Pel túnel de Preciado
(Sonia Arribas)

A través dels seus llibres m’he endinsat pel que Paul Preciado anomena el túnel[1] del seu trànsit i per on ens incita a treure el cap: de Manifiesto contrasexual, el text amb el qual va voler fer explotar el binari heterosexual amb un nou contracte sexual per a la humanitat, fins a Yo soy el monstruo que os habla, el pamflet amb què crida a files als psicoanalistes en la revolució trans. He seguit els contorns de les arquitectures que ha habitat i que tan apassionadament ha dibuixat: Burgos, Nova York, Chicago, Urà… Són els noms de les coordenades del sistema filosòfic que ha anat construint al llarg de més d’una dècada.

Aquest viatge té gravada una imatge borrosa de Youtube a la memòria: el vídeo d’aquell 19 de novembre de 2019 en què, enfadadíssim per haver estat convidat a unes jornades a París de l’École de la Cause Freudienne que portaven per títol Dones en anàlisi, Preciado es va dirigir al públic amb un discurs eixordador, rabiós. Aquest títol –i sobretot, el creure haver estat convidat a parlar sobre el que ell va fer equivaler al “col·lectiu de les dones”– a Preciado li va ressonar com el pitjor dels insults.

Al cap de poc va publicar el seu ja cèlebre (almenys entre psicoanalistes) Yo soy el monstruo que os habla. Informe para una academia de psicoanalistas assenyalant la psicoanàlisi com una “teoria nociva”[2], una teràpia d’“indescriptible violència”[3] i oferint-se ell mateix com a terapeuta polític de la institució psicoanalítica[4].

 

1. Les dones=les esposes=les mares=les gosses=les conilletes

Preciado ha escrit sovint sobre el “col·lectiu de les dones” contribuint així a la crítica (inaugurada l’any 1949 per Simone de Beauvoir) del mite de la feminitat. Per “mite”, de Beauvoir no va voler referir-se a una estructura simbòlica (com les que Lacan va treballar durant els anys 50 per actualitzar Freud), sinó més aviat a tota una sèrie d’estereotips de gènere (és a dir, socials i culturals) que han contribuït que les dones hagin estat històricament en un “segon”[5] pla respecte dels homes, tant en la vida pública com en la privada o la domèstica. Ara bé, aquest mite, passat pel tamís de Preciado, té un caràcter diferent ja que –a diferència de de Beauvoir, i molt més en consonància amb Monique Wittig (la qual, ja als anys noranta del segle passat, va proposar destruir el gènere i abolir la categoria “dona” per emprar en el seu lloc “cos lesbià”; i va ambicionar un vocabulari inclusiu tan estricte per evitar l’opressió que va acabar quedant-se amb un únic pronom vàlid, per no implicar –segons Wittig– cap mena de divisió: “je”[6]), Preciado ha rebutjat sempre ser identificat com una “dona”, lluitant per ser reconegut, segons el moment de la seva transició, com a “bollo”, “tecno-home”, “home”, “cos de gènere no binari” o “home-trans”. O sia, Simone de Beauvoir va reprovar el mite criticant-se a sí mateixa per caure-hi, instigant-se a combatre’l, buscant atributs que l’arranquessin d’aquest (per exemple, “intel·lectual” o “independent”); el mite en Preciado és la llosa terrible que l’Altre (segons ell, la societat emmarcada per la diferència sexual) li va col·locar al damunt, i de la qual va tractar d’escapar: les dones són bones xicotes, bones mares, bones i discretes esposes[7], belles o víctimes[8]. A Testo Yonqui hi trobem, resumida en mitja pàgina, la llista de “codis semiòtic-tècnics” que regulen els comportaments, gestos, anhels i pors que, al seu parer, s’adapten sense fissures a aquest mite: des de “dir que no quan vols dir que sí”, fins a les “bossetes de lavanda que fan bona olor”, passant per “l’amor abans que el sexe”, “que el teu marit et deixi per una de més jove”, “l’imperatiu de la bellesa”, o “la compassió”[9]. Més endavant posa el “masoquisme femení”[10] al programa cultural del gènere femení. En aquest text de Preciado també hi trobem l’atracció que sent per l’esmentat col·lectiu quan és degradat, posant així l’èmfasi al costat putain i no tant maman d’aquest: “Totes les noies, les més maques, les més heterosexuals… estan, en realitat, destinades, fins i tot sense saber-ho, a tornar-se gosses penetrades pels meus dildos”, diu sobre les nenes de la seva escola a Burgos quan rememora la seva infantesa[11]. (La seva exparella Virginie Despentes, es va encarregar, mentrestant, d’enaltir l’altre col·lectiu que es desprenia, com a resta, d’aquell: “Escric des de la lletgesa i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les histèriques, les tocades, totes les excloses del gran mercat de la bona noia” –diu l’animosa primera línia de Teoría King Kong[12]). El seu magnífic assaig Pornotopía. Arquitectura y sexualidad en “Playboy” durante la guerra fría (d’un estil molt més sobri que els seus altres escrits –va ser la seva tesi doctoral a la Universitat de Princeton) sobre Hugh Hefner, el director de Playboy, estreny encara més les característiques del mite aterrant-lo als Estats Units més pròspers dels anys seixanta del segle passat: un món –prehistòria del nostre– convertit en imperi pornogràfic i on les dones, o són “esposes, mares i treballadores de la llar”[13], o maques, playmates, conilletes anònimes i pin-up girls.

 

2. Cap a un nou paradigma

Ara bé, Preciado, ja des dels seus primers escrits, i en la línia de Judith Butler, no s’ha limitat a criticar els aspectes socials i culturals propis de l’atribució de gènere, sinó que ha aspirat també a desmantellar allò que denomina, seguint a Gayle Rubin[14], el “sistema sexe-gènere”, que també engloba l’anatomia i fins i tot, en Preciado almenys, l’ontologia molecular. Preciado ha pres nota de l’excel·lent assaig de l’historiador Thomas Laqueur, La construcción del sexo. El cuerpo y el género desde los griegos hasta Freud[15], on s’hi exposa que en la història d’occident, el vocabulari emprat per parlar dels cossos, l’anatomia i el sexe, ha anat canviant al llarg dels segles, existint un tall brusc durant la Il·lustració. Aquesta mutació suposa el passatge de l’antiga conceptualització dels cossos per la qual tots ells estaven organitzats segons el seu nivell de perfecció metafísica cap al telos masculí a un model posterior (del què, segons Preciado, ja estem sortint) on s’estableix que hi ha bàsicament dos tipus estables, incommensurables i oposats de cossos: el masculí i el femení. En el primer esquema els cossos femenins eren vistos i interpretats a la llum dels masculins: es pensava, per exemple, que les dones tenien els mateixos genitals que els homes, tenint com a única diferència la seva localització a l’interior del cos. Galè va dir que les dones eren bàsicament homes, però amb els òrgans retinguts[16], i va fer servir la mateixa paraula per referir-se als ovaris i testicles: orcheis. Fins al 1700 no hi va haver cap paraula per designar la vagina com aquell tub en el qual s’introdueix el penis i per on neix el bebè[17]. I va ser només a finals de la Il·lustració quan es deixa de considerar l’orgasme femení necessari per a la reproducció[18]. En efecte, durant el segle XVIII van proliferar nous discursos que van avançar que hi havia diferències fonamentals entre els sexes masculí i femení. Això va impulsar alguns metges a identificar les característiques biològiques pròpies de les dones –no només les sexuals, sinó també les facials, les dels teixits, etc[19]. Un segle després, a les acaballes del segle XIX, la nova definició del que entenem per anatomia va ser complementada amb elucubracions sobre elements microscòpics. La fisiologia cel·lular va començar a detectar cèl·lules específiques amb unes característiques sorprenentment similars al rol i la psicologia de cada sexe en l’ordre social vuitcentista: activitat pels homes, passivitat per les dones, etc[20].

Laqueur remarca que, com a hereu de l’epistemologia de la Il·lustració –segons la qual el món físic dels cossos és “real”, mentre els seus significats culturals són epifenòmens– de bon principi li va costar no sorprendre’s davant de textos antics, medievals i renaixentistes. Es va trobar amb relats d’homes que alletaven, retrats de Jesús amb pits, i amb històries de dones que, a imitació de Crist, vivien sense consumir aliments. També va trobar anècdotes de noies que es convertien en nois i d’homes que es tornaven efeminats, febles i imperfectes per l’excessiu contacte que havien tingut amb dones. Així mateix, recorda que Montaigne explica l’existència d’una jove a qui de sobte li van créixer penis i escrot mentre corria darrere d’un porc. Laqueur conclou que el sentit donat als cossos en totes aquestes històries estava impregnat d’una cultura amb una clara jerarquia i predomini masculins i que explicar-los –per exemple, dient d’aquesta jove que es tractava realment d’un noi que patia una deficiència de dihidrostestosterona i havia desenvolupat probablement (tot i que no tan de pressa!) els òrgans externs masculins durant la pubertat– només imposaria, de manera ahistòrica, la nostra perspectiva i vocabulari contemporanis[21]. En el món antic ser home o dona no es fonamentava en l’organisme, sinó que depenia exclusivament del paper cultural i el rang social.

Laqueur subratlla, de manera molt important, que el pas del model antic (jeràrquic i vertical) al modern (amb dos sexes oposats: igualitari i horitzontal) no ha d’atribuir-se als descobriments científics en si, en el sentit que aquests haguessin conduït cap a explicacions menys errònies dels cossos. Laqueur no pretén negar els clars avanços de la ciència en la comprensió del cos, l’anatomia i la fisiologia de la reproducció, sinó tan sols assenyalar que hi ha una bretxa –en la qual situa la seva anàlisi– entre la marxa del saber científic, d’una banda, i els discursos polítics, socials i culturals sobre els cossos, de l’altra. La nova forma d’interpretació del cos va ser el resultat, no de la ciència com a tal, sinó d’amplis desenvolupaments històrics i epistemològics, sent-ne un de fonamental l’abandó de la creença que el cos era un microcosmos amb ressonàncies de sentit (analogies i semblances) en el macrocosmos. Es va anar deixant enrere la idea que el gaudi sexual, que sempre acompanyava la reproducció, estava connectat amb l’ordre social i còsmic. Laqueur apunta a d’altres desenvolupaments en el si dels quals es va anar gestant el model dels dos sexes: la religió evangèlica, la teoria política de la Il·lustració, els nous espais públics, el concepte lockeà del matrimoni com a contracte, els canvis socials de la Revolució francesa, el conservadorisme postrevolucionari, el feminisme i l’anti-feminisme posteriors, l’ordre del treball en el mercat laboral, les noves classes socials…[22]. A més, totes aquestes transformacions en el pla intel·lectual, econòmic i polític van influir en el curs del progrés científic: en la selecció de les dades empíriques i observables sobre els cossos. Els diferents components del paradigma dels dos sexes oposats –per exemple, els nous noms pels òrgans de la dona, les estructures corporals diferenciades segons el sexe o la pregunta sobre l’orgasme femení– van anar apareixent a poc a poc en convivència amb el model antic, és a dir, en paral·lel amb el vocabulari del món jeràrquic d’antany i la seva espiral de similituds entre els cossos terrenys i celestes. La progressiva transició cap a l’articulació del model de la diferència sexual va tenir a veure, en l’argument de Laqueur, amb interminables lluites de poder en l’esfera pública ampliada del segle XVIII i sobretot durant el període postrevolucionari del segle XIX: entre religiosos i no religiosos, entre grups de feministes, entre feministes i antifeministes, entre homes i dones, entre revolucionaris i contrarrevolucionaris… La novetat de tot això era que es va recórrer a l’anatomia per a participar en controvèrsies polítiques o per a justificar o rebatre tot tipus d’arguments socials, econòmics o eròtics. Les referències a dades sexuals o anatòmiques servien per a promoure valors, estereotips, creences o gustos. I tantes opinions hi havia sobre tal creença (per exemple que la menstruació era el fonament natural de la diferència de gènere) com manifestacions en contra (que era una patologia de la civilització com va proclamar la feminista Elizabeth Wolstenholme[23]).

On es situa el discurs de Preciado en tot això? Anant més enllà de Laqueur el que ha teoritzat és que ja hem abandonat aquest segon paradigma de la diferència dels sexes i ens estem dirigint, amb ell com a abanderat, cap a un nou model que deixa enrere la diferència i l’oposició (el binarisme) dels cossos en nom de la fluïdesa, la barreja, l’intercanvi (el Manifesto contrasexual proposa universalitzar la parella “dildo-anus” doncs no és rígida, permet intercanviar rols sense haver de passar pel quiròfan i està completament dissociada de la reproducció –mentre que “penis-vagina” és una mica menys dúctil i a vegades està associada amb la reproducció) i la proliferació (com el seu projecte artístic Somateca, sobre el qual escriuré després). Ara bé, tot i que amb les seves innombrables referències documentals es presenti com a historiador o genealogista del present, la posició de Preciado en una empresa d’aquesta envergadura no ha estat tal, ja que no ha parat atenció a l’esdevenir dels xocs i les confluències entre els diferents discursos implicats. Tampoc li han interessat massa les contradiccions intrínseques a aquesta àmplia transformació social, per exemple, les derivades del continuat qüestionament de l’universal a partir de la lluita pel reconeixement de les identitats. Preciado té un programa polític que és, sobretot, el que s’ha fabricat per a ell mateix (la seva “autoteoria”[24]) del que n’està “totalment convençut” “de manera inqüestionable” i que defensa a ultrança “en tots els espectacles digitals del món civilitzat[25]” erigint pel camí qualsevol espantaocells al qual atacar per ratificar-lo.

Segons Paul Preciado el tercer paradigma (que ell també denomina, seguint a Foucault, “règim de subjectivació” de “saber-poder”) en el qual ja estem instal·lats des de mitjan segle passat –i amb els paràmetres del qual s’identifica per a parlar de la seva pròpia transició– és la “societat farmacopornogràfica”: un sistema que té en compte l’impacte de les noves tecnologies del cos en la construcció de la subjectivitat i on el binomi “horror i exaltació” és clau[26].

 

3. Un sistema filosòfic sobre el sexe

Dos són els motius centrals del sistema filosòfic de Preciado: el contracte i el desplegament de la potentia gaudendi. Així dóna forma a la seva idea que en aquest nou paradigma la tecnologia no es pot pensar ni com a dissociada de la cultura o el llenguatge, ni tampoc com a diferent del cos i el sexe.

En una entrevista hi trobem algunes peces amb les quals ha construït aquest sistema. Declara que va néixer amb una deformació a la mandíbula –una “cara atroç, de cavall”. Recorda que les seves úniques fotos de la infància les hi van fer metges perquè a casa seva no en feien, també les dues operacions a les que es va sotmetre (als 7 i als 18 anys) per aquest motiu. Va viure la darrera com un canvi d’identitat, doncs, tothom li deia que estava fantàstic. Es refereix també al fet que sempre hi ha una discordança entre la imatge que té d’ell mateix i la que tenen els altres: “La meva cara no és el mirall de l’ànima, és el mirall de la medicina plàstica de l’Espanya dels vuitanta. […] Encara li pregunto a la meva xicota si avui m’ha crescut la mandíbula. Per això veig el cos com una arquitectura, com una relació amb les institucions mèdiques, jurídiques i polítiques[27]” .

En un pla filosòfic la seva especulació sobre allò tecnològic com a part del mateix conglomerat que el llenguatge, la cultura, el cos i el sexe, li serveix a Preciado per lluitar en contra de qualsevol possible naturalització o essencializació de la cultura (el binari dels gèneres masculí i femení), així com en contra de qualsevol concepció de l’anatomia com quelcom natural (el binari de la diferència dels sexes): “No hi ha dos sexes, sinó una multiplicitat de configuracions genètiques, hormonals, cromosòmiques, genitals, sexuals i sensuals. No hi ha veritat del gènere, d’allò masculí i d’allò femení, fora d’un conjunt de ficcions culturals normatives” –diu a Testo Yonqui[28].

 

4. El contracte contrasexual

L’any 1988 Carole Pateman va sostenir a El contrato sexual[29] que el veritable fonament de les societats, en la mesura que són majoritàriament patriarcals, no és el “contracte social” pacífic que van dissenyar Locke o Rousseau, sinó més aviat un pacte previ i violent entre els homes per distribuir-se l’accés als cossos fèrtils de les dones. Aquest és el rerefons de Manifiesto contrasexual escrit durant l’etapa “bollo” de Preciado.

Preciado inventa aquí una nova norma per a la sexualitat humana: un contracte sexual concebut com l’alternativa a l’hegemonia de la gratificació sexual acoblada al binarisme sexual i en el qual els protagonistes són l’anus i el dildo. La seva rigorositat concorda fil per randa amb Kant. A La metafísica de las costumbres estableix que hi ha un ús natural dels òrgans sexuals d’altri amb la finalitat de la reproducció (la llei de la humanitat) i un ús contranatural, quan són d’una persona del mateix sexe o d’un animal. Defineix el primer cas, el del matrimoni, com un contracte conjugal consistent en “la unió de dues persones de diferent sexe amb vista a posseir mútuament les seves capacitats sexuals durant tota la seva vida”[30]. Preciado crea un contracte per a legitimar allò que en Kant és contranatural amb la simple inversió de la definició kantiana mitjançant tres oposicions: “temporal (tot i que renovable)” en contra de “per a tota la vida”; “sense diferència sexual” en contra de “amb diferència sexual”; i “sense reproducció” en contra de “amb reproducció”. Aquest moviment suposa la substitució d’un codi sobre la relació sexual per un altre d’estrictament equivalent. Allà on, per a Kant, el que queda fora del contracte és transgressió (de la llei de la humanitat, el fonament de la qual és la raó) per a Preciado suposarà una violació[31] (de la llei de la humanitat tecnològica, el fonament de la qual és la voluntat i el cos): “Voluntària i corporalment, jo…”, resa la primera frase del contracte contrasexual[32].

Per a Preciado cos i sexe constitueixen una tecnologia de producció de zones erògenes que ha privilegiat algunes parts o òrgans, entre d’altres –el penis sobretot. Com que els òrgans “naturals” ja estan travessats per la tecnologia, proposar el dildo pel sexe –i les seves diferents “variacions sintàctiques: dits, llengües, cogombres, cames, el cos sencer” o “semàntiques: cigars, pistoles, porres, dòlars[33]” –no és res més que assumir plenament aquest aspecte tecnològic o protètic d’allò humà. Caldria afegir: també suposa l’avantatge (o el fastigueig, segons es miri) de sortejar la detumescència. I ja que el sexe de la diferència sexual és un artifici, afirmar l’anus com una zona erògena significa, per a Preciado, col·locar un orifici universal per on fer penetrar els dildos.

En aquest nou pacte el sistema de reproducció hetero-centrat i la família queden invalidats; en comptes de mares o pares es parlarà de “cossos susceptibles d’embaràs” o “cossos susceptibles de donar esperma”[34], els quals no seguiran patrons “anatòmico-polítics” rígids i immutables –una coherència masculina o femenina–, gràcies a la cirurgia avançada que es facilitarà des del sistema públic[35]. A més, els actes reproductius no donaran peu a llaços de filiació parental “natural”. En l’exemple de contracte inserit en el llibre detalla que el signant renúncia “als drets de propietat sobre el cos parlant generat per aquest acte de reproducció”[36].

D’altra banda, en una societat contrasexual la recerca científica es dirigirà a la producció d’altres parts erògenes mitjançant “ciberclítoris” i “dildoempelts”[37]. També serà obligatori realitzar pràctiques contrasexuals que Preciado descriu en un petit manual replet de neologismes pseudoteòrics, còmics en la seva pompositat: “Per inversió-investidura em refereixo a una operació de citació protètic-textual que inverteix l’eix semàntic del sistema heterocentrat”[38]. El to humorístic de les il·lustracions fetes a mà amb dildos en diferents posicions (indiscernibles dels tradicionals dibuixos de penis, excepte per la manca de testicles) no vela el caràcter imperatiu del projecte. En referència als vestigis de pràctiques de temps antics que poguessin donar-se en paral·lel amb el contracte contrasexual com a “matrimoni, parella, romanticisme, prostitució, gelosia”, Preciado proposa exigir als “cossos parlants” que les exerceixin, “explicitar les ficcions naturalitzants que fonamenten les seves pràctiques sexuals[39]” per a deixar clar que són només semblants.

La teoria al darrere d’això és un relat evolutiu, una espècie de Fenomenologia del Dildo esbossada matusserament en quatre fases que ocupen vuit pàgines zigzaguejants i vertiginoses amb elements del còmic i una successió bigarrada de fetitxisme al més pur estil Freud, platonisme, desconstrucció i deleuzisme. La comparació entre la plusvàlua de Marx i el dildo com un advertiment metodològic a l’inici és un: ja us podeu ben calçar! La primera fase s’inaugura amb un recurs simbòlic al dildo per a substituir el penis, un elemental fetitxisme a la manera de Freud –curtcircuit no desitjat per Preciado, doncs, no ha ocultat mai la seva animadversió per la psicoanàlisi. Són graciosos els dibuixets de formes erectes de dildos superposats a sabates d’un taló finíssim, diferents parts del cos i el cos sencer –i no cal ser lacanià per prendre-les per significacions fàl·liques imaginàries. Aquí també hi trobem la declaració: “qualsevol cosa pot esdevenir dildo. Tot és dildo. Fins i tot el penis[40]”, afirmació que Preciado no esclareix i que desemboca immediatament en la idea que “el dildo no és un objecte que vindria a substituir una falta[41]”. D’aquesta manera Preciado transcriu en sec i erròniament Lacan –el qual va parlar de la falta d’objecte[42]–  sense citar-lo, i li adscriu implícitament allò que ell mateix ha estat fent fins llavors: fer prevaler la imatge-objecte. En la primera fase es recolza encara en la desconstrucció per sostenir que el dildo és una operació de desplaçament o un suplement (és a dir, la substitució d’una cosa suposadament original perquè la seva primacia resulti qüestionada). La segona fase invoca, platònicament, l’ideal perfecte del dildo: “suau, silenciós, brillant[43]”, en correspondència amb els “dildos vius” o “cigales” de dues estrelles porno, afermant-se en l’exaltació de la dimensió imaginària. El tercer moment produeix un gir interessant i denota la influència de Deleuze: el dildo es converteix en una substància de gaudi sense cap localització, el cos perd la forma i esdevé “pura horitzontalitat”, “superfície plana[44]”. Finalment la quarta fase invoca també deleuzianament “la repetició a l’infinit d’un significant sexual. Així, el fal·lus [sic. – però no era el penis?] és devorat per la mateixa força transcendental que l’havia naturalitzat. Com el capital o el llenguatge el dildo cerca solament la seva pròpia expansió polimorfa; ignora els límits…; s’aferra a qualsevol cosa per a crear la diferència, genera la diferència per totes bandes, però no s’identifica amb la diferència mateixa. És trànsit i no essència[45]”.

Es pot llegir el contracte contrasexual de Preciado com una magnífica construcció literària filosòfica per donar forma al paradigma històric social en què, segons ell, hem d’entrar, i posar-lo en la sèrie dels contractes socials que van ordir-se com a mites o ficcions definidores de la Modernitat sobre el fonament de la llei i l’organització social. (Aquesta sorprenent composició, el distancia dels teòrics dels quals ha begut en la seva desconstrucció del “sistema sexe-gènere”, principalment Derrida i Butler, que sempre han fugit d’oferir visions utòpiques i grans narratives com a alternatives socials. Preciado es presenta a si mateix com un ordidor de ficcions, especialment la de la seva pròpia vida). Per tal de fer-nos ressò de l’anti jerarquia requerida pel contracte, convindria evocar l’extensa col·lecció d’utopies que van brollar en les tradicions socialistes i anarquistes. El nou món amorós de Fourier, per exemple, –publicat per primera vegada en vigílies del Maig del 68 i reivindicat recentment per la teoria queer per la filòsofa trans Mackenzie Wark[46]– és un tractat gairebé il·legible sobre l’alliberament de la sensualitat, convertida en un assumpte de la política mitjançant una estranya organització sexual de la falange. Fourier va voler abolir la família, afirmar la pròpia diferència i permetre totes les orientacions sexuals, incloses l’“androgenité” i la “trissexueté”. En aquest nou món les identitats serien fluides com les passions i la societat hauria de satisfer-les gràcies a una pornografia perfectament orquestrada per la precisa regulació i combinatòria de les intensitats, deixant enrere les rígides classificacions hetero-homo, monogàmia-poligàmia, matrimoni-solteria, etc. de la moralitat burgesa.

A la “Carta de un hombre trans en el antiguo régimen sexual” (inclosa al final de Un apartamento en Urano. Cronicas del cruce[47], escrita l’any 2018 a propòsit d’una altra missiva, la de les cent dones que, capitanejades per Catherine Deneuve, van advertir de les possibles derives puritanes de #Metoo), Preciado repeteix els enunciats del Manifiesto contrasexual al voltant del “col·lectiu de les dones”, tant pel que fa a la seva dimensió cultural i social (les dones són súbdites, només se les reconeix per a procrear, etc.), com des de la seva proclama anti-diferència sexual –ambdues coses a partir de la tesi que tota sexualitat és una ficció tecnològica. Insisteix en el fàstic que sent davant l’estètica heterosexual “grotesca i assassina”[48] definida per l’anatomia i la naturalització; i lloa l’estètica queer escrita pel desig i el consens. A més, subratlla que, mentre en el règim heterosexual les posicions “no són individualment triades o conscients[49]”, la seva com a home trans prové de la seva sola voluntat.

 

5. El desplegament de la potentia gaudendi

Al libel anti-psicoanalític de Yo soy el monstruo Preciado escriu que no es tracta de “tornar a un monisme premodern, ja sia femení, masculí o neutre […] Es tracta possiblement d’una proliferació de pràctiques i formes de vida, una multiplicació de desitjos més aviat ‘sense fal·lus’ que acèfals[50]”. Si bé aquesta segona vessant, o almenys el seu aspecte propagador, és recognoscible en el projecte Somateca, és difícil deixar de percebre que Testo Yonqui –escrit en paral·lel a les primeres experimentacions de Preciado amb la testosterona– emmalalteix d’un monisme bastant peculiar. Preciado pren la diagnosi de Foucault sobre el pas, a la fi del segle XVIII, de les societats sobiranes (el poder decideix sobre la mort) a les societats disciplinàries (el poder administra la vida) i el prolonga fins al segle XX amb la hipòtesi de la societat “farmacopornogràfica”. Aquesta no és la mera constatació per part de Preciado de la creixent importància econòmica de les indústries farmacològica i pornogràfica, sinó la postulació d’una metafísica del present a tots els nivells, del micro al macro, a partir d’una font primordial, la noció de “potentia gaudendi” o “força orgàsmica”. Són paràgrafs trepidants: “la potència (actual o virtual) d’excitació (total) d’un cos” és “indeterminada, no té gènere, no és ni femenina ni masculina, ni humana ni animal, ni animada ni inanimada, no es dirigeix primàriament a allò femení ni allò masculí, no coneix la diferència entre heterosexualitat i homosexualitat, no diferència entre l’objecte i el subjecte […] reuneix al mateix temps totes les forces somàtiques i psíquiques, posa en joc tots els recursos bioquímics i totes les estructures de l’ànima.”[51] I una mica més endavant: “és al mateix temps la més abstracta i la més material de totes les forces de treball, inextricablement carnal i numèrica, viscosa i digitalizable. Ah, glòria fantasmàtica o molecular transformable en capital”[52]. En aquest món dibuixat per Preciado la tecnologia és alhora pornografia i farmacologia i, ambdues, no operen sobre el cos, sinó que en formen part, es dilueixen en ell, es corporitzen. Preciado reivindica així el caràcter fabricat i fantasmàtic de la seva ontologia, un grandiós edifici simbòlico-imaginari que s’escampa des del nivell bioquímic –les lletres O-H3C-H3C-OH de la molècula de la testosterona– fins als cossos tecno-orgànics i l’univers sencer.

A l’apartat “Videopenetración” descriu com ell mateix es fabrica un cos –convertit així en “pròtesi”. Al gravar-lo amb una càmera de vídeo el retalla “com per a una operació quirúrgica” amb l’ajuda d’un mirall[53]. A “Devenir T” ens fa saber com ell mateix esdevé un cos-escriptura. Escriure i “la proximitat entre el sexe i la filosofia[54]” li proporcionen calma i equilibri mentre consumeix testosterona a l’espera de l’arribada de la masculinitat en un sofà del qual imagina “podria ser el llit d’un hospital psiquiàtric”[55].

Pornotopía, l’estudi sobre la residència a Chicago d’Hugh Hefner, el director de Playboy, també il·lustra la societat “farmacopornogràfica” de Preciado. En aquestes pàgines va prosseguir la tasca, anunciada a el Manifiesto contrasexual, i protagonitzada des de llavors per ell mateix en la permanent exhibició de la seva vida sexual, de desconstruir la frontera existent entre l’esfera pública i l’esfera privada, convertint el llit, i el que allà hi passa i l’envolta, en objecte de la política. L’argument és aquí també fet d’oposicions. Si, segons ell, hi ha una arquitectura –paraula que, per ell, és sinònim d’artifici– de la diferència sexual amb la dona sotmesa dins seu, es tracta d’explorar i inventar models diferents de contraarquitectura. Preciado es refereix al món burgès de finals del segle XVIII, on es crea la segregació entre l’espai exterior i públic, propis de la masculinitat; i l’espai interior i privat, reservat per a la feminitat. Convé esmentar aquí el llarg corrent feminista que va fer atenció a la domesticitat per a prendre bona nota dels, a primera vista insignificants, detalls del treball i la vida de les mestresses de casa, mares i esposes, a fi de registrar-los, criticar-los i/o valorar-los. El gest de Preciado pren una altra via; el seu únic protagonista és Hefner. Considera Playboy, amb el seu “masculinisme heterosexual d’interior” com “la creació d’un espai radicalment oposat a l’hàbitat de la família nuclear americana”[56]. El dormitori de Hefner és la materialització del fantasma masculí fetitxista que Preciado pren com a laboratori d’invenció dels nous dispositius de control farmacopornogràfic del cos i del sexe. Hefner no surt del seu enorme llit rodó, però des d’ell –amb una càmera de vídeo, un telèfon, ràdio i fil musical– reprodueix a gran escala fotos de dones nues per al consum d’altres homes tan casolans com ell, treballadors horitzontals generadors de potentia gaudendi[57].

L’article “Encamados” aclareix aquest interès pels llits. Comença amb una sèrie d’oposicions d’estètica contraposada: hi ha, d’una banda, els llits morals; i de l’altra els transgressors, maleïts i revolucionaris. Preciado col·loca Hefner en els segons on també hi jeuen altres “pornògrafs enllitats” que el fascinen: el marquès de Sade, Osvaldo Lamborghini, i el seu pare. La pornografia és “un lloc per a la imaginació política”, una tecnologia “de modificació de la subjectivitat” que connecta els “mites col·lectius d’una època” i “les glàndules”[58]. A Sade Preciado hi veu un analista del poder sobirà, i les seves ficcions com al·legories hiperbòliques de les tècniques biopolítiques de l’administració denunciades per Foucault. Hefner és el precursor del nou treballador hiperconnectat del nostre temps, tombat al llit rodó de la seva mansió, visionant en pijama i tot el dia diapositives d’imatges porno. El Lamborghini de Preciado sona exactament igual que ell: l’hereu de Sade a l’Espanya del destape dels anys vuitanta, un dissident que no atén la diferència sexual ni de gènere, que no considera el sexe com a biològic o natural, etc.[59], i el cos del qual “és un organisme sotmès constantment a la violència de la normalització política, lluitant sempre per a ser reconegut com a humà, a la frontera entre allò animal i allò monstruós”. Finalment, la figura del pare és la d’un empresari que, després d’una fallida econòmica, es confina al llit de la seva habitació durant tres anys. La mare tolera la situació, li porta aliments. A en Paul li és permès entrar, i entre els llençols replets de factures, documents i Interviús hi troba un lloc per a fer els seus deures de l’escola: “Potser d’aquí ve el meu amor incondicional pel contracte, els números i el porno […] Si és perversió, ho és en el sentit estricte: torsió cap al pare”[60].

Tal torsió s’ha plasmat en el projecte artístic (al Museu Reina Sofia, a la UNIA “Arte y Pensamiento”, i al Centre Pompidou) que ha anat portant en paral·lel amb l’escriptura filosòfica: Somateca[61]. Vista la imbricació radical entre tecnologia i cos, aquest terme de nou encuny no ancora el cos a la seva unitat imaginària. Al·ludeix tant a la multiplicitat de tècniques de poder, com a la creació de ficcions i arxius –però també a allò viu i als processos de subjectivació. També a la indestructibilitat del passat i la impossibilitat de l’oblit: “Per les nostres venes corren fluids sobirans, el nostre interior està replet d’òrgans disciplinaris i, per si tot això no fos suficient, després de la II Guerra Mundial hem de suportar també l’acció d’un conjunt de tècniques i pròtesis fàrmaco-pornogràfiques que són absolutament voraces”[62]. Preciado proposa de manera igualment insaciable –com si aspirés a l’ideal del déu amb pròtesi del qual escriu Freud al Malestar en la cultura –apropiar-se de cadascun d’aquests òrgans, ficcionant-los de nou, reconstruint-los ad infinitum amb l’acumulació d’artefactes.

 

6. El malestar

Com tantes altres filosofies utòpiques i revolucionàries sobre el sexe o l’home nou, Preciado ha construït la seva teoria en un sincretisme de diferents sabers. Des que va realitzar el canvi legal a “Paul” ha afegit tecnoxamanisme i animisme.

A partir de la pressuposició d’un gaudi imaginaritzat i absolutitzat, i en perpètua guerra cultural, Preciado argumenta amb oposicions, invertint i tornant a invertir rols simbòlics, en una ona expansiva de ressignificacions: dominador-dominat, normal-anormal, etc. Yo soy el monstruo és un episodi més del constructe ficcional. Preciado fa pujar a l’escenari la pròtesi del seu aparell, en fixa el repartiment –l’acadèmia de psicoanalistes i el monstre– i en llegeix l’script.

El guió no concedeix a la psicoanàlisi el mèrit de la complexitat que Preciado s’atorga a si mateix[63], i no inclou que la frase de Freud de 1912 i 1924[64] que tanta tinta feminista va fer córrer –“l’anatomia és el destí” –també va ser qüestionada per Freud mateix quan va criticar, anys després (1933)[65], la rigidesa de la distinció home-dona, afirmant que l’anatomia no pot dir gran cosa sobre la masculinitat i la feminitat, i desaprovant l’ús de trets psicològics o culturals per a definir-los, tot i que a vegades ell mateix hi hagués recorregut. Tampoc hi figura que Lacan va desvincular la sexualitat de les convencions socials, i va conceptualitzar la sexuació a partir d’una lògica no binària gràcies a la qual es distribueixen pel que fa al gaudi, sense pactes ni simetries, els cossos parlants.

El camí singular de Preciado s’ha anat desplaçant cap al camp de l’art, on els efectes de les seves propostes de reorganització de la vida sexual són esmorteïts en un marc institucional reconegut. En el curtmetratge del 2020 (filmat per Gus van Sant per a Gucci) apareix a la pantalla d’un televisor vintage, la seva veu se sent entre piulades d’ocells i una música de fons[66]. La protagonista, de trets andrògins, transita per espais on hi ha d’altres éssers com ella. De sobte, la imatge de Paul es dirigeix a ella etzibant-li: “serà una qüestió de transformar el desig, i –tu ho saps, Silvia– és la revolució de l’amor”. Preciado continua recitant la cantarella d’un abstract detallat de la seva doctrina filosòfica. Anuncia la bona nova de la seva revolució, la invenció d’una altra consciència.

La psicoanàlisi es troba aquí amb Preciado obrint vies perquè els cossos parlants puguin testimoniar de les construccions que, a vegades en circumstàncies adverses, s’engiponen dins seu; acompanyant també la creació d’altres de noves. Però no respon a la crida de la seva causa revolucionària, prenent com a orientació ètica de la seva pràctica que cap construcció és universalitzable.

Paul localitza el seu malestar en la discordança entre la imatge que tenia de si i la que uns altres li retornaven, i descriu el caràcter d’artefacte de la imatge del jo. La seva filosofia articula la independència entre la dimensió imaginària (la nova imatge tecnològica, operada i trans masculina) i el registre simbòlic (l’altre que l’identifica com a anormal, o que no el considera digne de fer-li una foto). La ficció del contracte contrasexual i la imaginarització del gaudi per mitjà de la compilació de l’arxiu de la Somateca funcionen com una nova garantia simbòlica.

(Traducció: Marta Berenguer)

[1] Preciado, Paul B. Yo soy el monstruo que os habla. Informe para una academia de psicoanalistas. Anagrama, Barcelona, 2020, p. 30.

[2] Ibid., p. 18.

[3] Ibid., p. 72.

[4] Ibid., p. 68.

[5] De Beauvoir, Simone. El segundo sexo. Madrid, Cátedra, 2017.

[6] Wittig, Monique. El pensamiento heterosexual y otros ensayos. Egales, Barcelona, 2006, pp. 114-115: “El jo es converteix en una cosa tan potent a El cuerpo lesbiano que pot atacar l’ordre heteroseuxual en els textos, i abordar allò que anomenen l’amor, els heroïs de l’amor, i lesbianitzar-los, lesbianitzar els símbols, lesbianitzar els deus i les deeses, lesbianitzar als homes i les dones. Aquest ‘jo’ pot ser destruit en l’intent i ressucitat”.

[7] Preciado, Paul B. Testo Yonqui. Espasa, Barcelona, 2008, p. 23.

[8] Ibid., p. 27.

[9] Ibid., p. 93.

[10] Ibid., p. 227.

[11] Ibid. p. 77.

[12] Despentes, Virginie. Teoría King Kong. Barcelona, Random House, 2018, p. 11.

[13] Preciado, Paul B. Arquitectura y sexualidad en “Playboy” durante la guerra fría. Anagrama, Barcelona, p. 61.

[14] Rubin, Gayle. “El tráfico de mujeres: notas sobre la ‘economía política’ del sexo”. Nueva Antropología, vol. III, 30, novembre, 1986, pp. 95-145. Sobre Lacan (la lectura del qual realitza a través de Horney i Deutsch) diu que “la teoria psicoanalítica de la feminitat veu el desenvolupament femení basat en bona part en el dolor i la humiliació” (p. 19). En el seu argument, Rubin posa la paraula “castració” entre cometes, i la fa equivaler a opressió.

[15] Laqueur, Thomas. La construcción del sexo. Cuerpo y género desde los griegos hasta Freud. Cátedra, Madrid, 1994.

[16] Ibid., p. 21.

[17] Ibid., p. 22.

[18] Ibid., p. 20.

[19] Ibid., p. 23.

[20] Ibid., p. 24.

[21] Ibid., p. 27.

[22] Ibid., p. 30-33.

[23] Ibid., p. 263.

[24] Testo Yonqui, p. 17.

[25] Yo soy el monstruo, p. 23.

[26] Testo Yonqui, p. 69.

[27] https://www.elciudadano.com/politica/beatriz-preciado-el-reto-de-lo-que-deberia-ser-una-izquierda-para-el-siglo-xxi-es-tomar-conciencia-de-este-estado-de-depresion-colectivo/07/01/

[28] Ibid., p. 175.

[29] Pateman, Carole. El contrato sexual. Ménades, Madrid, 2019.

[30] Kant, I. La metafísica de las costumbres. Tecnos, Madrid, 2008, p. 97-98.

[31] Manifiesto contrasexual, p. 29. Recentment s’ha referit a la seva experiència al MACBA, on se li va rescindir el contracte, com a “censura” i “violació”:

https://elpais.com/elpais/2019/05/31/icon/1559299276_261136.html

[32] Manifiesto contrasexual, p. 36.

[33] Ibid., p. 28.

[34] Ibid., p. 30.

[35] Ibid., p. 31.

[36] Ibid. p. 37.

[37] Ibid., p. 29.

[38] Ibid., p. 50.

[39] Ibid., p. 29.

[40] Ibid., p. 69.

[41] Ibid.

[42] Al Seminario 4, Lacan parla de la manca d’objecte: Lacan, J. Seminario 4. La Relación de Objeto. Paidós, Barcelona, 1994, pp. 11-94.

[43] Ibid., p. 72.

[44] Ibid. p. 72.

[45] Ibid., p. 73.

[46] https://www.versobooks.com/blogs/1896-charles-fourier-s-queer-theory

[47] Preciado, Paul B. Un apartamento en Urano. Crónicas del cruce. Anagrama, Barcelona, 2019.

[48] Ibid., p. 309.

[49] Ibid., p. 307.

[50] Yo soy el monstruo, p. 99.

[51] Testo yonqui, pp. 39-40.

[52] Ibid., p. 41.

[53] Ibid., pp. 22-24.

[54] Ibid., p. 102.

[55] Ibid., p. 104.

[56] Pornotopía, pp. 34-35.

[57] En un article publicat a El País el 27 de març de l’any 2020, al bell mig de la pandèmia de la Covid-19, Preciado recorda el seu estudi sobrePlayboy per exposar la semblança entre Hefner i la forçada reclusió. Ara que tots estem hiperconnectats i controlats ens hem convertitdefinitivament en Hefner.

[58] Preciado, Paul B. “Encamados”, a Lamborghini, O. El sexo que habla. Macba, Barcelona, 2015. p. 156.

[59] Ibid., p. 163.

[60] Ibid., p. 159.

[61] Éric Laurent diu pel que fa a Preciado que “No són els hereus de Sade que […] van ser produïts per aquest acte de la ciència”, en referència al’acte.

[62] https://ayp.unia.es/index.php?option=com_content&task=view&id=703-Preciado

[63] Yo soy el monstruo, p. 42.

[64] Freud, Sigmund. “Sobre la más generalizada degradación de la vida amorosa”. A Obras Completas. Vol. XI. Amorrortu, Buenos Aires, 2001, p. 183. “El sepultamiento del complejo de Edipo”. A Obras Completas. Vol. XIX. Amorrortu, Buenos Aires, 2001, p. 185.

[65] Freud, Sigmund. “La feminidad”. A Obras Completas. Vol. XX. Amorrortu, Buenos Aires, 2001, pp. 104-106.

[66] https://www.guccifest.com/#/en/

 

Sobre l’autor

Sonia Arribas és Catedràtica de Filosofia al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, Sòcia de la Comunitat de Catalunya de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i intervinent i coordinadora als tallers de TEAdir (Associació de pares, mares i familiars de persones amb trastorn de l’espectre autista). Publicacions: https://soniaarribas.academia.edu

Més publicacions de