Retorn a Gernika
(Antoni Vicens)

Antoni Vicens
No todo es política en la orientación lacaniana
Editorial Gredos
Barcelona 2018


A tall de ressenya, publiquem aquí la traducció al català del darrer capítol del llibre d’Antoni Vicens, d’una actualitat especialment significativa aquests dies d’abril, vuitanta-quatre anys després del bombardeig de Gernika.

Fins aquí reprodueixo el text presentat al Tercer Congrés Europeu de Psicoanàlisi, celebrat a Brussel·les els dies 4 i 5 de juliol de 2015, amb el títol general de Víctima! Passat el Congrés podem tornar a parlar per un moment de l’esborrament de Gernika, d’aquest significant constituït en tres passos: la destrucció de la ciutat pels feixistes, l’anul·lació de fet per obra de la propaganda franquista, i la sublimació persistent en la pintura de Picasso. Gràcies a aquesta, res no esborrarà el nom de Gernika, i la seva circulació seguirà produint efectes allà on vagi. Són els efectes d’una carta robada que, com diu Lacan en el seu Seminari XVIII, feminitza el pensament quan vol acostar-se a la realitat per descobrir. Sapiguem saber llavors que no tot està dit; suportem que el nombre de morts hagi estat reduït a cendra; i que el quadre de Picasso estigui escrit –com havia de ser-ho— en blanc i negre. (Tret d’una llàgrima vermella que va conservar José Bergamín, fora de el quadre.)

El que sabem és que en aquella ocasió —i no seria l’última— l’espai vital del discurs va ser aniquilat: el mercat, les estances, els carrers, els sostres, les portes, els passadissos; els llocs on es conjuguen els verbs del discurs: estar, circular, caminar, discutir, trobar-se o no, negociar, fer l’amor, dormir, treballar o morir de mort natural. En definitiva, va desaparèixer aquesta escriptura que és l’art de crear un espai urbà, amb carrers i cases on estar-s’hi i circular. Les bombes trencadores van perforar els sostres, pis rere pis. Les bombes incendiàries van acabar amb els embigats i els entramats de fusta. No va quedar aixopluc ni cobert. No va quedar ja hàbitat humà. El lloc del discurs va ser substituït per la mort i per la segona mort sense sepultura.

En la seva famosa conferència de Baltimore, Lacan relata la seva mirada sobre la ciutat a l’alba: res del que es veu remet a una funció òbvia dels subjectes als quals dóna aixopluc. El que hi ha és aquí; el subjecte desapareix. Potser la ciutat hi és, sí, perquè el subjecte desaparegui, i quedi el seu gadget (vegeu la conferència de Jacques-Alain Miller a Comandatuba). Aquí hi ha el resultat dels desitjos; es constitueix com la trama i com el circuit en el qual circulen els objectes que causen els desitjos: “heavy traffic”, diu Lacan a Baltimore. És la imatge mateixa de l’inconscient, com a discurs de l’Altre: trànsit intens en tots dos costats de la banda de Moebius. Al trànsit no li falta el Witz, com el que va filmar Jacques Tati. És també la imatge d’un mercat; no l’abstracte del capitalisme, sinó aquell en què circulen objectes que esdevenen vincles socials. Marx va detectar que els homes i les dones que s’hi mouen ho fan també com a mercaderies, posades a la venda pel seu valor d’ús, la força de treball. Però és també el mercat en el qual trobem gent com nosaltres, compradors i venedors, migdits de la veritat, al costat de saludadors, explicadors de contes, lladregots, murris o xarlatans. Va ser en un mercat on Freud va escoltar el relat de l’horrible història d’Èdip, que sense saber-ho va matar el seu pare i va ser espòs de la seva mare, amb les conseqüències que es van derivar per a ell i la seva descendència. Com també s’hi expliquen aquí els contes de Simbad, o d’Ulisses, o de Medea, o d’Antígona, o de Rama, que poden ocupar el lloc deixat buit pel subjecte, del qual en queda, com diu Lacan en aquesta conferència, «un objecte perdut».

Eric Laurent, en un text titulat «Ciutats psicoanalítiques» relacionava aquestes consideracions de Lacan amb l’interès de Freud per les civilitzacions perdudes. Això ens dóna una pista sobre el sentit de la destrucció de Gernika. Es tractava de no deixar ruïnes, sempre ofertes a una interpretació futura generadora d’esperances, més o menys universitàries. Es tractava d’esborrar aquest lloc de l’Altre i deixar el gaudi sense aixopluc ni via de circulació. Un món sense discurs i sense política no és cap lloc practicable. No té el sentit que podria ser atrapat en les xarxes d’alguna interpretació. Més encara: expliquen les cròniques que, acabada la guerra, el règim franquista es va posar a reconstruir la ciutat amb ominosa urgència.

El procediment utilitzat per la Legión Cóndor va ser el mateix que va seguir la policia del conte d’Edgar Allan Poe «La carta robada», comentat per Lacan: van geometritzar l’espai, progressió ordenada, barri per barri, metre a metre fins a la reducció a cendres de tot lloc practicable. La tasca negacionista va començar ja en el mateix bombardeig. Però l’espai conté una altra lògica, no visible a l’amo, com ensenya molt bé Lacan en el seu comentari del conte: alguna cosa no és visible per als ulls del geòmetra, i és el buit mateix en el qual la vida va desplegar les seves potencialitats de discurs. No es tracta de l’espai cartesià, sinó d’aquell en el qual l’absència no respon a cap presència anterior. L’hàbitat humà no és el lloc on s’allotja l’ésser parlant, sinó aquell en què viu, això és, on es fa present una cosa que mai va faltar abans que arribés a l’existència.

Això és el que Picasso plasma en el seu quadre, essencialment: un espai destruït, un interior habitat per la mort, però encara circulable per a qui sigui capaç de contemplar l’horror del seu propi fantasma.

Baltimore de matinada, el millor resum de l’inconscient. A Gernika, una tarda qualsevol, ressona l’inconscient real.

Més publicacions de