Política de la llengua, ètica del gaudi
(Neus Carbonell)

Lalangue sert à de toutes autres choses qu’à la communication. C’est ce que l’expérience de l’inconscient nous a montré, en tant qu’il est fait de lalangue, cette lalangue dont vous savez que je l’écris en un seul mot, pour désigner ce qui est notre affaire à chacun, lalangue dite maternelle, et pas pour rien dite ainsi. (Jacques Lacan, Encore)

 

La psicoanàlisi no ha deixat d’investigar la relació entre la llengua i el gaudi.  Per tal d’explicar aquesta relació, Lacan va comptar amb una distinció fonamental que va designar amb dos mots diferents: el llenguatge i—el que va anomenar amb un neologisme—  lallengua (lalangue). El primer fa referència a l’estructura del llenguatge—Lacan s’hi va interessar des de ben aviat—i que troba la seva formulació més decidida en el conegut aforisme  “l’inconscient està estructurat com un llenguatge”. En aquest sentit, tot el seu primer ensenyament es pot entendre com un recorregut pels efectes del llenguatge sobre la subjectivitat. De fet, la noció lacaniana de subjecte es fonamenta en una alienació primordial. Ras i curt, el subjecte és el producte d’una alienació inaugural al llenguatge. Per una altra banda, trobem el neologisme  lallengua que designa els efectes del significant sobre el cos de l’ésser parlant. Ja no es tracta del llenguatge que divideix el subjecte i el separa de l’objecte de la satisfacció, irremeiablement perdut i nomes recuperat sota la forma d’una substitució inadequada.

Lallengua assenyala que el llenguatge mateix introdueix el gaudi en el cos: gaudim perquè parlem, quan parlem gaudim. Aquesta és l’estofa de la qual està fet l’inconscient. De fet, només cal haver observat la resposta d’un nadó de pocs mesos als jocs i les moixaines de la mare—o de qui sigui que encarni aquesta funció— sovint acompanyades de paraules que valen més pel que transmeten que pel sentit. El gaudi és clar en els sons i les rialles amb què els nadons responen. En efecte, hi ha d’entrada i ben precoçment, la introducció del gaudi de la lallengua en l’ésser parlant i, Lacan sostindrà, no és pas per res que la primera llengua d’un subjecte rep el nom de llengua materna. És la llengua d’un gaudi inaugural inscrit per sempre més en el cos de l’ésser parlant. És així que cobra tot el sentit la primera frase de la citació que encapçala aquest text: “La llengua serveix per a moltes més coses que per a la comunicació”. En efecte, convé aturar-se en aquest punt. A què es refereix Lacan quan diu que la comunicació no és pas l’únic ús de la llengua? A partir dels anys seixanta quan abandona la noció d’intersubjectivitat que ell mateix havia vinculat a la transferència— concepte prínceps de la psicoanàlisi—el malentès i l’equívoc es converteixen en l’efecte natural del llenguatge i en la substància de l’inconscient.

Agafat el problema des d’un altre angle, podem preguntar-nos de quin gaudi és serva l’afirmació que la finalitat més important de llengua és servir a la comunicació entre els éssers parlants. Què s’amaga darrera la bandera d’una entesa universal i fraternal? De fet, les polítiques lingüístiques expansives d’estats poderosos han tingut com a objectiu reduir les llengües minoritzades en nom de la fraternitat, la religió, el poder, el saber. Ve a tomb recordar la famosa frase de la dedicatòria que escriu Antonio de Nebrija per a la Reina Isabel en la seva Gramatica castellana l’any 1492: “siempre  la lengua fue compañera del imperio”. En aquell moment Nebrija maldava per defensar la seva obra en un moment d’expansió colonial de la Corona de Castella on les prioritats eren més militars que culturals. És així que recorda que els imperis han servit a l’expansió de les llengües, assenyalant de pas l’íntima relació entre llengua i poder. En efecte, la història de les llengües, els seus triomfs i les seves desfetes, són inseparables del destí polític i militar dels seus parlants.

La relació entre llengua i civilització ha estat abordada per la lingüística com una extensió de la pregunta per la relació entre món i llenguatge. En aquest cas, el debat ha estat dominat principalment per les posicions anomenades relativistes i deterministes. Els relativistes, que segueixen l’esperit de Benjamin Worf, defensen que les llengües anomenen la realitat. Per això les llengües s’adapten a les formes de vida de la civilització que les parla. En aquest sentit suposen un apriorisme: existeix una realitat que precedeix la llengua. En canvi, per als deterministes—seguidors de la hipòtesi d’Edward Sapir— la llengua determina la cultura. És així que la desaparició d’una llengua implica la desaparició de les formes de vida que feia existir.  Si la civilització precedeix la llengua, la diversitat cultural no està lligada a la diversitat lingüística. En canvi, per als deterministes sí. Els defensors de la diversitat lingüística i els grups d’estudi de les llengües amenaçades tendeixen a partir d’aquesta hipòtesi la qual no està tan lluny del pensament romàntic que veia en la llengua l’esperit d’un poble. Per això els deterministes lingüistes voregen la metafísica que, parafrasejant la crítica de Lacan a  Heidegger, ve a tapar el forat de la política. En aquest cas, el forat que cada llengua obre pel sol fet de fer possible l’inconscient.

El debat entre realitat i llenguatge és un parany perquè no hi ha manera de mantenir-lo per fora del llenguatge, no hi ha metallenguatge que ho permeti. En canvi, és molt més fructífera la incursió en les conseqüències sobre el gaudi que cada llengua instaura. Cada llengua fa suposar una forma de gaudir i, per tant, respostes d’amor, d’odi o d’indiferència. De ben segur que el rebuig a la llengua dels altres és un dels rostres antics de la segregació. Però la segregació primordial és, com sempre, el rebuig a la llengua de l’Altre. Finalment a la llengua desconeguda de l’inconscient que parla en cadascú. Una psicoanàlisi fa possible arribar a desxifrar la llengua tan estrangera i tan íntima alhora que habita en cada subjecte, que parla en ell.

Cada llengua val, doncs, pel gaudi que fa ressonar. Respondre a això és una qüestió d’ètica, ja no només de política.

Més publicacions de