Sexualitats i símptomes: repressió, forclusió i denegació
(Agnès Aflalo)

Des de fa mig segle, les democràcies estan dividides davant dels problemes plantejats per les minories sexuals. Aquests problemes ressonen en tots els àmbits socials, des de la família fins a l’estat. També concerneixen les aplicacions de la ciència als cossos humans en la mesura que posen en evidència el preu d’aquestes tècniques així com reptes ètics. De manera que com més els discursos dominants imposen respostes vàlides per a tothom, més les singularitats que se n’exceptuen es reagrupen en comunitats per pressionar les autoritats. Aquestes, aleshores, imposen noves respostes universals al preu de la denegació, la repressió i la forclusió que, lluny de resoldre-ho, mantenen el malestar contemporani.

Sexualitats: « medicina, justícia, llei » anada i tornada

L’erosió del simbòlic propi de la nostra època despulla amb una intensitat creixent la disjunció entre el sexe anatòmic i el sexe psíquic o « sentit ». Moltes minories sexuals en testimonien.

Es va començar a sentir ja fa anys, sobretot amb revoltes de Stonewall l’any 1969 que marquen el començament de la batalla menada per homosexuals als Estats Units. La policia de Nova York va detenir aleshores els clients gais i lesbianes d’un bar en virtut d’una llei que prohibia portar roba masculina a una persona de sexe femení o a la inversa. Aquestes detencions han marcat el naixement del moviment LGBT que es commemora cada any en l’Orgull Gai.

És llavors que la minoria homosexual comença a fer reconèixer els seus drets i obté l’any 1973 que l’homosexualitat surti de la categoria « desviació sexual » del Manual estadístic de diagnòstics de psiquiatria (DSM). Des de llavors, la lluita de les minories sexuals no ha cessat mai. En efecte, després de la batalla del DSM, hi ha hagut la de l’Organització mundial de la salut (OMS) i de la seva Classificació Internacional de les Malalties (CIM).

Calia esperar fins el 1990 perquè l’OMS esborrés l’homosexualitat de la llista de les malalties mentals de la CIM. La diada IDAHO – Internacional Day Against Homophobia And Transphobia – commemora aquesta decisió des del 2005. Des d’aleshores celebrada a més de seixanta països, sensibilitza l’opinió pública sobre els problemes lligats a les qüestions de gènere i d’identitat de les minories sexuals. Però els moviments gai i lèsbic d’ahir coexisteixen avui amb els moviments queer i trans que els jutgen massa normatius. El moviment queer va néixer els anys 1990 als Estats Units en el context d’una intensa mobilització contra la sida alguns anys abans. Primer eren activistes a favor de les identitats fluïdes, gender fluid, que es radicalitzen tot seguit. Reivindiquen, en efecte, superar el binari sexual home/dona, i més enllà, la fi de tota referència identitària al gènere. Pel que fa a la transexualitat, obté la seva sortida del DSM III al final dels anys 1980. L’OMS el retira al seu torn de la llista de les malalties mentals de la CIM l’any 2018.

Però les victòries s’assoleixen també en la pla judicial i legislatiu. Dos exemples recents ens ho mostren. El 15 de juny de 2020, el Tribunal Suprem americà concedia el benefici dels mecanismes de lluita contra les discriminacions al treball als assalariats homosexuals i transgènere, i, des del seu nomenament el passat mes de gener, Joe Biden marcava la seva política d’obertura respecte a les minories sexuals als Estats Units, nomenant Rachel Levine, una dona transgènere i antiga pediatra, Secretària adjunta de Salut (1). Suprimia igualment el decret de Donald Trump de 2016, que vorejava la llei « Obamacare », i pretenia prohibir als trans de servir en l’exèrcit.

Des del començament d’aquesta lluita, les minories sexuals, que l’adversitat ha aconseguit de vegades consolidar en poderosos lobbies, van de la medicina a la justícia, i dels tribunals als legisladors per fer-se reconèixer en la seva pròpia existència i en els seus drets. Les primeres batalles pretenien obtenir una des-psiquiatrització de les sexualitats minoritàries així com la despenalització de la seva pràctica. Però en nom del dret a la vida privada (right privacy), les victòries successives han fet evolucionar el moviment i les seves exigències. Veiem dues d’aquestes victòries recents a França. Primer, a l’abril 2017, l’Estat francès és condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) en nom del respecte a la vida privada, perquè obligava fins llavors les persones trans a patir una mutilació irreversible (esterilització) per tal  d’obtenir el canvi de sexe a l’estat civil. Alguns mesos més tard, a l’octubre, l’Assemblea Nacional adoptava el projecte de llei « justícia per al segle XXI » derogant la llei que havia fet condemnar l’Estat francès. Assegura, entre altres, una desmedicalització del canvi de sexe a l’estat civil.

Però aquesta doble victòria intensifica l’oposició entre certs trans i els seus suports i certes feministes quant als seus drets (2). Fa també cristal·litzar un malestar sobre el gènere dels nens, i en particular per a aquells que reben el diagnòstic de « disfòria de gènere ».

« La dona no existeix »

Per als trans, n’hi ha prou d’ara endavant de dir-se dona per ser-ne i ocupar-ne el lloc en l’espai del costat de les dones. Però una vegada desempallegats del bisturí i de les hormones, i també dels plàsties genitals, continua sent una qüestió delicada els caràcters sexuals secundaris, en particular la pilositat. En efecte, si els trans desafien la diferència dels sexes, el rebuig d’adoptar la seva perspectiva pot comportar l’acusació de transfòbia i el risc d’haver de respondre’n davant els tribunals. En testifica el cas d’una esteticista que va rebutjar una depilació del pubis a una dona trans portadora d’un penis perquè se sentia molesta. Llavors va ser acusada de discriminació transfòbica. Aquesta vegada el pudor es va salvar i el tribunal va absoldre l’acusada (3), tanmateix, la reivindicació d’alguns trans de comptar-se del cantó dona en el moment de les competicions esportives, en les presons, els banys, etc., no deixa de dividir l’Altre.

A més, les feministes materialistes i radicals, hereves de la segona onada del feminisme, consideren que les dones trans constitueixen una amenaça per a la seva seguretat. Els retreuen, entre d’altres, de voler barrejar-se entre elles i d’imposar la seva ideologia dominant amb la seva anatomia. Aquestes, a qui certs activistes trans i els seus aliats anomenen terfs (feminista radical que exclou les dones trans), polvoritzen així la idea del gènere i retornen a una definició anatòmica de la dona com a portadora dels òrgans de reproducció i del doble cromosoma X (4). És cert que els caràcters sexuals secundaris com la pilositat són programats pels cromosomes. Però cromosomes i pilositat són del tot secundaris pel que fa als gaudis del cos. L’ésser del cos és sexuat, però no és d’aquestes traces que en depenen els gaudis (5).

A més, certs trans (entre els quals els transsexuals), que rebutgen de negar la diferència dels sexes (com ho vol la tendència dominant avui), són actualment acusats de transfòbia per altres trans (6). Una volta rebutjada la diferència dels sexes, aleshores el malestar prospera. El dret legisla llavors sobre el gaudi, però si les lleis valen per a tots, l’elecció de gaudi continua sent singular. És així perquè no hi ha un conjunt que defineixi La dona. Hi ha dones, cadascuna diferent. És el que Lacan va afirmar amb el seu famós « La dona no existeix ». ¿Com pot el dret, contínuament sol·licitat, respondre en aquestes condicions a la qüestió plantejada per aquests debats de societat: « què és la dona? »

El desig del nen

Mentre que ahir, el transvestisme de certs adults calava foc a les pólvores a Nova York, avui, el debat ha canviat de naturalesa i porta alguns nens a la qüestió. El DSM no hi és per a res. Fundat sobre els retalls de les teràpies cognitivo- comportamentals (TCC), inventa malalties psi fundades sobre prejudicis morals i, a continuació, les retira de les seves llistes al grat de les pressions exercides per diferents lobbies. És així com el diagnòstic de « disfòria de gènere » en el nen i l’adolescent va fer aparició en el DSM 5, l’any 2013, per reemplaçar el « trastorn de la identitat de gènere » jutjat com a massa estigmatitzant pels trans.

De la « transsexualitat » a la « disfòria de gènere » passant pel « trastorn de la identitat de gènere », el DSM no deixa de foragitar l’inconscient que treballa en els símptomes. Hom només pot felicitar-se de la sortida de les minories sexuals de l’infern del DSM i de la CIM, perquè aquestes classificacions imposen la forclusió de la causa del símptoma, és a dir la sexualitat. Però com per a cada ésser parlant, la sexualitat va de través (7), amb o sense el DSM, continua fent símptoma.

Escoltar la queixa dels nens és d’altra banda en efecte necessari però no pas suficient. Cal, sobretot, poder respondre-hi fent ressonar la seva causa inconscient, feta de paraules, d’imatges i de satisfaccions paradoxals que fan també sofrir. Es pot llavors ben sovint constatar que la queixa del nen evoluciona, que pot inventar un altre equilibri amb el que ranqueja sense tanmateix lligar el seu cos a noves tecnologies científiques. D’altra banda, fins i tot sense això, prop del 90% dels nens tractats mèdicament com a trans lamenten la seva tria (8) així com, entre aquests, alguns lamenten  l’absència de la protecció dels adults que els haurien d’haver protegit durant la transició. L’exemple de Keira Bell que ha iniciat un procés judicial contra els metges ens en dona una idea (9). Per contra, aquest penediment no assoleix el 5% dels adults, sovint més ferms en la seva decisió i, en dret almenys, més aptes a jutjar per ells mateixos.

Nens cada cop més joves es diagnostiquen de «disfòria de gènere ». Són tractats per metges sovint formats en tècniques TCC, pel biaix de la castració química i, eventualment, quirúrgica, tot i que els efectes d’aquests tractaments són irreversibles (10). Com hem dit, els trans adults van aconseguir condemnar l’Estat francès del fet que els tractaments que els eren necessaris per canviar de sexe a l’estat civil tenien efectes irreversibles. En aquestes condicions, com entendre que els qui donen suport als trans puguin recolzar aquests tractaments per a nens i adolescents?

A més a més, aquestes pràctiques mèdiques necessiten el consentiment informat del pacient. Com sostenir que un nen pugui donar-lo? L’infant està en creixement, no un adult: ni el seu desig ni el seu gaudi estan fixats. Els drets dels infants encara han de fer progressos, però el primer d’aquests drets ¿no és el respecte cap a la seva persona moral i física que li deuen els adults que en prenen cura? ¿Com pensar els drets dels infants independentment dels deures dels adults cap a ells – els seus pares, metges i altres figures d’autoritat? ¿El seu desig no està també concernit i implicat? Si els adults tenen drets, i ben sovint deures que els acompanyen, els nens no són encara legalment responsables dels seus actes (11).

Freud va fer notar que l’efecte traumàtic de la diferència dels sexes és tal que el subjecte en guarda la marca d’un horror indeleble per a tota la vida que orienta el seu desig. Banalitzar el canvi de sexe, com ho fa el projecte de llei espanyola sobre la trans-identitat, no és desconèixer i menystenir aquest trauma (12)?

Símptomes

És precisament un dels mèrits de Freud haver mostrat que per a cadascú els símptomes estan lligats a les decisions inconscients en la qüestió de la sexuació. Cada ésser parlant està confrontat a aquest problema que intenta resoldre des de ben aviat (13). Però l’experiència analítica mostra també que els símptomes de la infantesa arriben a l’adolescència i fins a l’adultesa. Un segle després del descobriment de l’inconscient, Freud ens precedeix encara.

Perquè la pretesa « disfòria de gènere » infantil d’avui recobreix en realitat un problema més complex. Es manifesta en símptomes que difereixen segons el tipus de repressió que els ha produït i mobilitzen eleccions de gaudi i modalitats d’amor així com fantasmes,  identificacions, etc. Les batalles mèdiques, judicials i legislatives fan evolucionar la societat. Però tenen poc pes sobre la repressió i la forclusió així com sobre la denegació que produeixen els símptomes. És per això que és important que el psicoanalista prengui part en el debat i il·lumini el legislador.

Actualment, l’erosió del simbòlic i la pregnància de l’imaginari no tracten ja la intrusió del real del gaudi per mitjà de la parella significant home/dona que, d’altra banda, no respon a res en l’inconscient. La psicoanàlisi ens ensenya que, en els humans, els papers sexuals són semblants (paraules i imatges) i que són vehiculats pels discursos. Permeten tractar les tries inconscients de gaudi sempre simptomàtiques i, més o menys, virils o femenines. Ara bé, els gaudis tenen per propietat ser asexuats mentre que l’ésser viu té una funció i una posició sexual. El gaudi pulsional que dóna cos a l’objecte a ve en el lloc del gaudi sexual que falta a l’ésser parlant. S’hi afegeix un Altre gaudi, anomenat femení més o menys present segons que un se situa del cantó home o del cantó dona de la sexuació. El cos està afectat d’un gaudi que resisteix al significant. És a dir que la relació de l’ésser parlant a la parella sexual de l’adultesa desborda àmpliament la sexualitat infantil.

A l’època victoriana, l’eficàcia simbòlica dels ideals prescrivia a cadascú un paper sexual precís. La pujada al zènit de l’objecte a, així com la repressió dels ideals fan més fluids els rols d’home o de dona. El cor del malestar en la civilització com del símptoma, Lacan el senyalava amb el seu aforisme: « No hi ha relació sexual ». Afegim: que es pugui inscriure en l’estructura. El fenomen LGBTQIA+ fa símptoma en la nostra civilització perquè ve en el lloc d’aquesta impossible escriptura de la relació sexual. Negar-ho és desconèixer que el malestar en la cultura no es deu només als discursos dominants. És també, i sobretot, efecte de la repressió que produeix els símptomes. Les vicissituds del dret, de la justícia i de la medicina avui mostren que, mentre que el significant-amo estigui reprimit, l’autoritat té poc efecte sobre el gaudi. Tanmateix la seva deriva no és però ineludible. Pel que fa al gaudi, la singularitat és la regla, però ha de poder incloure un límit.

 

1. Cf. Métairie R., «Rachel Levine, une pédiatre transgenre au ministère américain de la Santé », Libération, 20 de gener 2021; Cf. Dupont L., « Réflexion sur des “discours idéologiques” », Lacan Quotidien, n° 920, 13 març 2021.

2. Cf. Lebovits-Quenehen A., « Des femmes et des trans », Lacan Quotidien, n° 921, 16 març 2021.

3. Cf. Levensson C., « Qu’est-ce qu’une femme ? », Slate.fr, NY, 6 gener 2020.

4. Cf. Larmagnac-Matheron O., « Trans contre féministes radicales : la nouvelle fracture », Philosophie magazine, juliol 2020, sobre « l’afer Rowling », l’autora de Harry Potter. A més, si la voluntat de reconeixement d’aquestes minories sexuals l’empren amb l’exigència de l’autodeterminació del gènere, el debat podria estendre’s al terreny de les modificacions del genoma del nen en néixer.

5. Cf. Lacan. J., Le Séminaire, livre XX, Encore, text establert per J.-A. Miller, Paris, Seuil, 1975, p 11-12.

6. Cf. Levenson C., « La redéfinition du mot “transphobe” étouffe-t-elle le débat? », Slate.fr, 26 octubre 2020.

7. Cf. Miller J.-A., « L’orientation lacanienne. Clinique lacanienne », lliçó del 14 abril 1982, inèdit.

8. Cf. Maleval J.-C. « Dysphorie de genre, un fourre-tout précoce », Lacan Quotidien, n° 918, 4 març 2021.

9. Cf. Sasuke, « Keira Bell contre NHS Tavistock expliqué », BBC News, 1 desembre 2020 ; Cf. Laurent É., « L’impossible et la politique des identités », Lacan Quotidien, n° 919, 8 març 2021

10. És el cas dels tractaments hormonals i, a fortiori, de les ablacions quirúrgiques com les mastectomies, etc..

11. El debat sobre els estudis de gènere, que esclata a la universitat, no sembla ajudar a aclarir-ne els reptes. Cf Laurent S., « À l’université, une guerre des tranchées » & Le Nevé S., « Le désarroi des étudiants en sciences humaines », Le Monde, 16 març 2021, p. 12 & 13.

12. Cf. « Le changement de sexe doit-il être banalisé ? », Courrier international, n°1585, 18-24 març 2021, Madrid, El Pais ; ABC, p. 11.

13. Cf. 6ª Jornada de l’Institut de l’enfant, dedicada a « La sexuation des enfants », 13 març 2021.

 

Article publicat al periòdic digital Lacan Quotidien nº 926, 28 de mars de 2021.

(Traducció: Neus Carbonell)

 

Sobre l’autor

Agnès Aflalo és psicoanalista, membre de l’École de la Cause Freudienne (ECF) i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP), metge i psiquiatra.

Més publicacions de