Novetats sobre la sessió analítica
(Vilma Coccoz)

Al cafè-restaurant In den Vergulden Turk, el dia 26 d’agost de 1910 Sigmund Freud va concedir una cita, a les tretze hores, a Gustav Mahler. Aquest va ser el punt de trobada per a l’única sessió, que va tenir lloc durant una caminada per la ciutat de Leiden de quatre hores de durada.

La trobada, que hagués pogut tenir lloc a Viena, on tots dos residien, va ser precedida per tres intents seguits i unes altres tantes anul·lacions per part del músic. L’ocasió es demostra certament extraordinària i en la urgència provocada per una mena d’ultimàtum de l’analista, disposat a continuar el viatge cap a Sicília després d’una breu estada a Holanda. [1]

Serveixin d’exemple aquests nobles antecedents de la sessió no estàndard (en un espai i un temps singulars) per indagar les peculiaritats de la sessió on line, l’extensió de la qual s’ha vist precipitada per la situació d’emergència imposada per la pandèmia, si bé és cert que ja s’havia començat a practicar, encara que de manera discreta, per alguns analistes del Camp Freudià al nostre segle.

L’any 2017 Eric Laurent admetia la introducció de les sessions telemàtiques i convidava els analistes a no ser tecnòfobs:

«L’anàlisi consisteix en tot el que es poden dir dos cossos parlants, dos parlêtres en una trobada inèdita (…) no cal ser tecnòfobs. Lacan no s’acontentava amb les cartes manuscrites en pergamí, responia al telèfon i enviava de bona gana telegrames perquè arribessin més ràpid. L’analista contemporani es pot servir de Skype quan les circumstàncies no permeten fer altrament. Hi ha coses dites que toquen, fins i tot si són mediatitzades per Internet. Tampoc cal acontentar-se amb Skype. És una limitació, com ara el telèfon o el telegrama. Cal servir-se de Skype per després passar-ne.» [2]

Kairos i Chronos

La invenció de les sessions curtes, vinculada a la nova concepció del temps “intersubjectiu” o lògic en el seu caràcter de “pierre de rebut ou pierre d’angle”[3], constitueix una resposta, per part de Lacan, a allò real del gaudi silenciós de la pulsió que els analistes serfs del timing fix estaven condemnats a interpretar com a resistències i a un inevitable forçament derivat d’una impotència per tractar el real mitjançant el simbòlic que derivava no poques vegades en passatges a l’acte. Pedra de deixalla per a la IPA, pedra angular per a l’Escola de Lacan.

En canvi, gràcies a la consideració del temps de la sessió com a kairos (moment oportú), al marge del cronòmetre, subratlla Lacan, « …hem pogut treure a la llum en aquest subjecte fantasies d’embaràs anal amb el somni de la seva resolució per mitjà d’una cesària, en un termini en què altrament hauríem seguit reduïts a escoltar les seves especulacions sobre l’art de Dostoievski[4]».

En els seus desenvolupaments sobre la temporalitat de la sessió Jacques-Alain Miller[5] precisa que, tot i ser regulada i esperada, la sessió analítica suposa fer lloc a la sorpresa, i demostra que la sessió respon a una estructura tal que inclou la contingència, on pot advenir l’esdeveniment imprevist ocasionat per la interpretació o el tall.

A més, des de la perspectiva del recorregut analític, de la sèrie de sessions, hem de tenir en compte, amb Lacan, que “… a l’ens li cal temps per fer-se a l’ésser [6]”: és el temps de saber que requereix el pas de l’inconscient des del discurs de l’amo –l’inconscient-repetició– al discurs analític –l’inconscient-subjecte–. Aquest temps no és només durada, i requereix, per tant, escansions, diu Miller, tenint en compte que «una escansió no és només una detenció, una pausa (…) comporta una adquisició, duu a terme una mutació del problema inicial.»

El lloc i la pedra

Seguim Miller quan defineix la sessió com una cita dels cossos en presència, ocupant el mateix espai durant un lapse de temps; encara més, se la considera sessió fins i tot quan l’analitzant no hi acudeix, quan es declara absent i la paga. Tot i que està condicionada per un aparell de semblants, la sessió, però, s’ha de distingir d’una cerimònia, afirma. En ubicar en el seu si el real, la sessió fa un lloc on desxifrar el misteri del cos parlant.»[7] Entre tots dos cossos hi ha una dissimetria: l’analista, com a pedra, com a motor immòbil, aconsegueix que els seus analitzants «gravitin al voltatn del seu imperatiu : Vine!, que precedeix els altres: parla!, digues-me el que se t’acudeixi!»

En aquest marc, precisa Miller, es produeix una neutralització de l’espai perceptiu (dels inputs perceptius) i es converteix en un obstacle a la sortida motriu. El divan indueix a una posició akinètica per afavorir un altre tipus d’inputs, és a dir, els pensaments desapercebuts, que afavoreixen una experiència d’extimitat perquè desposseeixen el subjecte de la iniciativa a causa del seu caràcter superjòic o pulsional.

Allà, al lloc de l’Es, de l’Allò, allò on la subjecció del Ich pot advenir… a l’ésser del dir, al Je, el Jo. Així, en aquests pensaments intempestius, desavinguts, es pot operar una retemporalització: parlar genera l’Altre com a lloc, -inclou una direcció i una inscripció de la paraula- instituït pel silenci de l’analista, que calla «en lloc de respondre»[8] ], fent un buit a l’enunciació singular de l’analitzant.

Aquesta operació discursiva és possible perquè l’analista-pedra fa semblant d’objecte, la immobilitat del qual alguns van interpretar erròniament com a impassibilitat.

D’acord amb aquestes consideracions, l’estructura lògica de la sessió analítica, sustentada per la topologia i el temps, ha de regir també les modalitats no presencials, si bé cal explorar-ne les diferències, els pros i els contres.

Sessió analògica, sessió telemàtica

En el seu text El malestar a la cultura [9] Freud havia cridat l’atenció sobre els avenços tecnològics, que ampliaven el camp perceptiu com és el cas del telèfon o el microscopi, mitjans anomenats «analògics». Davant les dificultats de mantenir sessions presencials que va imposar la situació d’emergència sanitària, les sessions telefòniques van demostrar ser un mal menor, encara que suposen un esforç afegit que alguns pacients (que ja comptaven amb l’experiència del divan) intenten pal·liar fent la sessió estirats i amb algun suport per sostenir el telèfon.

A parer meu, i sempre tenint en compte l’axioma que regeix la nostra pràctica de l’un per un, una de les dificultats que suposen les sessions telefòniques i, més encara, les telemàtiques, es deriva precisament de la seva inclusió en l’àmbit de la comunicació, propiciant un il·lusori context de simetria entre els dos cossos que es donen cita a una hora davant de la pantalla.

Si bé la situació no exclou la maniobra amb el semblant, el marge es veu restringit per la imposició d’un marc i de la captura de la imatge per part de la càmera del dispositiu. ¿Com fer lloc a l’opacitat, a allò que no es pot veure, com operar amb el silenci quan el mitjà semblaria convocar (de convocare: cridar a tots) la resposta? Notem que en aquesta modalitat es demostra «l’art de respondre de costat.»[10]

Analistes advertits

La possibilitat d’estendre la nostra pràctica a través de les noves tecnologies no ens eximeix de la responsabilitat de saber en què consisteixen i quins són els riscos que comporta el seu ús. Ens enfrontem a una transformació de tal magnitud de les nostres vides, a un «moviment d’acceleració que fa igualment més necessària la psicoanàlisi al nostre món» en paraules de Lacan.

Seguint l’anàlisi de Javier Echeverría, ens veiem obligats a reconèixer que les tecnologies digitals ens transformen en tecnopersones, súbdites dels propietaris dels llenguatges mitjançant els quals accedim als tecnoentorns (on es genera el tecnoespai i el tecnotemps). Mitjançant l’ús de noms d’usuari i contrasenya se’ns possibilita (si disposem del programari adequat) participar-hi. «Les nostres identitats a la xarxa són simples màscares, tecnomàscares»[11].

Segons Echeverría, les pantalles són interfícies que s’adapten a les necessitats perceptives de les persones, les quals segueixen sent analògiques en els seus processos perceptius. Els processadors de dades, en canvi, són digitals, no pas mentals. « Els dispositius informàtics també són extensions del nostre cos, però molt més que això, és a dir: són sistemes tecnològics que operen independentment dels nostres sentits, i que són autònoms respecte de nosaltres.”[12]

Echeverría conclou que la hibridació entre les tecnologies informàtiques i les persones als mitjans audiovisuals «prové d’aquesta interprenetració entre el que és digital i el que és analògic.»[13] No se’ns escapa que el suport d’aquesta operació se sosté en el gaudi pulsional de la mirada i de la veu que ens transforma en corpus-gadgets.

Si estem prou advertits d’aquesta nova manera de gaudir, la sessió analítica pot continuar sent «un parèntesi en l’existència minutada del subjecte contemporani consagrat a la utilitat directa»[14], un lloc que acull l’esforç de poesia que cada ésser parlant realitza per trobar les traces de lallengua que li és pròpia i amb les quals es va escriure el seu símptoma, creació singular del parlêtre.

L’art digital i la psicoanàlisi es perfilen com a recintes de resistència per a la subjectivitat amenaçada, enclavaments de llibertat per a la nostra tecnoexistència i on es dirimeix la resposta a la tecnopolítica, digitada pel poder en mans dels senyors dels núvols.[15]

 

1] L.Sokolowsky, Freud et la musique, La Cause du désir. En avant derriére la musique. p. 32.

[2] E. Laurent, Jouir d’internet. La Cause du désir Nº 97. p. 18.

[3] En una nota a peu de pègina figura: “Pierre de rebut ou pierre d’angle, notre fort est de n’avoir pas cédé sur ce point”. J. Lacan, Función y campo de la palabra y el lenguaje.  Ecrits p. 315.

[4] Ibid. Écrits p. 315.

[5] Seguim els desenvolupaments de Miller en el seu Curs Los usos del lapso. Paidós. 2004. Lliçons del 1,8 y 15 de març de 2000.

[6] J.Lacan, Radiofonía. Otros Escritos. Paidós. Buenos Aires. 2012, p.449.

[7] J.Lacan, Seminario XX Aún. Paidós. Buenos Aires. 1981, p. 158.

[8] J.Lacan, Variantes de la cura-tipo, En O.E. RBA Barcelona 2006. P.337. Écrits, p.351.

[9] S.Freud, El malestar en la cultura. En O.C. Tomo III Editorial Biblioteca Nueva. Madrid, 1973, p. 3032.

[10] E. Laurent, Jouir d’internet. La Cause du désir Nº 97. p. 18.

[11] . Echeverría, L. Almendros. Tecnopersonas. Cómo las tecnologías nos transforman. Edit. TREA. Gijón. 2020. p.110.

[12] J. Echeverría, L. Almendros. Tecnopersonas. Cómo las tecnologías nos transforman. Edit. TREA. Gijón. 2020 p. 113.

[13] Ibídem, p.125.

[14] J.A.Miller, Un esfuerzo de poesía. P. 161 Lliçó del 5 de març de 2003.

[15] Expresisó de Javier Echeverría.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Més publicacions de