Reconnectar amb les arrels de l’ecologia política
(Ezequiel Mir Casas)

Qualsevol intent seriós d’aprehendre la crisi general de la biosfera ha de partir d’aquesta simple observació: el que anomenem transició ecològica no es produirà. I també cal afegir-hi que qualsevol política dins d’aquesta categoria només pot empitjorar, a llarg termini, el biocidi planetari en curs.

Tal afirmació no pretén facilitar la provocació antiecologista, com abunda en els mitjans més mediocres, on s’aprofiten les contradiccions i debilitats dels moviments ecologistes per negar la nostra carrera cap a l’abisme. Al contrari, es tracta de despertar l’ideal d’una ecologia política radical, a partir d’una crítica rigorosa a la civilització industrial que ha estès el seu domini arreu del planeta durant més de dos segles.

Només des d’aquesta posició ens sembla decent rebutjar el reformisme verd i el relat dominant de la transició, que se centren principalment en la qüestió climàtica. Sens dubte, cal afegir-hi una segona observació: el relat mediàtic del «canvi climàtic» –ja una eufemització d’ «escalfament planetari»– és una terrible simplificació de la guerra contra l’ésser viu liderada per les nostres estructures industrials i tecnocientífiques. De nou, aquesta afirmació podria semblar una provocació innecessària davant la gran proporció de contemporanis nostres que s’han obsessionat, amb raó, amb les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la nostra dependència dels combustibles fòssils. Una nova por apocalíptica s’ha apoderat de les persones, especialment a les xarxes socials on alguns s’enfonsen en la desesperació i anuncien que mai tindran fills, mentre que d’altres decideixen militar contra l’extinció massiva que es produeix mitjançant actes de desobediència civil. I davant l’augment d’informes científics, que ens informen de l’acceleració del deteriorament del clima, la ràpida destrucció de poblacions d’insectes, aus i peixos, l’«enverinament» generalitzat causat pels productes químics sintètics amb noms impronunciables, etc.–, és difícil no sucumbir a aquest esperit escatològic dels temps i a la moda de la col·lapsologia, aquesta «ciència» de l’enfonsament.

Es veia a venir

Molts dels activistes més rebels comparteixen amb els ecologistes més institucionals el relat de la transició. Tot i això, la qüestió energètica que és el tema central és alhora el seu taló d’Aquil·les. Aquest relat de la transició afirma poder alliberar-nos dels combustibles fòssils gràcies a les tecnologies avançades que permeten l’explotació eficient de les energies «verdes» i «renovables»: l’eòlica, la solar, la hidroelèctrica, la biomassa i fins i tot, per a alguns, la nuclear. Però un examen més aprofundit revela ràpidament l’atzucac: de fet, és impossible substituir aquests combustibles fòssils per mantenir, o fins i tot ampliar, els nostres nivells actuals de producció i de consum. A més, l’ús massiu d’alguns d’ells exigeix ​​l’extracció contaminant de recursos específics, com ara metalls rars, la qual cosa perjudica la seva suposada «netedat». Encara més, aquestes energies «verdes» poden comportar efectes perversos desastrosos, ja que la reducció del consum de petroli i carbó, en determinats sectors, pot comportar el seu ús creixent en altres, segons el que els especialistes en la matèria energètica anomenen la paradoxa de Jevons.

A l’arrel d’aquest error es troba la nostra incapacitat d’entendre que la nostra civilització industrial es basa completament en una manera –única en la història de la humanitat– de pensar i utilitzar l’energia: un estoc inesgotable per consumir i a consumir per tal de sostenir l’expansió il·limitada d’un món mecànic, d’una proliferació d’objectes tècnics, instruments, màquines i xarxes. Una megamàquina que requereix l’extensió paral·lela d’organitzacions burocràtiques, tant públiques com privades, per regular i normalitzar els comportaments dels subjectes situats en aquest univers sintètic desvitalitzat. Un dels aspectes desconcertants del moment és aquesta sensació de participar en una mala comèdia. El 2006, l’antic vicepresident dels Estats Units Al Gore va aconseguir un èxit mundial amb el seu documental An Inconvenient Truth, i va rebre el Premi Nobel de la Pau l’any següent. També, l’accés al poder de Barack Obama, arran de la crisi financera del 2008, semblava anunciar una nova era tant per als Estats Units com per a tot el món i l’inici d’una diplomàcia climàtica multilateral.

No cal dir aquí què ha estat d’aquestes esperances. Aleshores vam pensar que encara podríem salvar els óssos polars en els seus trossos de gel cada cop més estrets; avui plorem la seva desaparició.

La nostra crítica no és nova. A Catastrofisme, administració del desastre i submissió sostenible, publicat el 2008, René Riesel i Jaime Semprún, dos veterans del maig del 68 i hereus del moviment situacionista, van desmitificar de manera brillant els discursos catastrofistes de l’ecologia institucional. I ja no es tractava de qüestionar la gravetat de la crisi, sinó al contrari de destacar fins a quin punt es va reduir i simplificar a un conjunt d’estadístiques i mesures quantitatives sense ànima. Segons ells, l’error dels partidaris d’un «catastrofisme il·lustrat» –els avantpassats dels nostres col·lapsòlegs contemporanis– va ser no haver entès que el desastre ja s’havia produït. Que la societat industrial, comercial i tècnica havia acomplert la seva obra més extrema de destrucció, no només en el medi ambient, sinó també en l’esperit humà, soscavant fonamentalment el gust per la llibertat. En aquesta situació d’apatia i d’impotència, Riesel i Semprún intuïen que les previsions pessimistes emeses sota l’autoritat de la ciència només podien donar suport a programes tecnocràtics de tutela burocràtica del que quedava de la biosfera. No obstant això, van preveure que aquesta «administració del desastre» fracassaria en els objectius declarats i tindria efectes nocius: allargament de l’agonia del sistema industrial i ofegament del pensament crític.

Tanmateix, no podien predir que el moviment ecologista oficial, a través de les seves reivindicacions, en realitat obtindria només resultats irrisoris: acords no vinculants per als Estats, unes quantes oficines o ministeris aquí i allà, un espai natural preservat a tal país, un impost al carbó en un altre, mentre les fàbriques de carbó, els aeroports i els servidors informàtics es multipliquen i funcionen a tota velocitat. I sempre, sempre, repetits anuncis i promeses de cimeres internacionals, de campanyes electorals…

La idea que els mateixos fonaments de la nostra civilització, tant el seu imaginari com la seva materialitat, poden estar viciats, ja no es pot eludir, com ho fa el discurs dominant de la transició i els seus avatars -desenvolupament sostenible, creixement verd, economia circular, etc. Es pretén poder-nos fer viure millor en un món moribund reemplaçant la creació del valor econòmic per la producció d’un benestar quantificat. Se’ns promet una taxa d’alfabetització més alta, una esperança de vida més llarga, una renda mínima satisfactòria… Suposant que encara és possible assolir aquests objectius en les properes dècades, com podria ser realment una vida bona aquesta existència en un entorn tecnificat i administrat esdevingut «sostenible»? Aquest discurs, cec a les seves premisses, és incapaç de justificar-ho.

Uns altres fonaments

La qüestió filosòfica de la vida bona va ser tanmateix central en la crítica ecologista moderna, des del seu auge als anys 70. Però des d’aleshores, la seva memòria ha estat acuradament dissimulada, distorsionada, insultada o ignorada pels poders industrials, polítics i mediàtics. Si les urgències del present ens demanen prendre mesures -signar una petició, participar en una marxa, fer vaga, bloquejar una oficina corporativa, etc.– la tasca d’aturar-se per pensar millor és igual d’essencial. Per a això, podem comptar amb una tradició intel·lectual marginada, que va arrelar en les primeres protestes contra el nou ordre industrial, fa dos segles. Aquest ordre no es va imposar sense suscitar resistències tant entre els intel·lectuals com entre les poblacions camperoles i artesanes que van ser brutalment desposseïdes, per la casta industrial i els seus aliats, dels seus llocs de vida, dels seus coneixements i de les seves pràctiques.

Tanmateix, va ser al segle XX quan aquest corrent crític es va consolidar, gràcies a pensadors com Lewis Mumford, Günther Anders, George Orwell, Bernard Charbonneau, Jacques Ellul, Murray Bookchin, Ivan Illich, André Gorz, Christopher Lasch i molts altres. Més enllà dels seus propis caràcters i de la seva idiosincràsia, aquests intel·lectuals van examinar la desqualificació del treball per la mecanització i la burocratització, la transformació de l’Estat en un gegantí cos administratiu organitzat, l’aparició d’un univers fantasmal de sons i d’imatges amb els mitjans de comunicació de masses. Van posar en qüestió la doble destrucció del nostre entorn natural i de les tradicions culturals històriques i, in fine, el mite de la Modernitat i del Progrés, la il·lusió d’una humanitat en definitiva adulta, racional i secularitzada.

Contràriament al que han pogut afirmar alguns dels seus detractors, aquesta crítica no era reaccionària, la seva preocupació no era el manteniment de les jerarquies i l’ordre social sinó més aviat la llibertat, que de nou sembla escapar de la humanitat en desfer-se de velles limitacions. També se’ls va culpar de ser pessimistes -una queixa segurament més encertada-, Tanmateix una mirada honesta a la nostra situació, dècades després de les seves advertències, ens demostra que tenien moltes raons per ser-ho. Anders va comentar: la lliçó sovint oblidada del mite de Cassandra és que les seves profecies van resultar ser certes.

Malgrat la foscor del seu diagnòstic, aquests intel·lectuals, tanmateix, van explorar els camins perduts que ens podrien conduir a una nova civilització, més sòbria i justa, tot i que el seu naixement sigui difícil. Ara ens toca donar més substància al que havien esbossat: un socialisme biotècnic i antiindustrial que pugui fer de pont entre el passat i el present. De fet, ja a la dècada dels anys 30, l’historiador Lewis Mumford va defensar la idea d’una societat biotècnica. Així, designava un nou ús de la tecnologia que trencava radicalment amb les tecnologies industrials d’alt poder, aquestes últimes només al servei de la recerca desenfrenada de finalitats abstractes i mortals, com ara el lucre, la propietat o fins i tot el poder polític. Segons ell, el programa socialista de reapropiació i de democratització de la producció s’havia de complementar amb una revolució de valors, assumint l’alentiment considerable dels nostres ritmes de producció per afavorir el desenvolupament de la vida -en totes les seves formes- i la plenitud de la persona humana.

Aquests ideals segueixen actius, però apareixen amb una nova llum: la crítica antiindustrial contemporània, que es veu com a hereva tant de les lluites obreres com de les lluites per la protecció dels territoris, afirma que ara és indiscutible que el creixement i el desenvolupament amenacen, durant els segles vinents, les condicions humanes d’existència.

La perspectiva que aquí s’exposa ens convida, doncs, a reconciliar la construcció social de la llibertat a través de l’emancipació del treball amb la creativitat sobreabundant de la natura orgànica -sense negar que hi ha d’haver sempre una tensió entre la humanitat i el seu entorn. Això requereix abandonar la major part dels mitjans tècnics i burocràtics que hem acumulat des de la revolució industrial, perquè simplement no poden reapropiar-se, ja que són finalitats concretes, materialitzant l’imaginari industrialista i tecnicista. Aquesta «regressió» tècnica, en tot cas inevitable a llarg termini, ens enfrontarà a eleccions difícils i necessàriament haurà de ser contrapesada per un poderós renaixement de l’ideal de solidaritat.

Tanmateix, òbviament, no es tracta de tornar a una natura prístina o a una forma de vida comunitària arcaica, les dues són sovint mitificades. Es tracta més aviat d’inventar amb lucidesa, a partir de les ruïnes de l’industrialisme, una nova manera de teixir els lligams entre cultura i natura.

Més publicacions de