No vexem la paraula
(Ezequiel Mir Casas)

Beaumarchais ens deia el 1778 a Les noces de Figaro: «Sense la llibertat de crítica, no hi ha elogi afalagador». Cal definir allò que, a la ràdio o a la televisió, mereix el nostre elogi. Quina mena de tonalitat, de tema, d’elocució, de discurs trobarà un assentiment immediat dins nostre? Què esperem exactament dels mitjans de comunicació?

Una bona informació, certament, és a dir, documentada, verificada, contextualitzada, etc; tanmateix, és menys freqüent del que hom s’imagina. La informació flueix pels mitjans audiovisuals com una aixeta oberta les vint-i-quatre hores del dia. Tanmateix, es malmet amb aquestes derives arxiconegudes: moralisme maniqueu, moda passatgera, precipitació, amnèsia, etc. Sobre aquestes derives, les cadenes d’informació han forçat la línia. Es deixen endur per una fugida vertiginosa cap endavant. Es tracta, sobretot, de tenir qualsevol informació abans que els altres. Aquesta és la llei (tirànica) de «l’exclusiva».

En teoria, sobre qualsevol tema, la «veritat» hauria de poder esperar un quart d’hora. Això mai passa; tothom té tanta por de ser «cremat» pel seu veí que els proveïdors de primícies es deixen endur per una cursa estúpida, cosa que acaba impedint que distingeixin la informació del rumor. Així és com predomina una immediatesa sense retrocés ni memòria. Enelsdarrerstemps sobretotalscanalsdenotícies24hores finsitots’arribaacomentar un esdeveniment abans que hagi passat. Hom es veu forçat a «omplir» la pantalla i això és ben estúpid.

Tot això conspira per destruir la democràcia, però potser no és el més greu. Cal reflexionar sobre el mateix estatut de la paraula, la seva naturalesa, la seva probitat, el punt de vista que permet clarament endevinar. A la ràdio, a part de la música, tot és només paraula, aquest «so articulat per algú» amb l’objectiu de transmetre a un altre un «significat». Això fa que l’oient sigui sensible a «l’exactitud» d’una veu i a la «veritat» d’una entonació, a la seva marca.

De fet, ens exasperem ràpidament pel que sona fals, per la imitació, la «mignardise» del llenguatge, la cursileria amanida, la vigilància semàntica, el vocabulari de moda, el folklore «people», etc. Per no parlar dels innombrables clixés que transformen en llengua morta el «periodisme». Encara més greu: la història ens ensenya que tots els totalitarismes han començat sempre amb una destitució de la paraula. Ho testimonia el llibre fundacional del filòleg Victor Klemperer, que va passar diversos anys, des de la presa del poder per Hitler el 1933, estudiant de quina manera els nazis havien remodelat la llengua i la cultura alemanyes per posar-les al servei del III Reich. Publicat el 1947, la seva obra (LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo, Editorial Minúscula, 2001) ens recorda que cap llengua humana no és immune a aquesta confiscació.

El ronroneig mediàtic o l’argot «globish» de la mundialització són, en essència, menys tràgics, però són altres exemples de la profanació del llenguatge humà.

Més publicacions de