«S’acaba? Facin les seves apostes…
(Gustavo Dessal)

…però no oblidin que ha demostrat tenir mil vides.»

Als anys 90 Margaret Thatcher va afirmar que el seu model econòmic, el que va donar llum verda al neoliberalisme sense límits, no tenia cap alternativa. Tony Blair, el 2005, va afirmar que la globalització era tan indiscutible com que la tardor venia després de l’estiu. Moltes coses han passat des de llavors. La crisi financera del 2008 -i totes les que van seguir- es van haver de combatre amb mesures en realitat contràries al pensament neoliberal, que curiosament guarda nexes filosòfics amb la concepció de la naturalesa.

Hom dóna per suposat que, lliurada a les seves pròpies lleis (i si es pogués eliminar el factor humà) hi ha en ella un saber en el real. Un saber que des dels orígens de la vida ha aconseguit mantenir un equilibri que s’autoregula. No es tracta d’una maquinària perfecta, però té mecanismes sorprenents, capaços d’anar a l’encontre dels accidents i crear les condicions per reparar-los. Si l’era actual ha estat batejada com el període antropocènic, és perquè la intervenció de l’ésser humà en el cicle natural, que per descomptat només es pot deixar de banda en un exercici d’imaginació, ha aconseguit un extrem mai abans conegut.

El neoliberalisme va ser -i continua sent- una mitologia basada en la confiança que el mercat també posseeix un saber intrínsec autoregulador, com si es tractés d’una intel·ligència que opera per si mateixa i en què els subjectes no intervenen: només han de confiar que aquest saber actuarà en els moments precisos. Tothom sap, fins i tot els defensors a ultrança d’aquest model econòmic, que aquest saber no només no existeix, sinó que amb més freqüència del que és esperable cal recórrer a mesures extremes per impedir, o si més no atenuar, el col·lapse definitiu de l’economia mundial. La crisi del 2020 provocada pel COVID19 ha posat en relleu una sèrie de qüestions molt interessants, i que conflueixen en una pregunta molt senzilla. ¿El neoliberalisme haurà de ser derrotat, o almenys greument ferit, per lluites ideològiques contràries, o comença a patir les conseqüències de la seva pròpia tendència suïcida? Els economistes ja han advertit que s’inicia un període històric sorprenent: el passatge de la superabundància dels objectes cap a un mancança de productes com el del paper higiènic a principis del 2020, però estès a tots o gairebé tots els béns de consum que depenen de matèries primeres el cost d’extracció i explotació de les quals supera els beneficis.

Llegeixo que la indústria del llibre, per exemple, es veurà amenaçada per la manca de paper i que el llibre electrònic tampoc no serà la solució, atès que els seus dispositius de lectura es fabriquen amb materials que comencen a escassejar, o que són excessivament cars d’extreure. El relat del neoliberalisme comença a patir una mena de postmodernitat. Un altre ordre discursiu que amenaça d’enfonsar-se. El truc de la despolitització de l’economia, l’estratègia basada en naturalitzar les lleis del mercat, no ha perdut encara tota la seva eficàcia, però la diferència amb les crisis anteriors és que la ferida mortal causada al planeta posa en estat d’alarma fins i tot les grans multinacionals, que veuen perillar la capacitat per fabricar els seus productes. El fantasma d’un gaudi sense límits (sense límits per a una elit) va obrir una bretxa social que no es coneixia des de l’era feudal. Un altre relat fantàstic, que la superabundància de riquesa a la punta de la piràmide es desborda i beneficia, en el seu vessament, les capes inferiors, ja no és tan senzill de predicar. Els de baix estiren la mà, miren cap amunt, i comencen a preguntar-se a què es deu que no caigui res. Fins ara seguien sent fidels creients, perquè ja coneixem que ser esclaus és una estranya modalitat de satisfacció. Encara més, la identificació a prototips ideals pot proporcionar a molts subjectes la il·lusió que per a ells també hi ha una promesa de gaudi. Que algú ho posseeixi és una manera de participar en la creença que hi ha un somni que a tots ens serà concedit. D’ací ve la popular afició dels que tenen poc o no tenen res i que s’alegren espiant amb fruïció l’obscenitat d’alguns rics i famosos.

Lacan no creia en la revolució. S’inclinava a pensar que el capitalisme acabaria rebentant a causa de la seva pròpia lògica interna, que no és ni més ni menys que la impugnació del principi d’impossibilitat. Una xic de la seva intuïció sembla que ja es dibuixi, encara que siguem lluny de saber com morirà la hidra. La voluntat política de posar remei a la desigualtat, la destrucció i la vocació suïcida del neoliberalisme, acaba sempre dissolent-se en la corrosió de la burocràcia. Centenars d’avions solquen el cel perquè l’OMS o l’FMI organitzin fòrums d’experts que hauran de discutir sobre acords per reduir la petjada de carboni. Mentrestant, les lleis del mercat empren tots els subterfugis legals i semilegals perquè res no conclogui, i que les pèrdues se socialitzin mentre els guanys conserven la seva jerarquia privada.

Però ara, en el fons de la pandèmia que encara no s’ha acabat i que només pot ser el preludi de la pròxima, la vella profecia de Lacan cobra vigor. Potser la versió més ferotge del capitalisme no mori per l’acció de forces que se li oposen, sinó perquè la seva dinàmica conté un factor letal que pot lliscar cap a la seva eliminació. Morirà matant, sens dubte, però potser algun dia l’últim acte de la seva llarga obra culmini en una mort per inanició.

En la seva última compareixença davant una comissió d’investigació al Senat, Mark Zuckerberg va informar que la companyia Facebook havia pres les mesures necessàries perquè els continguts d’odi fossin eliminats gairebé un noranta per cent. Fonts internes de l’empresa han revelat a la premsa que aquestes dades són absolutament falses, i que el seguiment i l’eradicació d’aquests continguts ni tan sols arriba a un dos per cent. Més enllà de la discrepància entre xifres i percentatges, la veritat és que l’odi sembla expandir-se amb una intensitat que no és inèdita, però compta amb el poder exponencial de les xarxes socials. El “hater”, (un neologisme que la nostra llengua catalana no aconsegueix expressar del tot bé si diem “odiador”) sí que és un símptoma nou, d’ací que calgui afegir un significant de la llengua anglesa que se suma al nostre lèxic. El hater és un símptoma de la descomposició d’un sistema social, polític i econòmic caracteritzat per una crueltat despietada, però que alhora actua dins del marc constitucional. És la perversitat d’aquesta incongruència allò que potser contribueixi a l’esclat final.

Més publicacions de