Oci i diversió: la perversió del desig
(Amador Vega)

En quin moment de les nostres vides sentim que la part que ens faltaria per recórrer s’ha encongit irremissiblement? El més habitual és pensar que es tracta d’una qüestió d’edat i que vam començar a flaquejar emocionalment quan la salut física inicia el seu declivi. Certament, la vida física i la vida psíquica solen intercanviar missatges d’optimisme i pessimisme amb què anem sobrevivint. La meditació sobre la vida pròpia i sobre el seu sentit transcendent, o el seu possible sentit existencial, és una cosa que pot semblar a alguns una manera de no gaudir-ne i fins i tot una manera d’arruïnar el present. Amb l’inici del nou mil·lenni —per situar en algun punt raonable la nostra reflexió—, la valoració gairebé exclusiva del present enfront del passat i l’avenir, així com l’exaltació d’un desig compulsiu per esprémer el temps present, no només han reduït la vida a un objecte de consum immediat, sinó que també són la causa que la nostra existència es vegi, freqüentment, reduïda a un mercat en què tot pot ser adquirit a qualsevol hora. Ja fa molts segles que un vell mestre alemany va destacar la virtut de l’ésser davant de la del tenir. Per aquest motiu no n’hi ha prou amb dir: «tinc un cos» per concloure que tinc una vida, ja que és l’ésser que he estat, el que sóc ara i el que voldria continuar sent el que dóna sentit a una vida conscient i el que insufla vida al meu cos.

En la nostra actual cultura de la presència han intervingut, en una manera espectacular, els mitjans de transmissió i comunicació. Convertida la comunicació, en gran part, en mer anunci sense capacitat transitiva i blasmada la transmissió de tot coneixement que no sigui objectivable i contrastable en simples dades producte del càlcul, el present emergeix als nostres ulls com ho faria en la pantalla d’un ordinador un programa d’Excel, les caselles del qual van desapareixent mentre intentem, inútilment, col·locar-hi el saldo dels nostres actes vitals.

El culte a la immediatesa, fins i tot a la seva possible correcció en temps real (com succeeix en la presa de selfis), ha derivat en la destrucció del passat (la memòria) i en la seva posterior lectura en el futur (les expectatives). En presència d’un present omnímode i aclaparador, el record i la imaginació han passat a ser facultats rebutjables. Quan parlo de facultats, estic donant per descomptat que l’ésser humà té una capacitat per recordar, entendre i estimar, és a dir, que hi ha un espai psíquic o mental on són possibles aquests actes, un lloc no quantificable, no classificable, impossible de reduir a dígits o algoritmes, perquè el temps que hi opera, el temps del record, de la concepció intel·ligent i del desig, no és un temps que suma dades i fets per a l’anàlisi, sinó un temps que es mou endavant i enrere, entre el passat i el futur, i que ens impulsa a configurar una vida amb sentit.

L’omnipresència del present i el seu gaudi en temps real, especialment per a les generacions més joves, ha fet que molt pocs estiguin avui preparats per a l’espera (la virtut de la paciència) i menys encara per a posposar el fulgor del present. La generació que ha de conviure amb tota classe de discos de memòria, molt probablement sigui la que més mancarà d’una memòria per al record, mentre acumula una aclaparadora quantitat de dades enregistrades.

Crec que la presència obscena del present, com a única base de l’experiència, es deu a la perversió del desig en l’ésser humà. El desig es converteix en un malson quan està dirigit a la possessió i al consum immediat d’un objecte concret. L’oci i la diversió com a principals, fins i tot en molts casos, úniques expectatives existencials que puguin compensar un temps de crisi —com el de la pandèmia—, tenen el seu origen en el consum del present com a objecte preciós i irreemplaçable. Entre d’altres, aquesta és la raó per la qual resulta tan difícil, a dia d’avui, oferir a una joventut, inevitablement ociosa i divertida, una alternativa que no es xifri literalment en l’immediat. Probablement ha arribat el moment en què els models educatius hauran d’introduir en els seus programes, al costat del càlcul i les dades, la necessària capacitat metafòrica de l’ésser humà, allò que ens faculta per traslladar-nos entre la vida física i la vida psíquica i, cosa encara més important, el que ens anima a no cancel·lar el desig de desig —i no el desig d’això o allò—, en tant que dinàmica irrenunciable de la nostra existència. El desig de desig, a diferència del desig d’alguna cosa, ens situa no en la presència instantània sinó en la durada, en la possibilitat d’estirar el temps, endavant i enrere, amb una llibertat que cap oci organitzat i gestionat pels experts de la diversió podria arribar mai a imaginar.

El sentiment que, sobtadament, la vida comença a encongir-se, no es deu, a la meva manera de veure, tant a l’absència d’expectatives en l’horitzó existencial, com a l’ús pervers que fem del present quan li exigim l’extraordinari. És cert que des de sempre la festa ha tingut aquesta funció d’irrupció que cancel·la l’existència monòtona i repetitiva per treure’ns del que és habitual. Però en les societats en què l’oci i la diversió contínua són exaltades i elevades a la categoria de culte, es corre el perill de convertir la festa en ofici i l’oci en negoci, la qual cosa arruïna d’una vegada per sempre la il·lusió de l’espera en aquest temps a part, sense benefici aparent, en el qual les dimensions física i psíquica de l’ésser humà constitueixen una única i mateixa vida.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

 

SOBRE L’AUTOR

Amador Vega és va doctorar en Filosofia a l’ Albert-Ludwigs Universität, Freiburg im Breisgau (Alemanya) i és catedràtic d’ Estètica i teoria de les arts a l’ Universitat Pompeu Fabra, on també coordina el Centre d’Estudis en Estètica, Religió i Cultura contemporània. Ha estat Joan Coromines Visiting Professor a la University of Chicago (2007), Visiting Professor a la Université Saint-Josep, Beirut (2010), a la Hochschule für Gestaltung (Germany)/Karlsruhe University of Arts and Design (2016-17) i des de 2014 forma part del cos docent del Carl G. Jung Institute de Zuric. El seu darrer llibre (juntament amb P. Weibel i S. Zielinski): Ramon Llull’s Method of Thought and Artistic Practice(Minnesota University Press, 2019).

Més publicacions de