Psicoanàlisi, ciència ficció i canvi climàtic
(Thomas Svolos)

El novembre de 2021, el psicoanalista madrileny Gustavo Dessal va desafiar els psicoanalistes d’orientació lacaniana a tenir en compte el canvi climàtic, al qual va denominar un “punt cec” en el discurs de la psicoanàlisi lacaniana.[1]

Quan es tracta del tema del canvi climàtic i del possible destí o futur de la terra, del nostre planeta, què podria dir un psicoanalista al respecte des de la perspectiva de la psicoanàlisi? Què té a dir la psicoanàlisi sobre tot aquest conjunt de qüestions que tracten sobre el clima, la geologia, la ciència, la política, els mitjans de comunicació, els afers internacionals, l’ecologia i tots els altres discursos sobre el tema?

Un punt de partida podria ser el reconeixement del fet que, per a un psicoanalista, el nostre enfocament no es centra tant en els temes científics o polítics com a tals, sinó en com se’ns en parla, a nosaltres, com a psicoanalistes a les nostres consultes, o potser de manera més àmplia, com els escoltem o els llegim discutits i presentats en el discurs públic.

Certament, alguns pacients parlen del canvi climàtic i de l’escalfament global, i la meva primera observació al respecte és que en parlen molt sovint en el registre de l’ansietat. Alguns analitzants meus parlen d’ansietat —i, de vegades, de pànic i angoixa— quan aborden el tema del canvi climàtic i el futur del nostre planeta. Això és el que sembla que també escolten els que treballen en psicologia i salut mental. Un titular recent de la portada del New York Times destacava això: “L’ansietat pel canvi climàtic aterra al divan del terapeuta”.[2]

Per al psicoanalista lacanià, aquesta ansietat o angoixa indica que hem entrat en l’àmbit del real. Si bé tot això es descriu, òbviament, amb paraules, l’afecte de l’ansietat i de l’angoixa és un senyal del real, que Lacan va descriure com l’únic afecte que no és enganyós[3]. Ens trobem davant d’una cosa que supera la capacitat del llenguatge i l’ordre simbòlic per captar-la, almenys per a alguns subjectes, i que els afecta de manera diferent.

I veiem una ressonància interessant d’això amb almenys un dels enfocaments filosòfics recents del fenomen del canvi climàtic, tal com l’articula Timothy Morton al seu llibre Hyperobjects: Philosophy and Ecology after the End of the World[4]. La hipòtesi de Morton és que fenòmens com el canvi climàtic són hiperobjectes, atès que transcendeixen els nostres marcs per entendre què constitueix un objecte al món. Són, per utilitzar el terme de Freud, estranys (uncanny) i no es comporten com altres objectes. O bé podríem dir que desafien els marcs que fem servir per a la representació d’objectes quotidians. Desafien, per exemple, el nostre sentit habitual de l’espai i el temps.

És interessant subratllar que una de les productores de la sàtira de la pel·lícula del 2021 Don’t Look Up, que va ser, almenys en part, escrita intencionadament com a comentari al·legòric sobre la resposta global al canvi climàtic, es diu Hyperobject Industries.[5]

Per tant, la meva primera conclusió és que a la consulta i també en els discursos filosòfics i fins i tot populars de cinema més públics, estem davant d’alguna cosa del real, una cosa difícil d’atrapar, una cosa que no va i es posa de través, que potser cau fora de les nostres lleis o marcs habituals referits als objectes, una cosa que és impossible de representar. Són, tots aquests, atributs del real lacanià.

Llavors, com podem “agafar” o “aprehendre” aquest real, per utilitzar els termes de Lacan sobre com el psicoanalista podria apropar-se al real?[6]

Bé, com a psicoanalistes, tenim moltes maneres de conceptualitzar l’aproximació al real des de la perspectiva clínica de la psicoanàlisi, un discurs sobre el subjecte que bé pot funcionar per a nosaltres, psicoanalistes profundament impregnats del nostre discurs, en la nostra manera de parlar, com diu Jacques-Alain Miller[7], però un discurs difícil de descriure per a aquells que no tenen l’experiència de la psicoanàlisi i un ampli estudi de les seves obres.

Deixant de banda per un moment la psicoanàlisi, sostinc que també tenim una forma literària que ho fa prou bé, és a dir, la ciència ficció. Prenguem, per exemple, el treball de Kim Stanley Robinson de manera més general i més particularment, sobre el tema del canvi climàtic, el seu llibre més recent, The Ministry of the Future.[8]

El ministeri del futur és una novel·la de “futur proper”, una novel·la ambientada una o dues o tres dècades en el futur, a la terra, en algun moment no gaire llunyà. En la història que s’hi explica, la terra s’ha escalfat més encara. La novel·la és la història de les conseqüències d’aquest escalfament (mort massiva, extinció d’algunes formes de vida, etc.) i les respostes a tot el món (a escala local, nacional i internacional) al canvi, inclosos els esforços per afrontar-lo i capgirar la direcció de l’escalfament. M’agradaria destacar diverses característiques de l’obra.

En primer lloc, presenta una cosa (l’escalfament global) que es pot descriure, que es pot posar en paraules, que es pot situar en un marc espacial i temporal. El canvi climàtic ja no és una cosa estranya, sinó que està molt ben documentat. Tot i que en la història també hi ha un patiment enorme pels efectes del canvi climàtic, afirmo que, discursivament, ja no estem tant en l’àmbit del real. Les paraules de Robinson fan del canvi climàtic un objecte normal, un fet que es pot enfrontar. Com a psicoanalista, diria que Robinson va trobar la manera d'”apoderar-se” d’aquest real a través del mateix acte de posar-lo en paraules, de simbolitzar-lo, en aquesta llarga història.

El seu enfocament, però, no és un conte de fades: no hi ha cap “solució” idealista al problema. De fet, només per allunyar-me una mica d’aquesta novel·la, permeteu-me remarcar que la ciència-ficció en general és, d’alguna manera, una forma literària desafiant per al psicoanalista. Fredric Jameson ha destacat amb raó que una de les dimensions clau de la ciència-ficció és la manera com tantes obres del gènere funcionen dins de la tradició de la literatura utòpica[9]. A primera vista, segur que es podria construir un enfocament psicoanalític de la literatura utòpica o de la ciència-ficció que seria molt escèptic. Al cap i a la fi, quan es tracta de política (una dimensió de la utopia), hi ha un fort antiidealisme en psicoanàlisi: segons Jacques-Alain Miller, la psicoanàlisi és inherentment escèptica dels idealismes tant d’esquerra com de dreta, i el pensament utòpic, sens dubte, es pot imaginar com una forma d’idealisme[10]. Dit això, crec que hi ha una altra manera d’abordar aquest tema. En una ressenya recent a The New Yorker, Robinson descriu el seu treball com “anti-antiutòpic”[11]. Per a mi, aquesta descripció de Robinson obre una perspectiva molt diferent sobre aquesta literatura. Per començar, el discurs “antiutòpic” en si mateix és una forma d’idealisme conservador (incloent especialment les nocions de naturalesa humana, etc.). Crec que la novel·la de Robinson és potser escèptica, tant pel que fa a qualsevol solució idealista al canvi climàtic com de la seva negació idealista. Per reprendre el fil del meu comentari de més amunt, la novel·la treballa en el registre del simbòlic (en el discurs lacanià) o, podríem dir, “materialista” (en el discurs marxista), més que en el registre de l’imaginari o en l’àmbit de l’idealisme.

També ho podríem abordar des d’un altre angle: el “real” del canvi climàtic és, per a alguns, un real a l’estil antic, el real de la natura, el real escrit a les estrelles i un real que és, a la seva manera, una necessitat. La natura és immutable. És una catàstrofe inevitable. Existeix, en la lògica modal aristotèlica, en la zona de la necessitat. Passarà, i no hi podem fer res. Aquest és un marc discursiu de la situació que és molt familiar en l’àmbit de la pràctica clínica de la psicoanàlisi: la gent sovint creu en la inevitabilitat de les seves vides, de les seves situacions, etc.

Part de l’efecte del treball de Robinson, però, és traslladar tot això del regne de la necessitat al regne de la possibilitat: la necessitat d’un futur catastròfic (com, per exemple, a Don’t Look Up) es transforma en un futur difícil, en un amb conflicte i una pèrdua, però que no és catastròfic, ni és tampoc el final del món. Aquest efecte discursiu de la seva obra atorga certa possibilitat als humans, obre un lloc en la subjectivitat lligada, per descomptat, al simbòlic, a l’elecció. Alguns humans podrien tenir l’opció d’actuar. I, curiosament, aquesta és de fet una de les maneres en què podríem imaginar la psicoanàlisi mateixa: la necessitat d’un determinat imperatiu, significants-amo, una fantasia fonamental, o fins i tot un cert mode de gaudi es transforma en una possibilitat d’alguna cosa diferent, en l’obertura d’un espai subjectiu per al desig.

 

 

[1] Gustavo Dessal, “Our Blind Spot,” Lacanian Review Online, #320, November 26, 2001. Traducció al català.

[2] Ellen Barry, “Anxiety Over Climate Change Lands on the Therapist’s Couch,”  New York Times, Feb. 7, 2022, page A1.

[3] See Jacques Lacan, Anxiety: The Seminar of Jacques Lacan, Book X, Malden, MA, Polity Press, 2014.

[4] Timothy Morton, Hyperobjects: Philosophy and Ecology after the End of the World,  Minneapolis, University of Minnesota Press, 2013.

[5] Vegeu https://en.wikipedia.org/wiki/Don%27t_Look_Up.  Vegeu també https://en.wikipedia.org/wiki/Hyperobject_Industries.  Els dos webs visitats el 13 de febrer de 2022.

[6] En anglès, “catch hold”: Jacques Lacan, The Seminar of Jacques Lacan:  Book XXIV: L’insu que sait de l’une bévue, s’aile à mourre (1976-1977), Unpublished translation by Dan Collins from the French as published in Ornicar?.  Session of March 8, 1977.  “handle”: Jacques Lacan, The Seminar of Jacques Lacan: Book XXIII: The Sinthome (1975-1976),  Cambridge, Polity, 2016, page 101.  For development of this, see chapter 2, “An Easy Handle on the Real,” in Thomas Svolos, The Aims of Analysis: Miami Seminar on the Late Lacan, New York, Midden Press, 2019.

[7] Jacques-Alain Miller, “The Real Unconscious,”  The Lacanian Review, Issue 6, page 29.

[8] Kim Stanley Robinson, The Ministry for the Future, New York, Orbit/Hachette Book Group, 2020.

[9] Fredric Jameson, Archaeologies of the Future: The Desire Called Utopia and Other Science Fictions, London, Verso, 2007.

[10] Jacques-Alain Miller, “L’anguille en politique,” Radio broadcast on France Culture, June 22, 2005.  See also Thomas Svolos. “The Body Politic,” chapter 8 of Twenty-first Century Psychoanalysis, London, Karnac, 2017, pages 93-102.

[11] Joshua Rothman, “Can Science Fiction Wake Us Up to Our Climate Reality?  Kim Stanley Robinson’s novels envision the dire problems of the future—but also their solutions,” The New Yorker, January 24, 2022, page 34.

Sobre l’autor

Thomas Svolos és psicoanalista membre de la New Lacanian School i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Psiquiatre. Treballa a Omaha, Nebraska, on també és professor de Psiquiatria a la Creighton University School of Medicine.

Més publicacions de