Paraula i inconscient geogràfic
(Rafela Nicolau)

Sembla que succeeix sovint que es balears, quan ens desplaçam a Catalunya*, pes fet de xerrar amb una persona des Principat, alteram —en major o en menor mesura— s’accent i ses fórmules lingüístiques que ens són pròpies. Ens sorprenem utilitzant s’article literari, per exemple, en ocasions en què no ho faríem a ca nostra. Pel que fa an es meu cas, visc sa sensació d’haver de fer un lleuger «esforç» per a mantenir ses formes dialectals insulars. O, si més no, me n’adon de ses formes de xerrar que fan part de sa llengua materna; és a dir, les veig aparèixer, se’m fan visibles.

Desplaçar-se, sortir, —per ventura per a un illenc això se viu com un fenomen més dràstic, si escau— és canviar sa manera de parlar. En major o en menor grau, canviant de llengua o no, sortir implica tendir a alterar sa manera pròpia d’utilitzar sa llengua i es llenguatge. A vegades, no ens és necessari canviar totes ses paraules —quan anam a Catalunya o a sa Comunitat Valenciana, per exemple—, però, en qualsevol cas, tendirem a modificar sa «manera-de-fer» amb es llenguatge. I, això, no únicament per una qüestió d’adequació de registre, sinó per qualque raó que per ventura se podria dir d’«adequació-adaptació geogràfica».

De fet, a ses Illes, es forani és aquell que xerra «d’una altra manera». Es ventall és ampli, per a referir-nos a qui «és de fora»: es «foraster» és aquell que no entén sa manera de xerrar local, de s’illa o de s’Arxipèlag, però que noltros sí que l’entenem a ell. An es foraster també li’n deim «peninsular». S’estranger, per altra banda, és aquell que, no només no entén ni parla sa nostra llengua, sinó que, a més, tampoc noltros no entenem sa seva. També feim referència an es «català» i an es «valencià», que, curiosament, no són ni «peninsulars» ni, per tant, tampoc «forasters». Però si resulta que un català o un valencià xerren en castellà, llavors probablement passarem a reconèixer-los com a «forasters». Malgrat allò malsonant de sa paraula, diria que no se tracta d’un apel·latiu de menyspreu, sinó d’una forma d’organització i d’articulació, formulada a través des llenguatge, entre s’horitzó insular i s’alteritat.

Això convida a reflexionar sobre un binomi: aquell que articula llenguatge i geografia o, més precisament, llenguatge i moviment geogràfic: desplaçament, canvi de lloc i «producció de lloc». Què és es llenguatge si no una fixació o «base de lloc»? Xerrar una llengua, com «tenir un llenguatge», vol dir, de qualque manera, mantenir-s’hi. Vull dir: saber mantenir-s’hi. Conèixer un llenguatge (verbal, musical, plàstic, etc.) implica (re)conèixer es lloc que aquest llenguatge obri. Poder viure en una llengua —parlar, per tant— vol dir saber mantenir-se en es lloc de sa llengua, en es lloc que aquella manera-de-dir fa. Llenguatge i topos són indissolubles.

* * *

Sa definició que se dóna, en català, des verb «habitar», segons es Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és sa de «tenir (…) un determinat espai». Habitar vol dir tenir un espai, per tant, segons aqueixa definició. Resulta, a més, que en francès ocorre de manera semblant, és a dir, que sa definició que se proposa per «habiter» passa pels verbs «se maintenir» i «se tenir» —mantenir-se, sostenir-se, per tant. Habitar un lloc —com una llengua— vol dir, de qualque manera, posar-s’hi, mantenir-s’hi: tornar-lo a insistir, repetir-lo. Coneixem una llengua perquè l’hem repetida moltes vegades, i així hem pogut oblidar-la, fer-la transparent. De fet, quan coneixem «bé» una llengua —sa llengua materna, per exemple— ja no la sentim, ja no en sentim sa seva sonoritat, sa seva imatge sonora. Se’ns ha fet transparent. En aquest sentit, s’analogia entre llengua i lloc geogràfic sembla clara, com també Michel Foucault ho assenyalà quan afirmà que sa llengua és es país.[1]

* * *

S’horitzó, a ses illes, és una forma de tall sec, perquè és literal —perquè és litoral, aprofitant es joc de paraules de Jacques Lacan. Una fenomenologia geogràfica que conjugàs límit (paraula) i horitzó, per tant, tendria molt a dir-hi, sobre s’expèriencia insular de s’horitzó. Si s’horitzó és allò que emmarca i que, per tant, «ordena» i procura una possibilitat de sentit an es nostre món circundant, què ocorre en s’experiència d’un horitzó tan literal?

Sa noció d’horitzó que sa fenomenologia procura deu passar, també, per tant, per allò que sa paraula vela, per sa seva cara invisible, en penombra. No podem, per exemple, més que veure una part d’una cadira, i aqueixa part farà es nostre horitzó —veure totes ses sevesparts de sa cadira an es mateix temps implicaria una omnipresència, un horitzó absolut, es de Déu—. Amb sa paraula ocorre un fenomen analògic: no podem més que veure’n una part, o unes parts, però mai podem veure Sa Paraula, en sa seva totalitat: en veim un dibuix, per exemple, sa seva representació simbòlica i gràfica (es significant). En veim, a més, un possible significat que, en sa vida en comunitat, equival a una aproximació que fa allò possible de sa comunicació. Però, finalment, sa comunicació té també quelcom (bastant) d’impossible: allò que remet a aquelles parts de sa paraula que no veim. De fet, sovint ni tan sols sospitam que puguin ser «per allà» i operar. A sa paraula, a diferència de sa cadira, no arribam mai a poder-li fer sa volta completa: de fet, quan l’hem encerclada, posada cap per abaix, tombada, inclinada, etc., ens n’adonam que, tanmateix, ens deixa s’indici d’una part inaccessible.

Dit això, es límit que sa paraula suposa (es Peras, segons es grecs) deu tenir un deure constant amb s’horitzó que fa, de manera repetida, per a procurar-nos una possibilitat de construcció de sentit, un enquadrament (limitat).

Més encara que a sa terra continental, a ses illes s’a/Altre, tant en minúscula com en majúscula, tant sa seva imatge com es seu mot, és una forma d’excés. Un forat. Com una finestra més gran que sa pròpia casa. Per exemple, i com s’ha mencionat anteriorment, a ses Balears recorrem a paraules, a moltes de paraules, per a dir aquest altre, que és tan imaginari com simbòlic: foraster, estranger, turista, viatger, peninsular, català, etc. A Mallorca sobretot, ara també hi ha s’«alemany», que és un estranger repetitiu, i que ens xerra sovint en sa seva llengua pròpia, com si per defecte noltros l’haguéssim d’entendre —cosa que rarament faria un belga, un holandès o un finès: aquests continuen sent «estrangers».

* * *

Ens n’adonam que hem canviat de lloc perquè hem canviat sa manera de xerrar. A vegades, de manera molt subtil, passa fins i tot quan, sense canviar d’illa, de ciutat o de poble, som a «ca un altre». És a dir, que quan anam a casa de qualcú altre, hom pot adonar-se que no s’expressa de sa mateixa manera com ho faria amb aquelles persones que considera que fan part de «ca seva». Però què és aquest «ca seva»? Què és, des d’aquest punt de vista, «sa casa de cadascú»?

Podríem pensar que ser-a-casa esdevé quan sa paraula, tot apuntant es lloc, no se veu. Sa paraula, a ca nostra, se fa transparent com un útil heideggerià. Quan sa paraula construeix sa llar meva, això passa sense que es límit que es llenguatge implica se vegi. A ca nostra, és llenguatge se fa tou i, si no, invisible, poc visible. No cal ni pensar-lo ni recordar-lo: el repetim, un pic i un altre, sense saber-lo, havent-lo oblidat. Sa paraula, a ca nostra, és un oblit que pobla tot es nostre voltant; és a dir, és un oblit present, i no un oblit que ha quedat enrere, que ha quedat ailleurs. A ca nostra, habitam sa paraula oblidant-la, sense adonar-nos.

No ser a ca nostra, pel contrari, suposa que sa paraula se fa cos visible, se fa objecte. Que sa paraula «se vegi» vol dir que esdevé imatge.

Es paisatge és, de fet, això: un límit fallit —una forma de ruïna— des qual en deriva una imatge-de-lloc. Se tracta d’un canvi de règim pel que fa an es territori i d’una inclinació cap a s’«espacialitat» pròpia des somni.

* * *

Tenir, en francès, vol dir sostenir. Tenir, en català, vol dir avoir en francès. Voldríem probablement no viure sa sensació d’haver de triar entre sostenir(-nos) i tenir, no veure mai sa divisió, sa bifurcació de camins, sa fissura que talla sa paraula i s’espai: es límit-territori, quan tremola, quan es fa visible, es fa paisatge.

Què deu albergar, per tant, es paisatge que, com es somni, ens tempta a voler-lo «tenir», quan, alhora, difícilment ens hi deixa mantenir-nos-hi?

Quan sa paraula apareix, el que apareix és una distància: aquella que separa es meu cos de sa paraula en qüestió. Si podem parlar d’inconscient geogràfic, em sembla que és sobre aqueixa tríada de sa que convé partir: distància, cos i paraula.

* * *

Marcel Proust, citat per José Luis Borges, defensava sa idea que s’enyorança d’un lloc és en realitat s’experiència de sa manca des temps que hi hem viscut; és a dir, pregonava que sa falta no és sa des lloc sinó sa d’allò que vendria a ser un «temps-de-lloc».

En molts d’àmbits, s’ha donat una sobre-valoració a sa dimensió temporal en detriment de sa consideració de s’espai. Sa postura proustiana és sa mateixa que trobam, per exemple, a tot es discurs en torn a sa ruïna. Sa ruïna se’ns transmet com una «resta de temps». Però, què n’és de s’espai? Quin és es fenomen espacial de sa ruïna, més enllà des pes que carrega com a «monument històric»? Un altre exemple és es de sa categoria patrimonial de «lloc històric», que també carrega amb s’epítet de temps, d’història. Un lloc, per a ser valoritzat com a lloc, no hauria d’haver de menester cap «validació» històrica. Es valor d’un lloc és, de fet, essencialment para-històric.

En aquests discursos d’història «vertical», de memòria lineal, sembla presidir una voluntat de «dir es lloc» mitjançant una espècia de fundació definitiva, sa qual passaria per «dir es temps», un temps determinat, escollit. S’adjectiu dit «històric» ens pressuposa un intent de «tot dir» un lloc a través d’un relat més o manco consensuat, més o manco convencional. Així, es lloc se formaria segons un principi de memòria, com dèiem, vertical. Podríem, de fet, afirmar que hem heretat una aproximació a s’espai supeditada a un què dir des temps. Des temps, però, en singular i determinat —heus aquí sa confusió— i no des temps, en plural, o de temps, de manera indeterminada. Un lloc, per a fer-se, requereix d’una memòria rizomàtica, per utilitzar es terme de Gilles Deleuze i Félix Guattari: és a dir, un lloc, per a ser tal, requereix d’una memòria que se diu entre s’esdeveniment més o manco precís i s’acumulació d’oblits que fan que aquest esdeveniment en qüestió pugui aparèixer com a tal. Així, quan afirmam que tenim «un lligam» a un lloc, el que venim a dir és que, si hom és qualque cosa, és també aquell lloc, o per aquell lloc: un d’entre d’altres a través des qual contribuïm a dir-nos «subjecte».

Pas sovint per una plantació de colocàsies que es troba dins un poble veïnat. El visc com un lloc, un lieu, i ja no com un endroit, perquè a través d’aquell micro-punt geogràfic he generat una rascada a sa meva psique. Cada vegada que hi pas, hi vaig; maldament no m’hi aturi. És a dir, que amb es fet de passar-hi, no hi som de pas. Hi som, en un mantenir-m’hi. Hi he oblidat qualque cosa, d’aquella imatge tan nítida que hi record: de fet, a més, en tenc una fotografia. Allà hi he deixat un petit teixit d’oblits, tot recordant aquell escena límpida i alegre d’aquell dia d’estiu. De fet, possiblement si record el que record —una alegria que passava per cercar es granots que se senten entre ses colocàsies enormes, escoltar es renou de s’aigua, ballar a sa porta d’aquella casa abandonada que hi ha devora, etc.—, si record el que record, és perquè entre cada petit estímul de record hi va una creació del que he oblidat. En tenc una fotografia, però allò al que sa fotografia em remet —i per això aquell lloc és un lloc per jo— és a tot el que no sé dir-ne, al que se’m desploma quan intent recordar sa història d’aquell dia d’estiu. No és un fenomen semblant el que ens ocorre quan intentam recuperar (o recuperar-nos en) un somni i l’intentam visualitzar com a lloc?

Deien, Guattari i Deleuze que:

(…) El fonamental no és reduir s’inconscient, ni interpretar-lo o fer-lo significar segons un arbre. El fonamental és produir inconscient, i, amb ell, nous enunciats, altres desitjos: es rizoma és precisament aqueixa producció d’inconscient.[2]

Sa història, el que intentam dir d’un esdeveniment passat, és una tipus de memòria, i sa memòria és una creació, una esculla que mira cap a s’inconscient. Cal acollir s’oblit, per tant, com a part d’aquesta memòria, per a saber-la precisa dins sa seva profunda imprecisió. Això equival a dir el següent: sa memòria, an es lloc, quan «se fa lloc», esdevé somni. Sa memòria de lloc, com s’oblit que conté sa paraula, no pot ser si no horitzontal, rizomàtica. Però també tenim una arrel, aparent, al manco: aquell esdeveniment que creim recordar amb precisió, aquell punt que fins i tot se’ns pot presentar com traumàtic. Tot i així, però, el que sembla important considerar és que per a fer arrel, per a dir s’arrel, necessitam tots ets altres monemes, que són profundament horitzontals, mòbils, erràtics. Només amb aquests, una arrel se podrà determinar —indeterminada de fons— com a tal.

Convendrà entendre aquí es terme «somni» com un model de comprensió, com una analogia en termes d’experiència d’espai. Parlam de «somni», i no d’un somni. En aquest sentit, somni i lloc es troben molt més emparentats que història i lloc: es lloc no en sap res de sa història; aqueix queda més enllà. Per a poder dir què n’és des temps d’un lloc, de sa seva dimensió temporal, cal pensar-lo de manera para-històrica. Es lloc és sa resta d’una porga de temps, sa seva ruïna: no el que queda dins es garbell, sinó el que ha caigut a terra i fa pòsit.

Així, serà per ventura interessant prendre en consideració sa hipòtesi que sa nostra relació amb s’espai posseeix una dimensió que va més enllà des temps o, més precisament, que se troba fora de temps, una dimensió que no està constituïda per temps, en sentit propi, sinó per allò que des temps ens falla. Dit de manera més precisa: se tractarà de considerar sa càrrega inconscient que depositam sobre s’espai: somni, oblit, repetició…

 

*Extracte de la tesi doctoral La fissure de la limite (École des Hautes Études en Sciences Sociales, París), dirigida per Jean-Marc Besse.

[1] «  Finalement, la seule patrie réelle, le seul sol sur lequel on puisse marcher, la seule maison où l’on puisse s’arrêter et s’abriter, c’est bien le langage, celui qu’on a appris depuis l’enfance. » FOUCAULT, Michel. «  Entretien avec Claude Bonnefoy », Le Monde, 12-13 septembre 2004

[2] Guattari, Félix; Deleuze, Gilles. Rizoma. Introducción. València: Pre-Textos, 20126 (1976), p. 41 [traducció de la cita al català feta per part de l’autora.]

Sobre l’autor

Rafela Nicolau (Lloret de Vistalegre, Mallorca, 1989). Llicenciada en Història de l’art per la UIB, actualment desenvolupa la seva tesi doctoral a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, un treball que s’emplaça entre les àrees de l’estètica, l’hermenèutica fenomenològica i la psicoanàlisi. Des de 2018, assisteix als Seminaris de la Tètrada de la SCB.

Més publicacions de