Pulsió de mort i un petit conte
(Magda Mataix)

El principi de plaer sembla estar directament al servei de les pulsions de mort; és cert que també munta guàrdia en relació als estímuls de fora, apreciats com a perills per a les dues classes de pulsions, però molt en particular en relació als increments d’estímul procedents de l’interior, que apunten a dificultar la tasca de viure. (1)

(Freud, 1920)

Després de milers d’anys he perdut el compte. Impossible saber amb certesa qui encapçala la lluita contra la humanitat. La vehemència i la fúria del vent són irreemplaçables. No puc combatre contra el més gran. Ho ha demostrat una i una altra vegada amb els tifons, huracans i tornados.

Com a núvol, la polisèmia és el meu fort. Amb la sinuositat del meu perfil pel grau de condensació de la matèria, ofereixo  a tot aquell que em mira amb ulls d’infant curiós, el joc  de l’endevinalla. Sóc vel de diferents textures: des de l’espessor de la boira ataconada, a la vitel·la  de l’aurora. Encego, l’altre dia vaig matar un home enmig del gas espès, estimbat barranc avall amb el cotxe. No va ser necessària la col·laboració de cap altre, ni tan sols de l’aigua. Amb ella, companya de batalles, hem anhiliat pobles sencers, hem desbordat preses i hem inundat ciutats. La còlera amb què s’allibera del dosser que l’abrigalla,  no sap de límits ni llindars. Arrasa, cega, els dics que se li imposen. Ingovernable, es rebel·la contra tot aquell que l’intenta amarrar.

Quan amb el vent participem plegats, la terra xiscla, desesperada. No hi ha fre que aturi un temporal. El territori udola, auxili, que algú els subjecti, que algú els apaivagui la gana. Però no hi ha ressò. Descarrego fins que ens quedem buits, secs, deliqüescents i exhaustes.

Nosaltres, els cumulonimbus, som els núvols de tempesta. Prenyats de càrrega elèctrica disparem un tret, sobtat i decidit a fondre d’una sola volada tot element corpori que s’interposi en el camí. Aquest gest de bellesa sublim i decisió inexorable és l’atemptat més elegant contra la humanitat.  La muntanya observa, orgullosa i arrogant, l’espectacle de la nostra descàrrega. Disposada a rebre el tir, aguaita la bala. Que n’és d’altiva, sobretot quan se’n diu massís o serralada. Fa la guitza a la tundra, se la mira altiva, per gèlida i plana.

Orquestra indisciplinada, la de la natura. Folls, responem a l’acte salvatge d’aquesta espècie que se’n diu humana. Malalta, ens extingeix i martiritza justament a nosaltres, que els donem la vida. Inerts davant la pulsió de mort que empeny, observen la decadència del cosmos que crida. Què n’arriben a ser d’idiotes aquests éssers humans! Testimonis i agents de la pròpia destrucció, romanen impassibles i a l’espera del seu final.

 

  1. Freud, Sigmund. “Más allá del principio del placer (1923)”, Obras Completas, vol XVIII, Amorrortu ediotres, p. 61.

 

Més publicacions de