Oscar Masotta, els ecos d’un estil
(Miquel Bassols)

Intervenció en la presentació del llibre de Cloe Masotta amb cartes d’Oscar Masotta: «Tendremos que encontrar un lugar donde encontrarnos». Biblioteca de el Camp Freudià de Barcelona, 19 de febrer de 2021.

El meu amic Germán García —que sempre es va reconèixer com a alumne d’Oscar Masotta— va publicar fa uns anys un llibre, fruit de la sèrie de conferències anomenades «Conferències Oscar Masotta» que vam fer en honor del fundador de la Biblioteca Freudiana de Barcelona, ​​un llibre amb un títol que sempre em va agradar per enigmàtic: «Oscar Masotta, los ecos de un nombre». Ressonava per a mi com l’eco d’una trobada que, no és exagerat dir-ho, va marcar la meva vida, la meva trobada amb la psicoanàlisi i amb l’orientació lacaniana. I, sobretot, va marcar la meva trobada amb els textos de Jacques Lacan.

A mi m’agradaria avui intervenir en aquesta taula amb una expressió una mica copiada de la de Germán per dir-los com presentar aquest llibre, què he trobat jo en aquest preciós llibre, tan especial i singular. Diré: «Oscar Masotta, els ecos d’un estil».

Perquè per a mi, el nom d’Oscar Masotta va quedar molt aviat —i quan dic molt aviat, dic als 18 anys, que va ser quan em vaig trobar amb ell— associat a un estil, un estil de lectura, un estil d’ensenyament i de transmissió dels textos. El mateix Jacques Lacan va dir que l’estil és, en realitat, l’únic que es transmet en l’ensenyament de la psicoanàlisi. Un estil és una manera d’abordar el real, d’abordar el que no es pot nomenar, d’abordar això que anomenem l’inconscient o que, des d’una altra lògica, escrivim també amb la lletra a de l’objecte. L’estil és una manera d’abordar l’objecte a, la manera de gaudir singular de cadascú. I Oscar Masotta tenia un estil —fins i tot en el sentit més anglès de la paraula, a unique style, un estil únic—, un estil d’abordar el seu propi objecte a, que ell situava amb freqüència en el seu auditori, en el seu lector. I Cloe Masotta, és el que reconec en aquest llibre, té també un estil, una manera d’abordar la seva trobada amb algú tan proper com el seu pare, algú, alhora, tan enigmàtic per a ella com el seu pare.

I ho fa iniciant el seu llibre amb una cita que m’estimo especialment, una cita d’un poema de Maria Mercè Marçal:

«Amb fils d’oblit / l’agulla enfila […] cus la memòria / la sargidora cega»

La memòria, un sargidora cega. Tot exercici de memòria és un cosir i recosir a cegues perquè, com deia Freud, tot record és encobridor, tot record és ja un sargit fet en un estrip del teixit, en els forats que ens queden en el text teixit de la vida, més o menys traumàtics per a cadascú.

O, com també deia un altre poeta —Gabriel Ferrater—, la «memòria, la marmanyera, i l’oblit, el drapaire mut», com els que avui deambulen pels carrers de les nostres ciutats amb un carret de la compra ple de peces soltes.

Més enllà del record encobridor, la memòria, però, deixa escrites les coses de la vida en missatges que hem d’aprendre a desxifrar, també en cartes com les que Cloe va rescatar a un i altre costat de l’Atlàntic per fer aquest llibre.

Vull agrair-li de debò haver-ho fet perquè també per a mi és l’oportunitat per reescriure la meva memòria més enllà dels records encobridors del que va ser la meva trobada amb Oscar Masotta. I no equivocar-me massa, jo també, recosint el teixit i text de la vida.

Oscar Masotta ho feia observar així: amb la història sempre podem enganyar-nos, ens veiem sempre evolucionant en un sentit, amb el sentit de la vida, amb el sentit que li donem a aquesta sargidora cega i a aquest drapaire mut. En l’imaginari, ens veiem sempre progressant, del passat al futur. Però no és cert, no hi ha progrés, només voltes en una espiral al voltant dels forats que queden en el teixit, en el text de la vida. La idea mateixa de progrés es fonamenta en aquest malentès.

I també ho escrivia així, el cito i tradueixo:

«Vaig estar pensant fa poc el destí de la literatura dels que, com nosaltres, només disposem dels analistes com a audiència. Temible. Només tindrem lectors d’aquí a vint anys (un escriptor d’un altre tipus pot fantasiejar la seva audiència en termes de centenars d’anys) si la banda que avui ens llegeix es manté fins demà. Ja ho veuen, la meva lamelle [el meu desig, el meu estil] té motius per induir la seva investigació. Però què és el que fa que una banda pugui articular les foscors d’avui en una ciència del futur?»

Oscar Masotta no va tenir, no ha tingut, no té avui, només als analistes com a audiència. Aquesta taula és una prova d’això. L’exposició organitzada MACBA l’any 2018 dedicada a la seva obra —«La teoria com a acció», impulsada per Cloe— també ho va ser. Vostès, aquí, són també una prova d’això, amb el seu interès per Oscar Masotta.

I, d’altra banda, la banda aquella que llavors el llegia, i que el seguim llegint avui, resulta que s’ha mantingut ja una mica més de vint anys. Anem si més no pels quaranta. No està malament, i hi ha raons per pensar que les foscors d’ahir s’articulen avui, si no en una ciència, si en una experiència sostinguda de manera insistent, persistent. I, en primer lloc, es tracta de l’experiència d’una Escola de psicoanàlisi, desig que estava sempre en l’acció de Masotta. No està gens malament tampoc.

I tot això que segueix succeint, va succeir de fet en poc més de tres anys: des de 1975, moment de la seva arribada a Barcelona, ​​fins a 1979, moment de la seva mort!

Les foscors d’avui poden articular-se en un saber del que se’ns presenta —avui també— com el futur, ja sigui de la vida de cadascú com de la pròpia experiència de la psicoanàlisi.

Si llegeixen la presentació de Cloe Masotta veuran les raons per confiar en la sargidora cega, o en el drapaire mut, noms tots dos de l’inconscient, més enllà dels nostres temors, més enllà també del que cadascú recorda. Hi ha, en efecte, trobades, trobades no previstes però escrites en la memòria dels cossos, una memòria que hi és per ser llegida, escrita i reescrita per cadascú.

Cloe va començar aquesta operació de lectura i escriptura sobre «una taula de llum», el lloc —aquest és «el lloc»— on reescriure amb les seves lletres la memòria d’allò perdut. Ho veuran molt bé en el llibre, ho veuran materialment, amb el suport material de la lletra, a la taula de llum on Cloe ressegueix i voreja les paraules de les cartes del seu pare.

Deixin-me concloure doncs amb el que m’ha semblat trobar en la seva carta-lletra-pròleg. Perquè hi ha un mateix tret d’estil, resultat de la seva trobada:

«Entonces, leer tus cartas fue un encuentro en el que pude imaginar mi vida familiar antes de tu muerte. Hoy, papá, escribirte es un hilo de sutura, después de tantos años de no saber cómo hacer con tu pérdida, con el vacío que dejaste, llegando incluso a huir de aquellas aulas donde se mencionaba tu nombre. Las heridas que nos inflige la vida, los traumas, son como agujeros en nuestros relatos, y siempre contienen algo de oscuridad, algo insondable, pero ahí está el arte para que podamos habitarla y transformarla.»

Així doncs, gràcies Cloe per haver escrit aquests ecos de la teva trobada, gràcies per fer de les foscors d’avui —sempre són les d’avui— una llum de futur on seguir escrivint la nostra memòria.

(Versió en català de l’autor)

Més publicacions de