Política i psicoanàlisi a Zadig (II)
(Francesc Vilá)

Comentari al Seminari de J.-A. Miller Point de Capiton 

(Segona part)

 

Una mica de Zadig

L’instrument creat, Zadig —acròstic de zero abjection democratic international group—, fet per promoure el moviment d’extensió de les Escoles de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, consona amb el màrqueting i la publicitat.

Si ens capbussem a Google la sorpresa és alliçonadora. Les primeres troballes —els primers inputs— porten al backstage —l’entre bastidors— d’una firma de moda cara i elitista, Zadig et Voltaire. I la metonímia al basic style de la firma japonesa Uniqlo. Aquest firma omple el món amb productes bàsics de vestir casual amb el plus de qualitat en matèries primes i disseny.

A molta distancia queda la connexió amb el Zadig de François-Marie Arouet que, amb el pseudònim de Voltaire, escriu una ficció literària on el destí està lluny de la voluntat humana. Voltaire, seguint Locke, considera que la feina moral de l’home és posar el destí a la seva mà.

Això dóna per pensar. La lletra del simbòlic és arrabassada per la lletra visual. I l’operació Zadig apunta a donar a veure i copsar el signe del gaudi que s’escolta en el cos carnal i en el cos social.

 

Bones raons per Zadig

J.-A. Miller considera Camp Freudià, any cero (2017) un significant que percudeix, colpeja, en la inèrcia del pensament. I Zadig n’és l’instrument. És una interpretació, un efecte de significació esclaridor. Permet d’entendre per què J.-A. Miller va suspendre l’any 2011 el seu curs. Moment no qualsevol, el Camp Freudià estava en el seu nec plus ultra. Un Camp Freudià regit pels algoritmes amb els quals l’orientació lacaniana l’havia proveït, i que es projectava en programes de salut mental per a tothom. L’Associació Aurora d’Hugo Freda va acabar amb la capsa dels neulers. J.-A. Miller albira la manera de participar en l’àmbit públic, global, isortir de la maledicció de la pràctica sense vida a la que es refereix Sartre. Alliberar-nos de la condició de presoners del món psi que hem creat. Generar una xarxa política lacaniana mundial feta de nusos i malles amb un funcionament bottom up, un funcionament de baix a dalt. Per animar la conversa herètica. La que no diu la veritat de la veritat, la que funciona como un dir no-tot orientat per allò que no funciona, allò que no és. La que diu del que hi ha com simptomàtic.     

 

El pas 2017

J.-A. Miller explora una argumentació sobre el pas a l’acció a partir de conceptes de J.-P- Sartre, M- Heidegger i J. Beaufret —analitzant de Lacan i connector francès entre els dos pensadors. Selecciona conceptes que permeten reconstituir la dialèctica entre el pensament i la acció. De Sartre escull el concepte s’engager, engranar-se, el comprometre’s de l’existencialisme, que  lliga amb Entschlossenheit, la resolució que anticipa l’acció a Heidegger. Cal que els analistes es comprometin de manera resolta amb el fet públic d’avui dia. Però no sense Augenblick —choisir, voir—, escollir d’una altra manera de com ho fan les ideologies partidàries. L’instant en què es desencadena l’acció és un cili present, un fil de la troca entre d’altres que de cop pren un sentit. Aquest cili és estirat entre l’eixam significant. Però, per què ho fa un analista?  

J.-A. Miller explora aquest pas a la acció en els laberints de la etimologia nuant, trenant, fent fermall o espiral… I afegint un quart element: el gust, el sabor. El gust té, per la seva part, un entramat etimològic que fila amb Augenblick. Choisir ve del gòtic caution: goûter, examiner, éprouver… gustar, examinar, experimentar… I es transforma en un sentit posterior, pres en el segle XVII, de preferir, escollir… Trena gust i elecció.

Els gustos estan arrelats en al cos, en el gaudi del cos. Això ho sap el psicoanalista. J.-A. Miller posa l’exemple dels físics. Uns prefereixen celebrar el misteri que la naturalesa amaga i d’altres fer-la respondre per tal que surti dels seus amagatalls. L’acció és cosa de gustos. El gust està en el sinthome, el trobem en les peces soltes del sinthome. Aquelles que són resultat d’esdeveniments de cos constituents del parlêtre —el parlat parladoren el escolto-sentit —j’ouïs sens-.

Lacan repensa així el seu Seminari sobre L’ètica de la psicoanàlisi a l’última part de la seva ensenyança. Abans del no és el gust. Afirma el plaer d’assaborir, d’escollir a la acció analítica. Per no sense ètica. La ètica restringeix el gust a la elecció.

 

El gust de la elecció i la tradició analítica

El que és habitual, el confort de la tradició, el wallpaper –el fons de pantalla o d’escriptori— de la posició analítica, la tovallola dels boixos que quasi no es veu, però de la quan sorgeix un petit malestar quan ens en separem, és la neutralitat, la Indifferenz freudiana, l’atenció flotant… ve a dir J.-A. Miller al seu Seminari. La figura clàssica del psicoanalista és flâneur amb cert posat ataràxic. Passeja per l’espai social ungit d’un discret pessimisme. Un home de llum que a la modernitat era respectat pel posat seriós i distant i que Woody Allen immortalitza donant-li la volta, fent d’ell el bufó de la no relació sexual.

I ara pot seguir sent així? Cadascú en el seu petit cor té els seus gustos per conservar el confort de la inèrcia, de la distància i, si més no, per alguna ideologia partidària. Però la cosa és d’interès davant la Spaltung entre la posició analítica i el psicoanalista reconvertit en professional de la salut mental. La cosa és golafre.

El moment ajuda i la neurociència és la neurociència. El moment és propici al saber universitari, el saber neurocientífic. I tot espeny a la sintonia dels vells paradigmes de la immortal parella Jackson-Ey, ara embolicada amb toga d’evidència bàsica. La versió actualitzada de l’immortal organodinamisme es llença al mercat acompanyada dels nous gadgets de la tècnica. I no en falten. Fan primavera. Els estudis d’impacte de la neurociència s’associen amb els dinamismes psíquics —els vells mecanismes freudians considerats per Henry Ey—, ara tunejats pels algoritmes lacanoides.  Ho repassa amb certa tristor J.-A. Miller, als tunejats no els falta cert èxit. Promouen una praxis àgil, estètica, dinàmica, d’efectes terapèutics potents, ràpids… És com una posta al dia del galimaties entre el projecte per a neuròlegs, l’inconscient freudià i les xarxes neuronals. Els estudis universitaris, revitalitzats pel background de les recerques en neuroimatge i big data, són la renovada il·lusió d’una màquina humana reparable. La discòrdia està entre la il·lusió d’un cos funcional, ajustable, i el no d’un cos fallat, malalt d’entrada.

J.-A. Miller fa pivotar l’heretgia de Lacan sobre la neutralitat del text de Freud “Consells al metge…” de 1912.L’epicentre està en el concepte de Gleichschwebend. Gleich és  traduïble per igual i Schweden per planejar, estar en suspens, flotar. I podem optar per dues sortides:

  1. La de l’Ortodòxia. És aconsellable l’atenció igual, flotant, la que no selecciona per ací evitar trobar allò que ja sabem. Freud va més enllà, aconsella no fer construccions conceptuals mentre el cas està en curs. Convé deixar fluir.
  2. La de l’Heretgia de l’excomunicat. La cura, la direcció de la cura, no pren rumb sense l’amor a la veritat de Freud i el desig de l’analista de Lacan. Són els dos motors de la acció analítica.

J.-A. Miller emboca l’últim Lacan. El que va creure formalitzar una ètica de la psicoanàlisi que inclou en la posició de l’analista el fet d’una elecció. I afegeix una cita forta, brutal, del text “La direcció de la cura i els principis del seu poder”:

Qui ha interrogat tan intrèpidament com aquell clínic lligat al quotidià del patiment, a la vida sobre el seu sentit, i no per dir que no el té, manera còmoda de rentar-se’n les mans, sinó que no en té més que un, pel qual el desig és portat per la mort?[1]

Poca broma amb això de l’ètica de la psicoanàlisi. Una ètica que sap que, com deia Freud, l’home sol estar bé en el seu mal. I això no és fàcil de ventar en una societat reclutada pel consum i el dret a la satisfacció.

I tot seguit n’escull una altra cita, ara de “Funció i camp de la paraula i del llenguatge en psicoanàlisi”:

… la qüestió del final de l’anàlisi és la del moment on la satisfacció del subjecte troba cóm realitzar-se en la satisfacció de cadascú, és dir, de tots aquells amb els que s’associa en la realització d’una obra humana…[2]

 

Zadig es la realització d’una segona heretgia pragmàtica de Lacan.

La política en acte 

La proposta de J.-A. Miller, seguint l’estret corriol de l’Ètica de la psicoanàlisi, trena el desig de l’analista per obtenir la construcció del fantasma fonamental i el gust pel sinthome. Fa nus entre el Lacan clàssic i l’últim Lacan. El primer apunta a obtenir la deflació del desig, a realitzar la reducció dels objectes del desig a l’objecte a. És una praxis possible en els límits del pensament de l’època on l’objecte està en el seu zenit. Però aquesta invitació a l’acció analítica l’heretge no l’hereta. Millor, no la fa seva del tot.

L’últim Lacan, al seu Seminari 23, es desdiu de l’analista objecte a, producte del discurs. Formula el concepte de l’analista com un sinthome, un tros de real que, més aviat, fa el semblant del troumatisme, d’allò que no va en el món, d’allò immund, incurable… I això no és gens fàcil. J.-A. Miller, al final del capítol VI del seu curs Sutilezas analíticas, es pregunta com representar l’esdeveniment corporal, el semblant del troumatisme per el parlêtre.

És Zadig l’aposta per situar a l’àgora global el desig inèdit de la psicoanàlisi? Zadig transforma la formula clàssica de saber fer amb el desig per tal de portar-lo fins la nebulosa de la mort al món dels trumans. Un nivell superior. Zadig col·labora a fer sociologia de la llengua de l’època dels trumans fent perquè el blablabla deixi de girar en cercles. Zadig és una plataforma, de balcó de comèdia escènica i virtual, d’assaig de semblants del troumatisme dels impassos de civilització. És la política en acte, la Ur-política de Crònica de l’any cero. Entre els primers principis i les veritats secundàries de la vida, descobreix les lleis que fan viure en l’esperit de l’època. Coming of new age!     

 

Coses que queden al tinter

Per finalitzar, un curt llistat de temes pendents en la lectura: l’Escola-subjecte i el subjecte contemporani; el subjecte, com negatiu de l’individu, és un buit operatiu; i el gust per el saber esotèric.

[1] Jacques Lacan, Écrits. Ed. Du Seuil, Paris 1966, p. 642.

[2] Jacques Lacan, opus cit. p. 321.

 

Sobre l’autor:

FRANCESC VILÁ CODINA és psicoanalista membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi (ELP) i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP). Director sociosanitari de la Fundació Cassià Just, entitat promotora de Cuina Justa Antic director del Centre d’Autisme i Psicosi Infantil de la Institució Balmes-Sant Boi. Antic coordinador de la Unitat Medico Educativa per a adolescents amb trastorns greus de la personalitat de la Institució Balmes-Sant Boi. Col·laborador del Departament d’Ensenyament en temes de fracàs personal i escolar dels alumnes amb comportaments pertorbadors i trastorns de conducta.

 

 

Més publicacions de