Política i psicoanàlisi a Zadig (I)
(Francesc Vilá)

Comentari al Seminari de J.-A. Miller Point de Capiton 

(Primera part)

 

“En el Angelus Novus benjaminiano, absorbidos por el futuro, veíamos como el pasado se llenaba de escombros y ruinas. No somos absorbidos por el futuro. Tampoco vamos hacía él, salvo porque el tiempo fluye implacable en esa dirección. Ya ni siquiera esperamos sus vagones cargados de gadgets cada vez más sofisticados. Ahora el futuro viene hacia nosotros, cargado de escombros y ruinas previamente manufacturados, alojados allí desde el principio de los tiempos, y, como una cadena de montaje averiada nos va trayendo sus abortos. En estas condiciones la tentación del gasto improductivo es más grande que nunca. Y no menos grande, frente a él, la del ahorro extremoderechista. Ahorro de deseo, ahorro de democracia, ahorro de derecho.”

Santiago Alba Rico[1]

  

“La poesia ha de tenir com a objectiu la veritat pràctica. Enuncia les relacions que existeixen entre els primers principis i les veritats secundàries de la vida. Cada cosa roman al seu lloc. La missió de la poesia és difícil. No es barreja amb els esdeveniments de la política, a la manera com es governa un poble, no fa al·lusió als períodes històrics, als cops d’Estat, als regicidis, a les intrigues dels palaus. No parla de les lluites que l’home mena, per excepció, amb ell mateix, amb les seves passions. Descobreix les lleis que fan viure la política teòrica, la pau universal, les refutacions de Maquiavel, els cornetins amb què es componen les obres de Proudhon, la psicologia de la humanitat. Cal que un poeta sigui més útil que cap ciutadà de la seva tribu”.

Isidore Lucien Ducasse, Compte de Lautréamont, Cants de Maldoror. Citat per J.-A. Miller[2]

 

Previ. La política en acte

Aquest seminari de J.-A. Miller[3] posa l’èmfasi en el capitonat entre el pensament i la acció. O en la dialèctica entre la poesia i la política per tal de arribar a la veritat pràctica. Va de llengua i psicoanàlisi. Explora com animar converses extramurs del camp propi de la psicoanàlisi. Converses amb d’altres protagonistes de civilització i de l’opinió il·lustrada per tal de localitzar i fer amb les restes diverses del món global, també les immundes. No exclou ni instal·lacions ni gadgets. Explora com trenar amb l’Altre estratificat d’avui dia i fermar el tombar en cercle, non stop, del temps d’avuiEl seminari entoma un ordre simbòlic que no és el d’abans. Encara un nou simbòlic aparellat al gaudi, a la cosa inútil.

La calçada romana del Nom del Pare del Lacan clàssic s’ha esvaït. La seva lluita engrescada dels anys cinquanta, el camp entre el simbòlic i el real és, en tot cas, una calçada entre d’altres.

L’esperit d’època que fa soroll, i molt, es presentifíca en el nothing is impossible. Empeny, més enllà de les prohibicions d’abans, al just do it d’un món que es consum.

El seminari, al bell mig del brouillage entre discursos —amo, universitari, histèric, analític— fa front al nou domini. El d’un discurs que no ho és. Que ha arribat l’últim —híbrid de capitalisme i ciència— i no fa llaç social. Interfereix en tot. Ha desfermat el real i ha fet esclatar pels aires la tradició moderna[4]. Un no discurs, un contra-discurs[5], urgit de pressa, sense escletxa i en un non stop. Més que mai a letter is a litter[6].

El real del segle XXI ja no retorna sempre al mateix lloc[7]. La llista de novetats és ampla: capitalisme impacient, canvi climàtic, pandèmies, camps de concentració generalitzats, some what family, cossos sexuats més enllà de la norma edípica…

La Humusnitat[8]  que neix amb el segle té un significant brúixola: la deslocalització de la vida, la mort, la reproducció i el sexe del món d’ahir. Res torna al seu antic lloc. I el nou discurs amo no està per posar ordre i fer que el món funcioni, així com ho feia el d’abans.

El real contemporani s’ha ficat pel mig de tot plegat. Es transmet com un virus per l’alestosfera[9] i embogeix al ritme apressat del ciberespai i de la virtualitat humana.    

Amb aquest panorama no serveix qualsevol conversa. J.-A. Miller es pregunta com fer-ne una de possible a partir de les ensenyances de l’inconscient lacanià. Aquell que mentre s’escolta es gaudeix —j’ouïs-sens—. Com pensar una conversa al costat dels límits del cos?

Aquest Seminari té vocació d’orientar, de fer entendre, què es això de portar el Camp Freudià, sense destruir el que ja s’ha fet, a un nivell superior.

Fa cabotatge entre el port de refugi de taceo, la casa de l’analista, i les platges sorroses del compromís en el món contemporani. És comparable al disseny d’un dia D on desembarcar no és gens fàcil. Aquest Seminari del 24 de juny del 2017 fa de punt de basta al text Camp Freudià, any cero de l’11 de juny del 2017.  És una interpretació. És la seva interpretació esclaridora. Diu del significant que percut: Camp Freudià, any cero.

Miller desitja situar el punt de basta en el tall que s’inicia el març 2017. Data de la presa de posició pública a las eleccions presidencials a França. Suposa una aufhebung, un dépassament, une relève, del Camp Freudià. L’aposta és de negar, sobrepassar, elevar, simbolitzar… per un born again en la tradició de Lacan[10]. Fer quelcom com allò que va significar Funció i camp de la paraula i del llenguatge en el seu moment inaugural. Té una tonada amb lletra i so. Recorda un cop i altre l’estrofa: per tal de, sense destrucció, portar-ho a un nivell superior.

Què pretén el tall? El tall busca sortida al dilema: o la psicoanàlisi acaba per rendir les seves armes dialèctiques davant els impassos de la civilització o inscriu per sempre l’ensenyança de Lacan en el discurs universal.

I Miller recalca, no sense afectació, que aquest és un tall diferent als anteriors talls anys cero.

L’any cero de 1964, el de la excomunió, comporta la fundació de l’Escola Freudiana de Paris (EFP). I molt ràpidament el tall, no cicatritzat, dóna pas a un segon temps. El  1967 s’atia la crisi amb la Proposició d’octubre de 1967 sobre el psicoanalista de la Escola. Aquesta llarga crisi del Passi acaba l’any cero 1980-81 amb un retorn a la clínica i la fundació de l’Escola de la Causa Freudiana (ECF).

L’any cero del 2017 respon a una idea no qualsevol: els clínics no son un concepte de la psicoanàlisi. I no cal desmuntar l’Escola per això.

Es possible que el sentit de l’any cero 2017 sigui corregir això dialècticament a partir de la conferencia de Torí sobre la teoria del subjecte de l’Escola[11]. El març del 2017 es posa en acte una relectura de l’ètica de la psicoanàlisi. I el juny 2017 es crea Zadig com extensió de les escoles de la AMP.

2017 és un any cero que fa vacil·lar els semblants de la psicoanàlisi. D’aquella psicoanàlisi que cursa des de la reconquesta del camp freudià fins a la formalització del discurs analític. Miller vol fer creure, com Lacan en el seu Prefaci de la edició anglesa del Seminari 11, que es tracta de la urgència de posicionar-se d’una altra manera en l’experiència analítica. Convé, en els temps que corren, anar a la contra de l’inconscient transferencial quan es tracta de produir per la operació analítica allò que permeti portar la psicoanàlisi a un nivell superior[12].

Una manera d’entendre aquest passar a un nivell superior és anar més enllà dels semblants construïts amb el suport de la praxis psicoanalítica que interpreten els malestars de la psicopatologia quotidiana a la manera freudiana. Prendre la direcció de dir els desarranjaments entre la veritat i el real del món. Localitzar les restes contingents entre l’una i l’altre. Fer l’esforç de passar allò inversemblant del malestar de la civilització a la llengua comuna. Assajar una sociologia mestissa dels trumans  —els humans afectats de l’inconscient post-freudià navegant per l’Spaltung contemporània[13]. L’obra és ingent, té voluntat d’escenificar un Passi de civilització. Freud ho va fer amb el seu “Malestar en la civilització”. Lacan ho va replicar amb la seva ètica i la conferència titulada “La Tercera”.

Anar més enllà de la ficció psi d’arreglar les coses de la vida quotidiana i donar lloc a l’elucubració sobre l’emergència de la civilització distòpica. És la manera possible de la psicoanàlisi de ser d’utilitat pública en el segle XXI.

Freud va fomatejar el malestar de l’inici del segle XX. Lacan es va ocupar de les conseqüències de la Segona Guerra, de la topada de la postguerra entre la Ciència i la Veritat, de la revolta del maig del 68…

Zadig té vocació pel real del segle XXI. Les Escoles de la AMP són invitades a sortir del seu propi camp d’acció. Saltar el mur. Un cop el domini de l’ordre simbòlic del Lacan clàssic s’ha esmorteït, Miller fa un excursus sobre la conversa que porta a la acció en el pas a un nivell superior de la psicoanàlisi. El pas de col·laborar amb allò que John Stuart Mill anomena l’esperit de la època, i que altres com Foucault anomenen epistemes o, amb Kuhn, paradigmes.

Es tracte de generar una conversa en l’extensió de les Escoles de l’AMP que encari l’acció amb mètode dialèctic i posició psicoanalítica radicals. Una posició sostinguda en la insistència del no, el revers del discurs dominant. Una conversa que faci per dir del caos que genera el gran desordre del real en el segle XXI. L’empresa de localitzar el gaudi que satisfà la seva instal·lació. Fer amb les restes i les runes…

Acció, dons, per tal d’aconseguir el tomb del discurs amo de la època. Traspassar, tombar, fins el seu revers.

 

Breu llista dels no 

— Des de el no en la dimensió política. L’Escola política a la que es refereix el president de l’ECF, Christiane Alberti, centra la lectura principal de les relacions de la psicoanàlisi amb l’època en una conversa orientada per l’expressió, forta: l’inconscient—une bévue, el que entropessa, és la política. Aquest inconscient és homòleg a un allò que no va o al forat de la comunitat política.

És la carència de ser que trobem al text sobre La direcció de la cura quan es diferencia política, estratègia i tàctica. I consona amb el recordatori que fa Lacan sobre la metafísica a Heidegger. La metafísica tapona els forats de la política. L’inconscient ressaltat a la última ensenyança de Lacan no tapona, fa emergir de l’escletxa, de l’Spaltung, l’escot, el cisma, la separació… allò que mou el món.

— Des del no a l’ortodòxia. L’aposta Zadig orienta, de manera herètica. Recordem Elogi dels herètics, primera conferencia de Miller a Tori el 8 de juliol 2017[14].  Una posició herètica en un món que ja no és el que era. Que era modern, pensat com harmònic, com un cosmos… i que ha traspassat en un món embrutit en la destrucció global. Zadig orienta davant allò immund o a—món.

En aquest punt no va malament recordar la doctrina del shock dels neoliberals capitanejats per l’economista Milton Friedman de l’Escola de Chicago i premi Nobel l’any 1976. El seu laboratori experimental és el Xile dels anys vuitanta. La passió periodística deNaomi Klein[15] vincula Friedman, sorprenentment, amb antecedents tan dispars com l’aplicació sistemàtica de l’electroxoc i els manuals MKUBART d’interrogatori de la contrainteligència a Corea. MKUBART es l’obra del psiquiatre Donald Ewen Cameron, cap mundial del ram a principis dels seixanta. El MKUBART perdura. Millorat posteriorment per la CIA en intervencions pel món arriba a Guantànamo, i a les presons d’Iraq i Afganistan.

Tot això, les maneres massives de produir fragilitat humana i les neo teories econòmiques, és gesta en dos escenaris.

El primer té un fil roig que comença el seu embastat amb la desorientació americana a la guerra del Pacífic. El shock amb l’Imperi del Sol Naixent i la resposta del fong atòmic és un primer forat. Segueix amb la guerra de Corea, conflicte on l’estat major  queda en fading (esvaniment) quan veu, en el blanc i negre de la televisió que arriba al líving room d’America, els seus oficials destruïts, en un tres i no res, a mans de torturadors del llunyà Orient. La veu trencada dels oficials testimonia d’atrocitats transitives contra els drets humans i de falta de legitimitat.

I l’après coup és l’apocalipsi del Vietnam. L’alegria del way of live i el lollipop pateix un irremeiable trasbals[16]. Un revés que dona pas al panic attack i les personalitats límit.

El segon escenari embraga la cosa neo amb la tradició liberal. Com les neo dels teixits orgànics, desfigura la imatge de l’Home de l’humanisme que ressonava dins l’armari de l’inconscient freudià. El tret de sortida d’aquest camí de dissolució s’inicia amb l’alliberament dels camps de concentració i d’extermini. Friedman traspassa els núvols d’amnèsia. Juga amb les cotilles mentals i mostra que destruir allò consistent, empreses, organitzacions o persones, produeix beneficis de tot tipus, econòmics, socials i polítics. Aquesta és la proposta de l’economia neo-liberal. Rebenta la cuirassa de ferro del ciutadà modern pensat per Durkheim en nom del flux financer. El capitalisme social, el welfare state, fa aigües.

Poc a poc arriba un nou món, el de l’homo economicus[17]. Món on una part considerable dels treballadors són tropa de precariat[18], la nova classe social sense consciencia de si mateixa. La fragilitat floreix per tot arreu. L’homo economicus és parent de l’home de quantitat, no qualificat, sense atributs, evocat al capítol cinquè del curs de Miller Todo el mundo es loco.

Tot convergeix per recordar que el revers del discurs dominant, sorgit pel no a la ortodòxia, fa ensopegar amb allò acumulat sota l’estora i el decorat contemporani. Genera espurnes subversives.

— Des de el no al “hi ha la veritat de la veritat”. El discurs funciona segons la lògica del no-tot. Produeix restes… ou pire. Aquestes restes del no-tot són l’inconscient que no va, que ensopega i que en el lloc de la veritat dóna so al germà de la veritat, el gaudí.

— Des de la urgència. L’urgere llatí empenta a no deixar en suspens el judici en la cruïlla del pensament i l’acció en el temps de la pressa. L’herètic no deixa d’escollir, urgeix. Inclòs en la dialèctica amb l’ortodòxia —conferencia de Miller, 8 de juliol 2017 a Torí sobre Chesterton, titulada Mèrits de la ortodòxia—. L’ortodòxia és segona en relació a la cosa herètica.

— Des de la topologia on l’acció és no localitzada. Es realitza fora dels llocs habituals o sacres. Així ho llegeix Miquel Bassols a la seva al·locució com a president de l’AMP a la Assemblea General de la ELP de novembre 2017. No es tracta de enredar-se amb els blablablà de la postveritat. Ni amb les restes de les polítiques d’abans. El repte és com estar a l’alçada del desig de democràcia. O també —tal com es pregunta Miquel Bassols— com intervé el psicoanalista a la política que no sigui en nom de la seva ideologia? I això toca el centre de l’experiència de l’Escola. La seva intervenció a les nits de l’ELP-CdC es titula La política del psicoanalista en la època del Camp Freudià, any cero del 19 de gener del 2018. L’aposta és per una conversa analítica, allà on sigui —al divan, a l’Escola o a l’àgora, la global o la virtual—, on cadascú està situat com a subjecte i tracta, més bé, del tempo incessant de la preveritat. Conversa que diu no a l’espira del saber esotèric, que fa front a l’espiral —imatge de la serp abraçant el bàcul— de l’època, al pendent de l’obra contínua de la Babel de les llengües i de la multiplicació de les interferències de l’opinió. Una conversa, doncs, orquestrada per la psicoanàlisi en la discòrdia de les llengües.

(Continuarà)

 

[1] Revista La Maleta de Portbou. https://lamaletadeportbou.com/articulos/contemporaneos-de-quien/

[2] https://www.lacanquotidien.fr/blog/2017/06/lacan-quotidien-n-728/

[3] El seu títol avançat va ser Poesia i política. Lacan Quotidien número 721.

[4] Jacques Alain Miller, Presentació del tema del IX Congres de la AMP. Un real pel segle XXI. Abril 2012.

[5] Jorge Alemán, En la frontera. Sujeto y capitalismo. Editorial Gedisa, 2014.

[6] Jacques Lacan, Seminari 18, clase XII, Sobre Lituraterra. Editorial Paidós. Buenos Aires, 2009.

[7] Lacan a la Conferència Psicoanálisis y cibernética —inclosa al Seminari 5— recorda el sentit que  tradicionalment l’home ha donat des de l’antiguitat al real, allò que torna al mateix lloc.  

[8] Neologisme lacanià que diu del saber inconscient fet amb humus i humanitat.

[9] Terme que es pot trobar als capítols del Seminari 17 de Lacan sota l’epígraf El revers de la vida contemporània.

[10] Miller, J-A. La vida de Lacan. Editorial Gredos. Madrid, 2011, p. 36.

[11] Intervenció en el Congres científic de la Scuola lacaniana di Psicoanàlisi (en formació), el 21 de maig 2000. Tema del congres: “Les patologies de la llei. Clínica psicoanalítica de la llei i de la norma”. Publicada a El Psicoanálisis nº 1, Revista Lacaniana de Psicoanálisis, Madrid, 2000.

[12] Veure el capítol El pase y el parlêtre al curs Sutilezas analíticas de J.-A. Miller. Editorial Paidós. Buenos Aires, 2011.

[13] Veure Momento de concluir, classe del 2 de maig del 2207. Curs de Miller El ultimísmo Lacan. Editorial Paidós. Buenos Aires, 2013.

[14] Publicat a Lacaniana 23. Octubre 2017.

[15] El llibre porta per títol La doctrina del shock i va ser publicat l’any 2007.

[16] Veure La velocidad de la luz. Novel·la de Javier Cercas, publicada inicialment el 2005 a Tusquets Editores.

[17] Enric Berenguer ha editat una magnífica conversa amb Christian Laval i Pierre Dardot, El ser neoliberal, a Gedisa. Barcelona, 2018.

[18] Veure Guy Standing i el seu llibre titulat així.

 

Sobre l’autor:

FRANCESC VILÁ CODINA és psicoanalista membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi (ELP) i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP). Director sociosanitari de la Fundació Cassià Just, entitat promotora de Cuina Justa Antic director del Centre d’Autisme i Psicosi Infantil de la Institució Balmes-Sant Boi. Antic coordinador de la Unitat Medico Educativa per a adolescents amb trastorns greus de la personalitat de la Institució Balmes-Sant Boi. Col·laborador del Departament d’Ensenyament en temes de fracàs personal i escolar dels alumnes amb comportaments pertorbadors i trastorns de conducta.

 

Més publicacions de