Polítiques de l’autisme
(Iván Ruiz)

Polítiques de l’autisme[1]

Evidencia científica y autismo. Una burbuja de certidumbre és el llibre publicat a la col·lecció Gredos/ELP, el 2020, al voltant del qual la Biblioteca del Camp Freudià de Barcelona ha organitzat el Cursus recentment iniciat.
Es tracta d’un llibre col·lectiu i polièdric perquè aborda la qüestió de l’autisme des de perspectives diverses. La seva lectura pot resultar més aviat incòmode a lector si aquella no està advertida que els textos que vaig reunir en aquesta publicació donen comptes d’una crisi. Aquesta crisi es presenta a tres nivells, i és l’anomenada evidència científica la que els conjumina. Els tres nivells d’aquesta crisi són: el polític, l’epistèmic i el clínic. És d’aquesta manera com el Cursus, en les quatre sessions previstes, obertes al públic, ha estat estructurat.
En el nivell epistèmic, la ciència seriosa ha deixat al descobert que els resultats de les investigacions sobre l’etiologia de l’autisme són parcials i es limiten a fenòmens clínics dispersos. Els estudis actuals no poden, per exemple, respondre de manera articulada al perquè dels interessos restringits d’alguns autistes denominats Asperger i a les estereotípies en altres casos, autistes de grau 1, en els que no s’hi troba un llenguatge articulat. En efecte, l’ampliació sense límits de la simptomatologia autística descrita a les darreres revisions del DSM[2] porta avui als diferents agents implicats a no saber de què parlem quan parlem d’autisme.
En el nivell clínic, els avenços dels diagnòstics precoços s’han produït a l’una d’una ruptura entre la investigació i l’abordatge de la simptomatologia autística. El Projecte DSM és ja un fracàs declarat. És així que Éric Laurent es refereix a la crisi post-DSM[3], que ha deixat als professionals en una situació d’abandó enfront dels reptes més complexos de la clínica. Aquest abandó redunda, de ben segur, en el dels propis afectats davant els excessos en la prescripció de fàrmacs. Però trobem també l’apropiació legítima, per altra banda, del diagnòstic per part de les famílies i dels mateixos subjectes que s’autodenominen autistes. És el que Ian Hacking denomina el looping effect[4], l’efecte bucle, al seu conegut article “Lost in the forest”[5]: la posada en circulació d’una etiqueta diagnòstica pot produir l’efecte d’apropiació d’aquesta per part de l’interessat i, per tant, una extensió del seu ús. I això succeeix així, entre altres raons, per a poder facilitar l’accés dels fills a alguns recursos educatius, per obtenir el reemborsament dels tractaments o per a optar a les places públiques de recursos assistencials.
I en el nivell polític, es tracta d’una crisi perquè aquesta extensió del camp semàntic de l’autisme ha produït una confrontació de llengües: la de l’administració, la llengua dels drets i la de les bones pràctiques. En l’autisme convergeix avui una espècie de Babel de llengües, i la batalla de l’autisme es produeix en el nucli d’aquesta confrontació entre episteme, clínica i política.
L’evidència científica, quin paper hi juga? En els treballs inclosos en aquest volum es pot copsar bé com l’evidència científica és l’invent perfecte que sedueix als professionals, a algunes famílies, als gestors sanitaris, pel fet d’oferir-se com allò que resoldrà la desorientació actual en relació amb el diagnòstic i les intervencions sobre els subjectes dits autistes. La seducció es produeix com a efecte d’una certitud aparent, rere una seqüència que s’ordena en tres temps: primer, l’autisme és un trastorn del neurodesenvolupament; segon, el seu tractament ha de ser, per tant, re-educatiu; tercer, un autista no pot ser privat del seu dret a la reeducació[6].
En aquest context, es convoca a la política perquè avali aquesta llengua nova, que és la llengua de l’evidència científica. Es presenta com una llengua perfecta, que vindria a resoldre el que està en joc en els diagnòstics d’autisme. El que està en joc és allò que trobem en alguns subjectes que no responen convenientment a cap dels tractaments que se’ls ofereixen. Aquest és el real de l’autisme, que no pot deixar-se de banda, quan del que es tracta per a aquells que seran adults és el que s’ha denominat la inclusió plena. Els models assistencials es revelen així obsolets i són les mateixes famílies les que es veuen empeses a posar-los en marxa. Aquest llibre deixa doncs a cel obert la bombolla de certitud en què se sosté l’evidència científica, implicant l’episteme, la clínica i la política.
Per què parlar des de la psicoanàlisi sobre polítiques de l’autisme? La psicoanàlisi lacaniana permet orientar allò que es pot esperar de la política: que aquesta no es confongui amb una metallengua que esborraria el que no es deixa tractar en l’autisme. Però també perquè per a la psicoanàlisi, la política és el símptoma. Això equival a dir que en l’autisme d’un subjecte, en el seu símptoma, s’hi troba l’orientació d’un tractament possible. I això no exclou al seu horitzó ni l’anomenada inclusió, ni l’adquisició d’una autonomia, ni els aprenentatges, sempre que puguem preservar l’espai en què el subjecte no coincidirà amb el que s’espera d’ell.
La psicoanàlisi hi ha contribuït des de Freud al qüestionament de les classificacions diagnòstiques, que són, per naturalesa, segregatives. La via oberta per Freud ens situa avui en el que Jacques-Alain Miller ha anomenat recentment la despatologització de la clínica. Crec que la qüestió de l’autisme va per endavant, des de fa alguns anys, del moment que vivim avui en el camp de la salut mental. I d’aquí que algunes organitzacions prefereixin parlar ara de la condició autista, més que de trastorn. L’expressió condició autista sintonitza bé, al meu entendre, amb el tothom és boig lacanià, sempre que es consideri el nucli autístic d’un subjecte en el sentit de les condicions necessàries per a consentir a un vincle amb l’altre.
L’autisme presenta la impossibilitat de l’ésser humà de ser idèntic a si mateix. En certa manera, en l’autisme hi és sempre present l’esforç del subjecte per a preservar la sameness[7]. L’etimologia d’autòs (per sí mateix) prové d’aquí. Però, des d’un altre punt de vista, fora del registre de l’estadi del mirall, l’autista és excèntric amb relació a si mateix i a l’etiqueta que suporta. Ell està també afectat del que dirà Lacan el 1972: Es parla de malaltia, es diu al mateix temps que no n’hi ha, que no hi ha malaltia mental, per exemple. Es diu amb justa raó, en el sentit que sigui una entitat nosològica, com es deia d’antuvi. La malaltia mental no és en absolut entitària. La mentalitat és més aviat allò que té falles, diguem-ho així ràpidament[8].
En conseqüència, una política lacaniana per a l’autisme seria aquella que no renunciaria a estar atenta a aquesta falla, que no renunciaria als efectes d’abandó que es deriven de les bombolles de certitud que constitueixen un miratge tancat d’un psiquisme sense falla. Les polítiques de l’autisme poden córrer el risc d’un oblit deliberat de la política del símptoma. Perquè el símptoma autístic és en si mateix polític des del moment en què inclou la falla a tota idea d’unitat o normalitat.

 

[1] Intervenció a la primera de les quatre sessions del Cursus Evidència científica i autisme, organizat per la Biblioteca del Camp Freudià de Barcelona, el 4 de febrer de 2022.

[2] DSM: Manual diagnóstico y estadístico de los Trastornos Mentales.

[3] Laurent, Éric. “La crisis post-DSM y el psicoanálisis”. Revista Freudiana, nº 72, 2014, pp. 23-40.

[4] Es pot trobar un interessant desenvolupament sobre aquesta qüestió al llibre Vidal, F. & Ortega, F. ¿Somos nuestro cerebro? La construcción del sujeto cerebral. Alianza editorial, Madrid, 2021.

[5] Hacking, Ian. “Lost in the forest”, London Review of Books, vol. 13, nº 15, 2013: https://www.lrb.co.uk/the-paper/v35/n15/ian-hacking/lost-in-the-forest.

[6] La referència al dret a la reeducació resulta, així, un abús de l’Article 24 de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, en què es tracta en realitat del dret a l’educació, cosa ben diferent.

[7] Sameness és el terme utilitzat per Leo Kanner per a refereir-se a la condició de semblança a sí mateix.

[8] Lacan, Jacques. El Seminario, libro 19, … o peor. Paidós, Buenos Aires, 2012, p. 220 [La traducció és nostra].

Més publicacions de