama, Barcelona 2014.

[3] Lacan J., Le Séminaire, livre VI, Le Désir et son interprétation, texte établi par J.-A. Miller, Paris, Éditions de La Martinière & Le Champ freudien Éditeur, 2013.

[4] Ibídem, pàg. 488.

[5] Angot C., Una setmana de vacances, op. cit., pàg. 137.

Més publicacions de