Polèmica política: punt de basta
(Miquel Bassols)

Jacques-Alain Miller, Polémica política
Textos recopilats per Andrés Borderías
Editorial Gredos, Barcelona 2021

 

Polémica política[1]. Aquí està, és la conversa analítica que posa en acte aquell axioma lacanià: «l’inconscient és la política»[2]. Aquest preciós i gruixut volum —527 pàgines— reuneix una sèrie de textos, intervencions, conferències, entrevistes, articles de premsa, converses, entrades de Blog, elogis i diatribes, cròniques i objectes-dard, de Jacques-Alain Miller produïts durant un densíssim període d’activitat, des de març a juny de 2017. Quatre mesos que van suposar un tall radical, un recomençament, en el moviment del Camp Freudià i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Quatre mesos que van significar una interpretació de l’actualitat de la política i de la psicoanàlisi mateixa, un «punt de basta», títol del text que obre el volum i també del Seminari que va marcar les bases per a una nova època de l’orientació lacaniana. És probablement el seu moment d’inflexió més decisiu després de Sigmund Freud i amb Jacques Lacan, el punt zero de la seva extensió al camp de la política, amb l’aposta i la creació de la xarxa internacional que porta el nom Zadig (zero abjection democratic international group). Cosa que vol dir: una crida perquè el psicoanalista estigui de manera decidida a l’altura de la subjectivitat de la seva època, amb totes les conseqüències polítiques sense les quals la psicoanàlisi deixa de ser el que és com a experiència des dels seus principis. Zadig no funciona com un partit polític. De fet, queda exclosa qualsevol militància en els seus impulsors. No pas partit polític, però sí prendre partit de manera clara en una conjuntura global on la fractura de la veritat —la veritat, sempre no-tota— fa cada vegada més difícil una conversa que posi cadascú al seu lloc de subjecte, de subjecte responsable de la seva paraula. Potser és aquest el principi de la política de la psicoanàlisi, la política del símptoma, que podem extreure de la lectura d’aquestes pàgines: que cada subjecte es faci responsable de cada un dels efectes d’allò que diu. Només que aquest subjecte no sempre rep el seu propi missatge per saber fer-se’n càrrec. I algú ha de fer-li arribar de la bona manera. També quan es tracta del polític.

Podran els polítics seguir fent el que fan, dient el que diuen, després de llegir —el que es diu llegir— aquest llibre de Jacques-Alain Miller? Podran també els psicoanalistes seguir iguals a si mateixos en la seva acció, ja sigui en la intimitat del seu consultori com en la plaça pública a la qual són, sempre, interpel·lats? Sí, segurament podran. Però al menys es faran, uns i altres pel sol fet de llegir-lo, missatgers d’una carta en souffrance en la qual es juga el destí de cada polític, de cada psicoanalista també. Pel que fa als psicoanalistes, que es tracti del destí de cadascun no seria el més important si no fos perquè és a les seves mans on hi ha també el destí de la seva experiència. Cal triar, llavors: o els polítics (partits o no) o la política (en el seu sentit més general). O els psicoanalistes o la psicoanàlisi. Sí, ja ho va dir Lacan, ho sabem, però llegeixin el llibre —el que es diu llegir— i veuran per què! Cada pàgina és, entre moltes altres coses, la conseqüència d’una elecció.

Què és, doncs, Polémica política? És la carta robada —lettre en souffrance—, a la vista de tothom però amagada a la de cadascú— de la història de la psicoanàlisi. Escrita amb tinta invisible, però que s’estén com la pólvora, és una línia que comença amb la tesi defensada pel fundador de la psicoanàlisi: la «psicologia individual» és també una «psicologia col·lectiva». És la línia que segueix amb Jacques Lacan: «La intrusió de la psicoanàlisi en la política només pot fer-se reconeixent que no hi ha discurs, i no només analític, que no sigui del gaudi»[3]. I arriba ara, clara com la llum del dia, en aquesta nova pàgina que Jacques-Alain Miller va obrir al Camp Freudià: «Tinc un projecte: fer-nos presents no solament en la clínica, en la psicologia individual, com diu Freud, sinó també en la psicologia individual en tant que col·lectiva, és a dir, en el camp polític. No com un partit polític, sinó com a psicoanalistes que poden aportar alguna cosa a la humanitat en aquest moment de la o de les civilitzacions. Aquesta aportació, Lacan la va dir i ho va repetir, ell l’esperava, però no va arribar a concretar-la. No va aconseguir l’obertura que tenim nosaltres ara. Ell no va donar aquest pas, però tot el seu discurs convergeix en aquest punt.»[4]

Llegits ara aquests textos un després de l’altre, aquest punt de convergència semblava necessari, fins i tot inevitable. I ara cal donar el pas, la psicoanàlisi ha de fer aquest «passi» si vol travessar el segle XXI i seguir sent una pràctica d’acord amb els seus principis, una pràctica que no quedi diluïda en el confús món de les pràctiques «psi». No és segur que tots els analistes vulguin fer aquest pas —és més aviat impossible, perquè no hi ha «tots els analistes»—, i cal llegir-los un per un. En realitat, a jutjar per diversos efectes d’aquesta aposta —que fa tremolar, de fet, els còmodes assentaments instituïts—, alguns semblen mostrar-se una mica reticents, temorosos de deixar caure la túnica de Nessos amb la qual de vegades es creuen a cobert del malestar contemporani, la túnica que Lacan va igualar a la transferència, al subjecte-suposat-saber que encarnen per a cada subjecte en la intimitat del seu consultori. La túnica els crema —és el que passa amb la túnica de Nessos— i Jacques-Alain Miller no sembla que vulgui, en aquestes pàgines, alleujar-los d’aquesta cremor, tampoc dels efectes de l’agror quan pren la forma de la famosa «transferència negativa» en la qual solen coure’s sense saber què fer amb ella. Polémica política —també la de la psicoanàlisi mateixa— vol transformar aquesta cremor en la força motriu del Camp Freudià perquè no retrocedeixi davant del real del nostre temps. Fins i tot amb una diatriba, amb una tirade, quan cal. I n’hi ha unes quantes.

Polémica política és també la carta-lletra en souffrance del moviment psicoanalític i dirigida a l’opinió il·lustrada quan ha d’afrontar el retorn dels discursos més autoritaris i segregatius, els discursos que maten. I és una carta a l’espera encara d’arribar al seu destinatari, com una ampolla llençada al mar. Quan arribi -i una carta, Lacan dixit, semprearriba al seu destinatari—, la psicoanàlisi tindrà la millor oportunitat de travessar el segle XXI per tal d’estar a l’altura de la subjectivitat del seu temps, per estendre’s al camp de la política on, de fet, sempre ha estat, tot i no saber-ho, fins i tot sense voler-ho. Ser-hi sense saber-ho, aquesta és precisament una de les definicions lacanianes de l’inconscient. Cal ara voler ser-hi, saber ser-hi. És, t’ho miris per on t’ho miris, una decisió política.

Algun dia estaria bé escriure un llibre que es titulés «La fidelitat i els seus preus». Polémica política estaria sens dubte a la capçalera de les seves referències, al costat de Vida de Lacan, també publicat en espanyol en la mateixa col·lecció de l’editorial Gredos de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi. De vegades el preu és el silenci. De vegades aquest silenci és la interpretació: per tornar a llegir el que no deixa de no escriure … fins que s’escriu!

Aquí està, doncs, Polémica política. Per fi, ja era hora per seguir aquesta via, aquesta orientació eminentment lacaniana. Però ja era hora des de fa un temps, potser ja massa temps, al menys des de juny de 2017, data del text que porta el títol «Camp Freudià, any zero». Aquest text fundant és una mena de proposició al psicoanalista de les Escoles de l’AMP per fer el pas, una proposició de «passi» de l’Escola-subjecte al segle XXI. Si ho llegim com convé, no és cap alleujament, és més aviat una pedra a la sabata per seguir avançant en la incomoditat. I anem amb un cert retard. Llegiu-lo i veureu per què. Tanmateix, tal com recordava Freud citant el poeta: «Si no es pot avançar volant bo és progressar coixejant, ja que està escrit que no és pecat coixejar.»[5] Que sigui, doncs, coixejant. Però coixejant de la bona manera.

 

Nota: els textos de Polémica política han estat sàviament recopilats pel nostre col·lega de Madrid, Andrés Borderías, i editats amb molt de gust per Gredos —l’editorial que és tota una tradició en el món hispano-parlant— gràcies a la bona feina de Vicente Palomera, director de la col·lecció.
Només podem afegir-hi aquí l’entrevista publicada en català a Ciutat de les Lletres sobre La llibertat de paraula. És sens dubte un bon complement a aquest volum que comentem.

 

[1] Miller J.-A., Polémica política, textos recopilats per Andrés Bordería, Barcelona, Gredos, 2021.

[2] Lacan J., Le Séminaire, livre XIV, « La logique du fantasme », lliçó del 10 de maig de 1967, inèdit.

[3] Lacan J., Le Séminaire, livre XIV, « La logique du fantasme », lliçó del 10 de maig de 1967, inèdit.

[4] Miller J.-A., « Conférence de Madrid. Apertura del coco », Lacan Quotidien, n° 700, 19 mai 2017, disponible sur www.lacanquotidien.fr.

[5] Freud citant Friedrich Rückert a Més enllà del principi del plaer.

Més publicacions de