«Quan vinc a Cadaqués sempre em quedo aquí»
(Josefina Ayerza)

Vaig passar uns dies a Barcelona a casa d’un amic. Uns quants ens vam asseure a terra a parlar i una nova visita va aparèixer a la vista. Va venir cap a mi, em va saludar i em va explicar que ella i el seu marit anaven al Marroc. De sobte, em va llançar un munt de claus. Vaig mirar-la amb un esguard interrogant. Em va dir que les claus eren les de casa seva, al costat del mar, a Cadaqués.

“Vés-hi”, em va dir.

Molt misteriós, tot el que va afegir és que hi havia un vaixell. Vaig trucar al meu xicot a París, va agafar un avió cap a Cadaqués… i així va començar l’aventura.

De fet, el lloc era molt bonic, el blau mediterrani de sempre, les pedres, vaja, sense sorra, ens va encantar, vam gaudir de cada lloc. Dos dies després, aquest home vestit de negre de cap a peus, amb una maleta, i acompanyat d’una dona bonica, va entrar per la porta…

“Hola, quan vinc a Cadaqués sempre em quedo aquí.” Què havia de dir jo, semblava interessant.

“El meu nom és… Hans Giger. Estic aquí per visitar Salvador Dalí.”

“Tu ets… Hans Giger, el qui va fer Alien?”

“Sí, senyora. Sóc en Giger que va fer Alien, cadascuna de les seves parts “.

Un artista suís, les seves imatges d’aerògraf d’éssers humans i de màquines es van fondre en el que ell anomenava una relació “bioquímica” freda. Em va passar dos llibres que encara tinc, i que guardo, preciosos. Aviat ens vam assabentar que els monstres bioquímics que estava creant  cobraven vida de nit en forma de crits i forts sorolls que venien del dormitori.

Una nit, el meu xicot i jo ens vam despertar alarmats. Aquesta vegada sentíem un udol a l’habitació contigua, molt intens. S’endevinaven sons de desig i sons de por alhora. Com saber si ho eren i si algú necessitava ajuda…

L’endemà, en Hans se’m va acostar i em va dir: “Vull que entris a l’habitació perquè segur que ens escoltes de nit, així veuràs que no està passant res de dolent”.

“Oh, sí Hans, és clar…”

La noia bonica, asseguda en un banc, estava ben molla. Va dir hola, i jo vaig dir-li hola. Vam parlar una mica fins que vaig sortir de l’habitació, d’alguna manera em va semblar millor escoltar-los a mig dia i també a mitja nit.

“Tot és qüestió d’opi”, va dir Hans, “jo consumeixo opi”.

Dos dies després:

“Hola, em dic Alex Kayser, quan vinc a Cadaqués em quedo sempre aquí.”

“Ara estic aquí per visitar Dalí, i farem algunes fotos. Vols fer de model per a mi? Farem fotos a Dalí al seu Cadillac amb un caniche petit, i tu i jo podríem aparèixer als reflexos del cotxe, tu fent senyals de sorpresa…”

La proposta de l’Alex sonava molt divertida… i fer senyals de sorpresa al vehicle de Dalí no hauria de ser massa difícil. “Com un ball”, va afegir.

Massa aviat, però em va semblar una cosa agradable de fer, i vaig acceptar la proposta.

No hi havia més habitacions lliures a la casa. L’Àlex ja es preparava per dormir al sofà de la sala d’estar com si ho hagués fet cent cops.

L’Àlex era un home molt alt, amb molts cabells, llargs i arrissats, amb la càmera penjada del coll permanentment. Fer fotografies li semblava la cosa preferida a la vida, fotografies que després va processar, acolorir i refinar amb la seva pròpia tècnica.

A causa del meu amor per Jacques Lacan, em va sorprendre ràpidament la manera com l’Alex es centrava en les parts del cos. En alguna part del meu propi cos. I en vam parlar una estona.

Li va encantar que jo evoqués la teoria de Lacan: “L’home no fa l’amor amb tot el cos de la dona, només amb parts del cos”… Vaig dir, citant-lo: “El gaudi fàl·lic és l’obstacle perquè l’home no pot gaudir del cos de la dona. Precisament perquè del que gaudeix és del gaudi de l’òrgan”.

I així és com va fotografiar les meves cames i la vora de la faldilla al vidre d’una finestra. A l’altre costat del vidre, la figura d’H. R. Giger, el seu rostre una mica melancòlic, impulsava la libido.

Si optés per dir alguna cosa sobre Alex Kayser, posaria l’èmfasi precisament en la seva persecució de la libido, sempre present en els seus trucs fotogràfics, en l’elecció de la imatge, en el color sobre els cossos tintats, etc.

Van anar a visitar Dalí. Vaig optar per un vestit Kenzo de color beix amb tirants fins i una subtil puntilla a les vores, que acabaria lluint en el reflex del Cadillac de Dalí.

Em vaig pentinar, em vaig pintar els ulls i els llavis. L’Àlex va aturar el cotxe i vam anar a casa de Salvador Dalí. Dalí estava dret a la terrassa i ens va donar la benvinguda: “Hola!”

Gala estava asseguda d’esquena a nosaltres. M’hi vaig acostar per darrere i li vaig oferir la mà, que es va quedar allà suspesa en l’aire. Sense girar-se va dir:

“Odio les dones”.

Vam anar a buscar el caniche petit i el vam portar al Cadillac. Amb la càmera a la mà, l’Àlex va començar a fer fotografies de Dalí i el gos. Després em va arribar el torn per fer el meu ball en els reflexos del cotxe. L’Àlex va fer la seva feina mentre em deia que mirés cap a un altre costat.

Hans Giger va morir en un hospital de Zuric després d’haver patit greus ferides en una caiguda.

Alex Kayser va morir a casa seva a Nova York després d’haver patit greus ferides en una caiguda.

* * *

 

Totes les fotografies d’Alex Kayser. Cortesia de la Fundació Alex Kayser. 
©2019 Lacan.com i col·laboradors respectius.

Text publicat a The Symptom 18. Traducció: Ciutat de les Lletres.
Agraïm a la nostra col·lega Joseffina Ayerza, de Nova York, l’autorització per traduir i publicar aquest article.

Sobre l’autor

Josefina Ayerza és escriptora, crítica d’art i psicoanalista a Nova York, membre de la New Lacanian School i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Més publicacions de