Resignificació dels espais
(Oriol Alonso Cano)

Edgar Straehle
Hannah Arendt. Pensar en temps de foscor
Enoanda Editorial. Barcelona 2022


Què defineix un espai públic? Quines prerrogatives intervenen en el moment de determinar el caràcter polític d’un lloc? Més encara, efectivament podem parlar d’espai, així, sense més consideracions, com quelcom donat per endavant, per ser apropiat i reapropiat contínuament, o bé aquest es (re)construeix constantment? Allò polític no és una propietat inherent a cadascun de nosaltres, o bé de les coses, espais, llocs, institucions… del nostre entorn, sinó que és un fenomen que es va forjant, materialitzant, efectuant progressivament a través de l’acció individual, i, sobretot, col·lectiva. Així doncs, no parlem de propietat sinó d’actes i, com a tal, de fenòmens esmunyedissos i dinàmics que es van construint i resignificant a mesura que es van produint i desenvolupant. Doncs bé, aquesta concepció relacional, col·lectiva, grupal, de l’acció política és la que precisament defensa Hannah Arendt en bona part dels seus escrits històrico-polítics, i que l’Edgar Straehle articula amb precisió al seu llibre, Hannah Arendt. Pensar en temps de foscor.

Escriure sobre Hannah Arendt no és fàcil. Gens fàcil. I encara menys quan el que es pretén fer és no caure en llocs comuns del seu pensament i intentar abordar aspectes menys tractats o coneguts de la seva obra. Per això la tasca de l’Edgar ha de ser remarcada i destacada. Segurament sigui pel seu parentiu intel·lectual, arrelat en la necessitat d’interrelacionar pensament i història, o bé per la profunda erudició de l’Edgar respecte a l’obra de Hannah Arendt, però el que és clar és que ens trobem davant d’un treball encomiable per situar i puntuar aspectes i temes menys coneguts del pensament arendtià.

Hi ha un fil d’Ariadna que unifica l’obra: El tractament de l’espai públic i totes les conseqüències que se’n deriven. Espai públic, al seu torn, entès com a no-lloc, com a realitat interregne, un entre que uneix i separa els seus integrants simultàniament. No és un terreny donat per endavant, un habitacle posat a la nostra disposició per gaudir-ne, sinó que és un lloc que es va fent a mesura que es produeix l’acció col·lectiva. Ara bé, un espai és públic en la mesura en que pot acollir allò diferent, sense escatimar, això sí, la necessitat d’allò mateix per garantir un mínim de coherència. Distinció i igualtat, per tant, són l’anvers i el revers estructural d’aquest entre que és l’espai públic.

La participació a l’espai públic possibilitarà, en primer lloc, allò que Arendt anomena, en els seus estudis sobre la revolució americana, felicitat pública. Amb ella es pretén explicar els efectes de la possibilitat de participar activament als esdeveniments públics de l’espai. Tanmateix, posteriorment, l’acció a l’espai públic ens condueix a una concepció del poder que defuig qualsevol autoritarisme. El poder no és domini, hegemonia, demanda de claudicació sinó que és un efecte relacional de l’enllaç entre els subjectes. És cooperació, mutualitat, reciprocitat, acord. D’aquesta manera, el poder és més aviat un possibilitar (no procedeix, segons Arendt, com molt bé ens ho recorda l’Edgar, de machen –fer- sinó de mögen), potència que s’actualitza cada cop que un conjunt de persones actuen.

Aquest poder que rebutja l’autoritarisme, alhora, genera un espai d’interacció i interrelació on es pot donar la llibertat i la política. Dit en altres termes, el poder dona llibertat i, a la inversa, la llibertat garanteix el poder. A més a més, allò polític sorgeix en l’instant en què es forja aquesta acció col·lectiva caracteritzada per ser espontània i plural, inapropiable i transitable a l’entre dels subjectes. Per això, el contrari del poder és la violència. Violència que menyscaba l’entre, que dissol el poder entre els subjectes per convertir-los en esclaus de l’immund. El perill de la violència és que neutralitza els punts intermedis sobre els quals s’assenta la pluralitat del poder i que, per això, es converteixen en la condició de possibilitat de la irrupció de l’espai públic. Per això l’extrema fórmula de la violència és Un contra tots, a diferència de la del poder que és Tots contra un.

Una de les conseqüències més importants de la violència és la conversió de l’espai públic en desert (aquesta qüestió, per cert, té la seva empremta nietzscheana, com molt bé destaca l’Edgar). En aquest terreny, les possibilitats s’han obstaculitzat, la llibertat ha estat amputada de quall i el que és polític ha estat intercanviat per l’autoritarisme. Ens trobem amb un espai buidat de sentit, erm, de terra cremada, pròpia de la tirania o el totalitarisme. Tot i això, s’ha de puntualitzar que el totalitarisme és molt més subtil i cruel en el seu procediment. No s’acontenta amb buidar o despoblar l’espai de llibertat, sinó que detecta la seva potencialitat inherent i mobilitza de forma permanent els subjectes per impedir que es reuneixin i, d’aquesta manera, hi pugui sorgir el bri de la llibertat. El totalitarisme els aïlla i, amb això, els converteix en subjectes impotents.

Tanmateix, la desertització de l’espai públic ens encamina cap a un estranyament o pèrdua del món. Els diferents subjectes se separen, es produeix un efecte d’atomització i de monadització cada vegada més insuportable, i s’eliminen les potencialitats inherents a l’espai. A més a més, es trenca el fil amb la tradició i amb la capacitat d’utopitzar el futur. D’aquesta manera entrem de ple a la barbàrie. El bàrbar no és qui viu fora de la polis, sinó el que té problemes amb la paraula, a qui se li dificulta/impedeix el logos. Així doncs, al desert, ens convertim en estrangers del nostre entorn, allunyant-nos irremeiablement dels nostres veïns i, per tot això, s’incapacita la formació d’un espai plural on donar-se la llibertat. Els bàrbars (o pàries, com li agrada més dir a Arendt) no són, sinó que es produeixen políticament. Exclosos del món, de la paraula i de la tradició, el bàrbar-paria manca del dret fonamental de tenir drets, i resta reclòs al silenci així com a vagar sense origen ni destí.

D’aquí la necessitat d’entreveure oasis, espais alternatius al desert, que més que no pas espais, són fonts de vida, de poder i de política. Espais, en definitiva, en què els subjectes es poden agrupar per (re)construir aquest lloc que fa que emergeixi la seva llibertat.

Més publicacions de