Psicoanàlisi i ideologia: una qüestió històrica
(Oscar Strada)

La relació de la psicoanàlisi amb la política i la ideologia no és un tema nou en la història de la psicoanàlisi, és més aviat una discussió recurrent, que retorna com tot el reprimit i forcluït. Retorna com si fos un real impossible que tractem de simbolitzar. Hi ha hagut múltiples abordatges teòrics i pràctics institucionals que reten compte d’aquesta possibilitat i al mateix temps hi ha hagut obertures i tancaments institucionals en la formalització d’aquesta relació.

Quan Freud planteja professionalment la teoria dels tres impossibles es refereix òbviament a la relació d’impossibilitat entre $ i a, és a dir el que separa el subjecte de l’objecte, i en la necessària afanisis del subjecte, però això sembla haver estat entès en la pràctica psicoanalítica generalitzada com una interdicció de la psicoanàlisi en relació a la política (el tercer dels impossibles) que s’expressa en una certa inhibició o retracció de molts psicoanalistes a pensar la relació de la pràctica psicoanalítica amb la política. Crec que aquesta posició és una funció més de la ideologia que opera, com sabem, en aquest parell reconeixement – desconeixement, a nivell inconscient, que fa que es prengui com a natural el que no ho és, i la causa roman eclipsada sota de la barra. No qüestionar l’acció d’aquest parell és l’expressió de com funciona la ideologia i que afecta un vast conjunt d’analistes que mantenen encara severes reticències a poder conciliar la seva practica amb la reflexió política.

Si en féssim un breu recorregut històric podria ser instructiu.

El primer antecedent d’un intent de posar en relació el marxisme i la psicoanàlisi, el trobem en la sessió del dimecres 10 de març de 1909, registrada en els protocols de la Wiener Psychoanalytishen Vereinigung amb la número 72, sota la convocatòria de Zur Psychologie des Marxismus  (sobre la Psicologia del Marxisme). (1)

Freud va ser sempre sensible a l’escolta d’aquests plantejaments des de la seva posició més aviat conservadora però no dogmàtica.

En aquesta reunió, el ponent va ser Alfred Adler que tenia relacions amb els cercles de marxistes exiliats russos, als quals pertanyia la seva dona Raïssa i que anys després va tractar analíticament l’ambaixador de la revolució russa a Viena, segons va relatar Leon Trotsky.

En la seva exposició Adler posa de manifest que, en els subjectes, les anomenades «idees» no són innates ni s’originen en un sentit moral sinó que es construeixen a partir d’impulsos contradictoris de les pulsions vitals en la societat i que són fenòmens que provoquen un estat d’afectació que compromet els individus sobre les condicions de la seva vida. Adler ressalta que la tasca de Marx va ser possibilitar la consciència de classe en el proletariat i sobre la seva condició, el que el va convertir d’alguna manera en la primera anàlisi de masses. D’aquesta manera, Adler expressa la seva esperança que la concordança de la teoria de la lluita de classes amb els resultats de la teoria de la libido pugui resultar aclaridora amb la seva exposició.

Immediatament, Freud introdueix la discussió amb aquestes paraules: «Jo només puc ser receptiu a aquesta conferència que expandeix els nostres horitzons… La nostra cultura consisteix en el fet que cada vegada més observem que les nostres activitats estan subjectes a un desplaçament progressiu i a l’expansió de la consciència que és el que manté viable i alerta la humanitat enfront del constant progrés de la Repressió».

Més endavant, en el camí van quedar disputes i dissidències a l’Institut de Berlín, controvèrsies amb Adler, Reich, Alexander, Federn i alguns altres al voltant de la psicoanàlisi i la política.

L’Institut de Berlín neix al 1920 com a resposta als desitjos de Freud expressats al Congrés de Budapest de 1918, on anuncia que el futur de la psicoanàlisi és arribar a les classes socials més baixes i desfavorides. Efectivament, a l’Institut de Berlín hi havia una llei no escrita que possibilitava que no es cobraria a pacients que no poguessin assumir els honoraris establerts.

L’Institut de Berlín marca institucionalment el compromís social de la psicoanàlisi i va ser pràcticament la Primera Clínica Psicoanalítica del món (a excepció del breu assaig que va constituir durant uns mesos l’Institut de Budapest).

A l’Institut es va crear i va funcionar el primer Cercle da Psicoanalistes Marxistes del món, amb Bernfeld, Fenichel, Erich Fromm, Edith Jakobson i Wilhem Reich entre d’altres.També s’hi van formar allà, el bilbaí Àngel Garma (un dels fundadors de l’Associació Psicoanalítica Argentina) i Adelheid Koch i Werner Kempfer que van participar en la fundació de l’associació psicoanalítica del Brasil.

Anys més tard, el 1923 es va crear l’Institut de Frankfurt caracteritzat com el bressol del freudomarxisme que va ser potser el plantejament més sòlid i orgànic basat en les concepcions teòriques de Hegel, Marx i Freud i en la seva articulació en les pràctiques clíniques i socials.

Tot i la prudència de Freud en 1909, anys més tard, en 1915 va escriure les seves «Consideracions sobre la guerra i la mort», tema al qual va retornar el 1932, responent a una invitació epistolar d’Albert Einstein sobre «El perquè de la Guerra» on s’esforça per articular l’acció de les pulsions destructives i mortíferes subjectives amb un clar manifest per la Pau.

No va ser aquesta una incursió excepcional en l’articulació amb el social sinó més aviat una línia dins del que avui en diríem psicoanàlisi en extensió, i que s’afirma amb «Tòtem i Tabú», i després en «El futur d’una il·lusió», «Psicologia de les Masses» i «El malestar a la cultura».

En la traducció clínica dels anys 50 alguns analistes anglesos i americans van desenvolupar tècniques per tractar les neurosis de guerra incidint no només en la clínica sinó també en la reinserció dels malalts a la societat implementant noves polítiques pioneres de salut mental, a les quals no van ser aliens Bion i Balint.

En els anys 60 a Alemanya, els psicoanalistes Alexander i Margaret Mitscherlich, van escriure les seves dues obres més notables «Cap a una societat sense pares», en què analitzaven els canvis en l’estructura familiar de la postguerra i «La irrealitat de les nostres ciutats» articulant la psicoanàlisi amb l’arquitectura i les polítiques urbanístiques.

En el si de l’organització internacional dels psicoanalistes de llavors, la IPA, i especialment a Llatinoamèrica, van sorgir a finals dels 60 i principis dels 70 dissidències d’analistes, entre ells alguns didactes, que van crear plataformes que reivindicaven un paper transformador, subversiu i revolucionari de la psicoanàlisi. Entre ells, a Argentina va haver-hi Armando Bauleo, Tato Pavlovsky, Emilio Rodrigué, Hernán Kesselman i Marie Langer. La ferotge repressió de les dictadures militars d’aquests anys va portar a l’oblit aquests moviments tot just deu anys després.

Dels postulats teòrics amb què es nodrien aquests moviments precedits d’una productiva discussió epistemològica, va sobresortir com a disparador un treball dels joves filòsofs i epistemòlegs de llavors, Jaques-Alain Miller i Thomas Herbert (2) en els quals explicitaven els conceptes althusserians de sobredeterminació, acció de l’estructura i ideologia, en les ciències socials i en la psicoanàlisi.

Efectivament, aquests destacats alumnes d’Althusser i Lacan articulaven la qüestió de la subjectivació com un procés lligat a el concepte de sobredeterminació sustentada en una estructura de descentrament de les condicions imaginàries de la ideologització en la seva funció de reconeixement i desconeixement, que permetia articular una vegada més l’ inconscient amb les condicions de producció.

En els anys 70, Oscar Masotta començava a Buenos Aires a articular escrits de Lacan, (al mateix temps que s’analitzava) amb la seva militància en el moviment social ciutadà en una crítica al modernisme, a mogudes culturals i en un desenvolupament de la seva pròpia evolució que va culminar amb la creació de l’Escola Freudiana d’Argentina.

En aquests mateixos anys Masotta va convidar Octave i Maud Mannoni a dictar una sèrie de conferències per discutir la incidència de la psicoanàlisi amb la cultura i la ideologia que van marcar una fita fonamental en els ambients porteños.

Entre la desaparició de Masotta i la continuació de Germán García hi ha hagut una escassa incidència en la praxi teòrica psicoanalítica en el camp de la ideologia i la política, a excepció dels escrits d’alguns pensadors com Slavoj Zizek i, per descomptat, els treballs de Jorge Alemán, amb la postulació d’una Esquerra Lacaniana i amb diversos assaigs sobre el Subjecte i la Política o la crítica al discurs capitalista.

També hem d’esmentar una important i recent contribució de Miquel Bassols en un parell d’escrits imprescindibles, «Una política para erizos y otras herejías psicoanalíticas» i «Autoritat i autoritarisme. Una lectura des de la psicoanàlisi».

En l’àmbit escolàstic i institucional van haver de passar més de cent vint anys de psicoanàlisi, fins a la determinació de Jacques Alain Miller per arribar a formulació de «Camp Freudià Any Zero», l’11 de juny de 2017, i impulsar la creació d’una xarxa psicoanalítica mundial que va anomenar Zadig perquè promogués i assumís l’extensió de l’experiència analítica subjectiva i la conduís a incidir en el grup social, és a dir en la política.

És veritat que abans de la formulació de J._A. Miller es poden registrar una sèrie d’escrits d’autors com Louis Althusser, Jean-Claude Milner o Alain Badiou que, des de les seves disciplines, van accentuar l’articulació de la psicoanàlisi amb la ideologia i la política. Així mateix, en diversos països tant a Europa com a Llatinoamèrica diversos psicoanalistes han incidit en aquesta articulació, però el propòsit d’aquest article no és historiogràfic sinó que només pretén posar de manifest que hi ha una relació històrica de la psicoanàlisi amb la ideologia i la política i que aquesta relació hauria d’enquadrar avui en un concepte fecund que superés el parell operatiu de psicoanàlisi en intensió i en extensió,  el concepte d’ «Acció Lacaniana» dins del Camp freudià al segle XXI.

Aquest hauria de ser el nostre compromís social amb una ètica de la psicoanàlisi que no ha de retrocedir davant del desig de comprometre’s amb la subversió del subjecte davant l’avanç devastador del neoliberalisme salvatge que és la mare de totes les pandèmies.

 

  1. Freud im Gespräch mit seinen Mitabeiten. Fischer Verlag Frankfurt 1984.
  2. Jacques Alain Miller i Thomas Herbert. Ciències Socials, Ideologia i Coneixement. Ed. Siglo XXI. Buenos Aires 1971.

 

(Article publicat al Blog Zadig-España. Traducció: Ciutat de les Lletres.)

 

Sobre l’autor 

Oscar Strada és psicoanalista a la ciutat d’Alacant. Soci de la seu de Madrid de l’Escuela Lacaniana de Psicoanálisis.

Més publicacions de