Rostres d'emigrants

Rostres d’emigrants
(Guy Briole)

Els emigrants i la selecció, la impossible selecció, es tracta de tres significants que se’ns ofereixen per a aquesta vetllada de Zadig organitzada per l’ACF-Paris IDF[1]. Tres significants que plantegen la qüestió d’una elecció: d’una banda, allò que tothom sempre pot fer en tant que subjecte i, d’altra banda, el que cada ciutadà hauria d’haver de fer davant de l’angúnia d’un altre ésser humà. Fer aquesta pregunta, per a uns i altres, pot ser controvertit o pot semblar escandalós. Tanmateix, no plantejar-se la qüestió seria negar la possibilitat que un subjecte pugui enfrontar-se a qualsevol contingència que no l’obligaria a seguir un camí que la globalització, pel seu racionalisme comptable i científic que guia irreparablement les decisions polítiques, hauria decidit per ell. Això pot semblar paradoxal, però aquesta “previsió” inclou que determinats habitants del món siguin llançats als camins de l’exili i, molt sovint, en aquest context, de la mort.

Fem un pas més i avancem que aquells que, en nom de la seva pròpia llibertat, s’atribueixen la possibilitat de triar acollir o no acollir els altres no accepten la més mínima responsabilitat de la seva elecció quan l’apliquen a aquells que emigren.

El psicoanalista no deixa de ser un dels pocs que es planteja la qüestió de la responsabilitat de cada subjecte en les opcions que orienten la seva vida, el seu vincle amb els seus semblants i que el confronta a riscos, a la mort, més enllà del que semblarien determinacions genètiques, socioculturals, circumstancials com les guerres, les dictadures, els col·lapses econòmics, etc. No ho entenem exactament com l’existencialisme ha pogut desenvolupar-ho en el seu concepte de destí que insisteix en tot allò que una existència humana conté com a predestinació, fins i tot si es pot veure alterada per la inflexió que cadascú pot donar a la seva vida. Així doncs, ens veiem portats també a considerar que l’home conserva una part de llibertat, la d’assumir les seves pròpies eleccions.

La qüestió de l’elecció és molt present en l’obra de Freud pel que fa a diverses incidències que van des de la que afecta la causació del subjecte, l’elecció d’objecte i, fins i tot, l’elecció de la neurosi: és necessari un acte del subjecte i determina tant el seu símptoma com el seu futur. Per a Lacan el fet que el subjecte estigui determinat per un significant que el representa per a un altre significant sewrà molt pròxim al fet d’aquesta elecció decisiva i misteriosa que descriu com “una decisió insondable de l’ésser “. En diferents formes, la psicoanàlisi pren aquesta qüestió de l’elecció oscil·lant entre causa o efecte, però mantenint sempre present la problemàtica d’una ètica del subjecte que recolza en el fet que “de la nostra posició de subjecte sempre som responsables”.

 

Quina selecció? Qui la decideix?

Per què aquestes preguntes generen tanta incomoditat, confrontació, imputacions a priori que l’altra només es podria moure per una intenció d’enganyar? No obstant això, la immigració “escollida” —que s’oposaria a la immigració “patida”— existeix d’una forma o una altra, variable en el decurs de les èpoques, de vegades en el decurs dels anys, segons les circumstàncies que adopten formes molt diverses: guerres, èxodes, religions, immigració econòmica. En realitat, els paràmetres són múltiples, canvien, s’emmascaren, prenen aspectes on les “piles” de textos legislatius fan cada cop més complexes les vies d’acollida.

Seguint en aquest àmbit, com en d’altres, l’actualitat i l’evolució de les nostres societats, continua sent molt complex per a tothom, tret dels especialistes en aquestes matèries, d’orientar-se en aquests interminables laberints polítics legislatius.

Així doncs, vam intentar trobar alguns referents en un article de Le Monde del 6 de novembre de 2019, “Les 100 reformes que han endurit la condició dels emigrants a França”, escrit amb l’ajuda d’experts de CIMADE i que tracta aquest tema a partir de 1945.

Quines opcions hi ha doncs per a aquells que acullen? Diguem que si les fronteres mai no s’han tancat realment, la seva condició d’estanques només és relativa. Les referències barrejades són a “la immigració de poblacions” en un temps, en un altre a “la immigració laboral” desplaçada cap a “la immigració escollida”. A això s’hi afegeix el component de reunificació familiar, facilitat poc abans de les restriccions actuals i draconianes en el futur. Però també, en altres moments, es tractava d’incentivar l’arribada de treballadors amb habilitats específiques i d’estudiants.

Sembla que calgui de mantenir el dret d’asil, pel fet que França estigui implicada en les convencions internacionals de les quals és signatària. Tanmateix, certs criteris permeten que alguns sol·licitants d’asil siguin rebutjats a la frontera fins i tot abans que es puguin examinar els seus drets. L’article recalca que davant l’OFRA és millor anar acompanyat d’un advocat!

Com a contrapunt, la repressió ha augmentat contra els “clandestins”, els “sense-papers”. El govern actual sembla voler accentuar el que anomena Contracte d’Integració Republicana que inclou diversos components: un protocol molt complicat i, segons sembla, poc realista. És allà on es fa evident que el protocol s’oposa a una “política de les particularitats”[2] que, per la seva banda, s’obre al diàleg on es tracta d’ “afrontar la incertesa de les conseqüències” i deixar espai a una determinació per a integrar-se, a un esforç volgut pel subjecte, a alguna cosa que fins i tot podria tenir que veure en una mínima part amb el desig.

Per què, aleshores, marxar pels camins de l’exili i posar en risc la pròpia vida, un risc a vegades superior al de les condicions de les quals fugen? Per què voler creure encara en aquest Eldorado elogiat pels contrabandistes venals i immorals quan trobem aquest rebuig, aquesta inhumanitat, aquesta degradació dels valors humans?

Les condicions i el temps de la decisió són ben diferents per a cadascú. Nogensmenys, no passa el mateix pel que fa a l’elecció quan hom s’ha d’enfrontar a problemes econòmics, quan fuig d’una guerra o quan —un mateix o un ésser estimat— és l’objectiu d’una amenaça personal. I és totalment diferent quan és buscat per la seva pertinença per tal de ser exterminat: els armenis a principis del segle XX, els jueus a mitjans d’aquest mateix segle en determinacions i un “programa” mai igualat en el seu horror i la seva barbàrie pel que fa a la Shoah. Més a prop de nosaltres, d’altres situacions dramàtiques també han abocat les persones a l’exili per evitar ser exterminades sistemàticament. A Cambodja (1975-1979), la Kampuchea democràtica, aquesta ideologia que, en nom de la classe social, va postular l’eliminació radical i implacable de tota una part de la població khmer per una altra coneguda com a “vermella”. A Rwanda (1994) el genocidi dels tutsi va ser un altre ultrapassament de l’horror en el qual és el “veí Hutu”, tan proper i conegut, al qui es tracta, en paraules precises de Camilo Ramírez, de “delmar”. És la convivència en si la que esclata i desferma aquesta bogeria implacablement mortal d’aquells als quals atribuïm un gaudi enigmàtic, màgic i per tant malvat. Quan s’aborda, ja no sembla possible aturar-se: extreure el dimoni que habita al cos del veí abans que no s’apoderi de tu.

En l’actualitat més propera, la minoria musulmana Rohingya és perseguida a Birmània i més de 300.000 persones s’han refugiat a Bangla Desh. El 2017, les Nacions Unides van parlar d’un “exemple clàssic de neteja ètnica”. Avui, al nord-oest de la Xina, els uigurs estan sent perseguits per les autoritats xineses que condueixen a la força a una sinització de la regió deportant, tancant als uigurs als camps, torturant-los i també massacrant-los.

No repetiré el que Christophe Deltombe sap millor que ningú sobre aquestes guerres, conflictes, decadència dels països africans i que constitueixen una de les causes de les que arriben al nostre país.

 

Precarietat

Les societats modernes, en la seva inexorable marxa endavant, no poden perdre massa el seu temps amb les persones que deixen pel camí: els aturats, els toxicòmans, els pacients amb sida, els malalts mentals, els sense llar i, és el nostre tema, els exiliats, els emigrants. Tots es troben en una situació precària. Hi ha qui crida l’atenció sobre la seva situació i s’arriba aleshores a un consens: cal ajudar-los. Allà on abans el ric tenia el seu pobre, avui la societat de producció té els seus “precaris”. Tinguem en compte que, en la lògica de la gestió, l’exclusió és l’altre nom del consens.

Així, els polítics legislen en una subhasta sovint política i, tot seguit, ho deleguen als serveis ad hoc —policia, justícia, sanitat, governants regionals, etc.— així com a actors socials per tenir cura de totes aquestes persones. Poden decidir de crear centres per a “precaris”, sempre situats al territori d’un altre que, molt sovint, és també precari! Aquesta lògica de la bona consciència torna a una idea segregacionista. La segregació s’accentua quan metges, psiquiatres, de vegades psicoanalistes, inventen nous conceptes, com el de “malaltia social”, ben aviat serà el de “malaltia de l’emigrant”.

Al malestar social correspondria una nova entitat mèdica: “malaltia social” i al malestar del món la “malaltia migratòria”, que recull en gran mesura el contingut del concepte de “sociopatia” que sempre és eficaç per designar l’altre a qui se suposa que acollim com algú susceptible de robar, de fer actes violents, de violar… Tothom s’hi reconeix en la bona consciència que diu “això és cosa dels altres” …

 

L’emigrant sense rostre

Quan ets un “sense rostre”, estar inscrit en una categoria ja sigui “minoritària”, “emigrants”, una afiliació religiosa, la primera lluita, la que determina el futur de cadascun, és fonamental per tal d’aconseguir una visibilitat, de manera que la teva causa —per no perdre’s— s’aferri a un rostre. Tenir un rostre per a una causa és una altra dimensió que no pas tenir un nom.

Així, s’exerceix una certa exigència que prové d’aquell rostre, de tocar la massa amorfa de la indiferència.

Aquí és on la precarietat, que no es pot definir a nivell individual, —pel fet d’ésser per a cadascú, plantejada per la seva pròpia finitud, la mort— sinó sempre a nivell social o ambiental, té sentit a partir de l’Un, de l’Una cara, que figura el conjunt.

Tanmateix, hi ha un altre costat de la precarietat relacionat amb les condicions en què viuen les persones —guerres, fam, guerres civils, règims autoritaris i repressius, catàstrofes— exposades a la violència i a la mort. El que s’anomena precarietat és la dimensió més exacerbada de la precarietat universal de l’home mortal.

El sense-rostre és l’abstracció pròpiament dita, la condensació en un significant —immigrant, refugiat— de la por que això generi i justifiqui la fugida, la distracció de la mirada allà on, si seguim Emmanuel Levinas, sorgeix el rostre, allà on veiem en se’ns imposa la dimensió ètica del que ens compromet amb la relació amb els altres.

És quan l’entitat abstracta es fa visible que entra en joc la política. Un vaixell humanitari es pot rebutjar —sense vacil·lació, sense cinisme— d’un país a un altre quan es tracta d’un vaixell que conté emigrants vinguts d’un lloc o d’un altre. Però, tan aviat com s’introdueix una enumeració que digui la intimitat de l’un o de l’altre —tan anònim com sigui possible pel fet de no existir per a qui el rebutja—, identificat, per exemple amb el rostre d’una mare, d’una dona embarassada, d’un nen llançat per les onades a una platja, llavors el polític és interpel·lat d’una manera diferent i ja no és el dret, encara que sigui internacional, allò que preval sinó l’humanitari.

“La solidaritat del món modern, la solidaritat planificada a través de la Llei i de la normativa, totes aquestes “llargues relacions” que estableix, fan avui que el real funcioni; encara que aquestes relacions ens facin caminar junts i més que pas fer que els homes es girin cap el rostre dels altres.”[3]

Levinas fa, com molts d’altres, del comandament “no mataràs” una qüestió central que s’imposa en la trobada amb el rostre de l’Altre [Autrui] que introdueix una idea immediata i brutal de “matar a l’altre”. És per tant l’exigència d’una ètica que, en relació amb l’altre, s’imposa pel fet que aquest altre impliqui la nostra responsabilitat.

L’Altre [Autrui] a Levinas no és el semblant, un altre da la identificació. No és per tant un altre del coneixement, és un altre de la trobada! Així, aquest rostre on es troba l’Altre no és reduïble a les formes, sinó que ens condueix a allò que el transcendeix. El rostre és el que es revela de l’altre a la meva vista, el seu ésser reduïble al que jo veig d’ell.

Aquí és on apareix la seva vulnerabilitat, que també és la que veiem en ell. Però, qui es mira encara aquestes files d’immigrants, aquests desarrelats? Qui es troba amb els seus ulls? És com si els haguéssim tret qualsevol humanitat. No passa així amb els animals, ja siguin llops qualsevol altra espècie amenaçadora. El paradigma d’aquesta posició està encarnat per Bobby, aquell gos que Emmanuel Levinas trobava als camps de l’Alemanya nazi i que venia a torbar-los a totes les reunions del matí i els esperava que tornessin de la jornada de treball, i que demostrava, a la seva manera, la seva alegria per tornar-los a veure. “Per a ell, escriu Levinas, era indiscutible, vam ser sempre homes.”[4]

El refugiat, l’emigrant, és aquell qua arriba a posar-se en un tercer lloc en l’alteritat. Per tant, pot ser aquell que faria del seu exili un dret a entrar al col·loqui que tenim entre nosaltres i on havíem trobat un equilibri.

 

La por de l’altre-estranger

L’altre-estranger arriba a tocar aquest fràgil equilibri que existeix en els vincles d’un amb cadascun i que la introducció d’un altre pot fer esclatar.

Arribat a aquest punt, reprendré una part del que vaig escriure al Prefaci de l’excel·lent llibre de Camilo Ramírez, Haine et pulsion de mort au XXIe siècle : ce que la psychanalyse en dit, publicat a finals del 2019, a les Éditions de l’Harmattan.

Ja he indicat que la por irracional de l’estranger es relaciona amb aquest gaudi del qual ens podria privar i que, a més, seria d’una avidesa sense fi. Els discursos populistes transmeten aquestes amenaces escampant les seves paraules amb metàfores amplificadores que evoquen “onades creixents” de “hordes” de tots aquests altres estrangers amenaçadors. Els partits extremistes es distingeixen perquè pretenen sostenir la veu d’una Altre de l’autoritat recuperada capaç de pal·liar la marea d’aquesta invasió ja existent i cada cop més present en apressar-se a les nostres fronteres. Tenint cura de no fer una escalada que només seria demagògia i enganyifa, cap partit polític responsable no pot ignorar la qüestió. Les contorsions són a la mesura de l’impossible discurs just. No obstant això, el creixement del populisme no es pot limitar i surfeja sense cap restricció sobre l ‘”onada” del responsable que ha quedat designat a principis del segle XXI: l’emigrant.

“L’emigrant ens remet de manera oportuna a allò que Freud dedueix del seu Malestar en la cultura i que no és altra cosa que “el malestar de l’home al món”.[5] Aquest començament del segle XXI ens ho mostra en un desplegament on pocs pobles escapen de la violència, a l’expansió de l’odi dels homes per als altres homes tan aviat com poden captar-se en aquella petita diferència, per trobar la justificació per fer fer desaparèixer l’altre, per maltractar-lo, per abocar-lo als camins de l’exili, per aparcar-lo als camps de concentració. A tot arreu trobem les mateixes escenes de persones amuntegades com masses per a les quals només quedaria humanitat en aquestes boques famolenques i només quedaria horror en aquests munts d’escombraries al mig de les quals sobreviuen. L’analitat cobreix l’oralitat voraç, l’altre es redueix a la seva funció excremental i només queda un univers cloacal que reforça encara més l’odi a aquells que no ho veuen, per haver girat la mirada. ”[…]

[…] “Els pobres, els exiliats, els vençuts en les guerres, les víctimes que són els objectius del genocidi s’identifiquen amb els residus de les nostres societats capitalistes. En el passat, es quedaven als seus països, morien en camps de concentració, eren massacrats en combois de la mort interminables, eren delmats per les grans endèmies. Avui són visibles per a tothom i a tot arreu. Donen cos a aquesta identificació que se’ls enganxa pel fet de ser les dejeccions del món pobre afegint-hi el real dels seus excrements. Es tracta d’una analitat no sublimada i, fins i tot al contrari, forçada del costat del real del cos que, com el malencòlic, fa de la seves immundícies l’espantaocells d’una enorme cloaca que inundaria el món dels rics i dels poderosos. […] Només el mar Mediterrani hi posa parcialment un obstacle empassant-se milers d’emigrants cada any, 3.800 el 2017 segons l’ACNUR i el nombre va creixent des de llavors. Però no deixaran d’assenyalar-vos que la mort “per aquestes persones” no té el mateix valor que per nosaltres. Això també ens ho han dit pel que fa als jihadistes que es fan explotar per uns ideals que considerem irrisoris. A altres llocs també ho diuen dels africans, de molts altres pobles considerats com a “primitius”. Sostenen que no tenen la mateixa relació amb la mort. No és la mateixa que per qui? Qui calibra el valor de la vida, del passatge a la mort? Dir que la seva vida no té cap valor —o fins i tot menys valor— és, al meu parer, una posició insostenible[6]. Això, per no dir alguna cosa encara pitjor …

Al Prefaci del llibre de Camilo, vaig dir que trobem en aquestes actituds un “universal” que especifica la relació que podem tenir amb els exiliats, els rebutjats per la societat, que passa per la mirada amb que ens hi adrecem i que inclou la manera que tenen de mirar-nos: en la trobada de les subjectivitats ça nous regarde, això ens mira i això ens concerneix! Ens concerniria per aquest gaudi malvat que els atribuïm.”

A això cal afegir que aquestes poblacions no són un miratge, una abstracció, sinó un real comptable en espais que les autoritats intenten mantenir delimitades: això fa rellançar l’etern retorn dels camps de concentració, de refugiats, de retenció, sigui quin sigui el nom que hi posem hi ha una concentració de cossos molt reals. “Els cossos tenen les seves necessitats —que els fan vivents— i les seves prioritats pulsionals—que no sempre els fan dòcils a la norma.

“El que forma la traça de la civilització troba el mateix destí que els cossos, la barbàrie moderna no té res a aprendre de la del passat. La caritat no és l’alternativa, és només la falsa bona consciència de dedicar-hi ambaixadors per als quals el real desencadenat no limitaria l’amor al proïsme. Però, fins i tot si fossin sants, no farien caritat perquè, com qualsevol sant —Lacan ens ho ensenya—, començarà a fer de residu, de deixalla, de descart, descaritarà [décharitera]“.[7]

 

Tornar a la pregunta plantejada

He intentat tocar, de dir alguna cosa sobre la qüestió plantejada al voltant de “les fonts inconscients del subjecte en el rebuig de l’Altre”. Observo que el que he mantingut de l’ensenyament de Lacan és l’elecció del tema, el compromís de la seva pròpia responsabilitat. Això no arriba a ser un màrtir potencial que hauria de patir per no “haver cedit en el seu desig”. Tanmateix, quan és el psicoanalista qui decidiria què hauria de ser el desig d’aquests altres, m’he allunyat d’aquesta exigència i m’he sentit proper, en relació amb els meus semblants, al que sosté E. Levinas. Aquesta posició tampoc està exempta de responsabilitat.

D’altra banda, a l’última pregunta de com tractar aquest real, no tinc cap altra resposta que la que jo podria buscar per mi mateix i que vaig trobar veritablement per primera vegada quan era un jove metge dels Grans Endèmics al Txad fa més de 45 anys. Tot això no va passar sense desil·lusions i danys personals.

I, per últim, mantinc que la psicoanàlisi continua sent el darrer baluard capaç de fer objecció al condicionament, a l’adequació a les normes de qualsevol subjecte, siguin quines siguin les seves dificultats per estar amb els altres. És en això que la psicoanàlisi manté una relació viva amb el desig i que es rebel·la contra tota normalització.

En aquest sentit, l’ensenyament de Lacan continua sent d’una sorprenent actualitat i l’orientació de J.-A. Miller traça les línies d’una política de psicoanàlisi, del seu lloc a la societat actual, rebel a qualsevol recuperació política.

[1] Intervenció a la vetllada del 15 de gener de 2020, a Paris, « Le réel de l’accueil des migrants : comment traiter l’impossible sélection ? », “La realitat de l’acollida dels emigrants: com tractar la impossible selecció? ” Traducció: Miquel Bassols.

[2] Tores Mora J. A., La politique des particularités, in : Psychanalystes en prise directe sur le social, Mental, n°20, février 2008, p. 178.

[3] Levinas E., L’au-delà du verset, Paris, Les éditions de Minuit, 1982, p. 89.

[4] Levinas E, « Nom d’un chien ou le droit naturel » in Difficile liberté (1983) Paris, Le livre de poche, 1984, pp. 213-216.

[5] Lacan J., Le Séminaire, livre VII, L’éthique de la psychanalyse, Paris, Seuil, 1986, p. 48.

[6] Briole G., « Une guerre importée », LQ 547 du 18 novembre 2015

[7] Lacan J., « Télévision », Autres écrits, Paris, Seuil, 2002, p. 519.

Sobre l’autor:

GUY BRIOLE és psicoanalista a París, membre de l’École de la Cause Freudienne. Autor de nombrosos llibres i articles. Participa al volum La psychanalyse à l’épreuve de la guerre, Berg International, París, 2015 (traduït al castellà a Tres Haches, 2015). La seva última publicació és Cómo orientarse en la clínica (Buenos Aires, Gramma, 2019).

Més publicacions de