Segregació i odi
(René Rasmussen)

“Però fins i tot allà on emergeix sense cap propòsit sexual, en la més cega fúria de la destructivitat, no podem deixar de reconèixer que la satisfacció de la pulsió va acompanyada d’un grau extraordinàriament alt de gaudi narcisista, a causa del fet que presenta al Jo un compliment dels seus vells desitjos d’omnipotència”.
Sigmund Freud, El malestar en la civilització.

Quan el subjecte s’ha de relacionar amb un altre, sigui qui sigui, sempre actua com si, com subratlla Jacques Lacan a L’ètica de la psicoanàlisi (1959-1960), l’altre estigués en una mena d’equilibri, i com si fos més feliç que el propi subjecte. L’altre té una vida en què està disponible el gaudi del qual està exclòs el subjecte. L’altre, en definitiva, gaudeix d’allò que el subjecte no pot gaudir.[1] L’altre, el desconegut, aconsegueix allò de què està exclòs el subjecte, però que, tanmateix, constitueix una realitat (desagradable) per al subjecte, que es veu atrapat en la recerca del plaer. Això també passa amb el poble gitano: “… El ‘gitano’ encarna clàssicament l’altre que gaudeix ‘més que jo i a la meva costa’, com ho demostra l’aparició de fantasies com: ‘Viuen en caravanes però condueixen un Mercedes'”. [2]

Hi ha un salt immediat i insuperable de la gelosia a l’odi de l’altre, que és una passió a la qual el subjecte no pot renunciar. El subjecte no decideix odiar, sinó que està determinat per aquest odi (encara que l’odi s’ignora a si mateix). Hi ha, però, una particular gelosia que pot conduir al racisme o a altres formes extremes d’exclusió. Lacan afirma sobre tal gelosia, que “… no és una gelosia ordinària, és la gelosia nascuda en un subjecte en la seva relació amb un altre, en la mesura que aquest altre es considera que gaudeix d’una certa forma de gaudi o de vida sobreabundant, que el subjecte percep com alguna cosa que no pot captar ni amb el més elemental dels moviments afectius. ¿No és estrany, molt rar, que un ésser admeti ser gelós d’alguna cosa en l’altre fins a l’odi i necessiti destruir, gelós d’alguna cosa que ell és incapaç d’aprendre de cap manera, per cap camí intuïtiu? La identificació d’aquest altre virtualment en una forma de concepte pot bastar per si mateixa per provocar el moviment de malestar en qüestió; i no crec que calgui ser analista per veure ondulacions tan inquietants que passen pels comportaments dels subjectes.”[3]

Aquí, Lacan subratlla una lògica sense sortida que anima la separació entre el subjecte i l’altre, però també assenyala que no es tracta d’una gelosia ordinària en què el subjecte rivalitza amb l’altre (la imatge en mirall del subjecte). No és una agressió més general cap a un rival, sinó un odi dirigit al gaudi de l’altre. L’odi no es refereix a un gaudi particular vinculat a un objecte, sinó a un gaudi encarnat per l’altre. Es tracta, doncs, de la relació amb el gaudi que també causa problemes al subjecte, però amb el qual el subjecte creu que l’altre té una relació directa. No es tracta, doncs, d’odi a algú amb qui el subjecte pot emmirallar-se o veure com un ideal, sinó a algú altre que té un gaudi particular.

El que Lacan no assenyala en aquest passatge és l’emergència del discurs actual que permet canalitzar aquest odi cap a pràctiques racistes o excloents, però ho fa més endavant en la seva identificació del discurs capitalista. Aquest discurs ens promet formes de satisfacció no limitades. Normalment, la castració insereix una limitació a l’anomenat gaudi il·limitat del subjecte, però el discurs capitalista ha rebutjat la castració, com subratlla Lacan a Je parle aux murs.[4] Més aviat, ha implantat la noció de totes les formes possibles de satisfacció que garanteixin aquest gaudi.

No hi ha hagut mai un gaudi il·limitat, però això no n’exclou la fantasia. Una fantasia que, a més, anima el consumisme actual. El discurs capitalista no té límits en la recerca i producció del plus de gaudir, promogut en una mena particular de pressa boja. El subjecte està completament a la seva mercè, i la mort sembla ser l’únic límit del gaudi.

Però si el subjecte aconsegueix el que l’altre té (o més aviat se suposa que té), es queda sol amb el seu gaudi. La solitud en què caurà aleshores el subjecte es defineix pel fet que en última instància es tracta d’un gaudi determinat per la pulsió, que en si mateix pertorba la posició del subjecte en el llenguatge. Tanmateix, la veritat d’això està separada del subjecte. L’odi a l’altre està relacionat i pressuposa un rebuig de l’inconscient, la veritat inconscient sobre ell.

 

[1] Cf. Lacan, J.: The Ethics of Psychoanalysis (Londres: Routledge, 1992), pàg. 237.

[2] Aurélie Pfauwadel: “Les Roms: Terrain vague et glissant” (dins Le Diable probablement: Dis-Moi qui tu hais. À propos de quelques formes contemporaines de la haine, nr. 11, 2014), p. 42.

[3] Lacan, op. cit.

[4] Cf. Lacan, J. Talking to Brick Walls. Traduït per A.R. Preu. Cambridge: Polity, 2017.

 

Text original, Segregation and Hate, publicat a The Lacanian Review Online 137, 1 de juny de 2022.

Sobre l’autor

René Rasmussen és psicoanalista a Copenhague, membre de la New Lacanian School i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Més publicacions de