Silenci i abús
(Oriana Novau)

“Trencar el silenci” és una de les màximes que des de l’àmbit social, en algunes entitats (com en la que treballo) i en moltes persones, clama en la lluita contra els abusos sexuals perpetrats durant la infància.

És un silenci eixordador que ressona en un abús buit de paraules, en el callar imperatiu al qual és convocada la persona abusada, en el silenci com a solució trobada per evitar ferir els éssers estimats. O és justament el callar d’aquestes persones, per no saber què dir ni com actuar, que retorna un cop la persona abusada decideix parlar, denunciar o relatar el succés. Aquest silenci polièdric és doncs un dels múltiples fils pels quals transitar en el tractament amb les persones que han patit un abús sexual infantil.

Més enllà de les dificultats, esculls o enigmes que impliquen la trobada amb la sexualitat mateixa, quan es produeix un abús sexual infantil es produeix una fixació a una experiència intensa viscuda en el cos que, en moltes ocasions, si no ha estat rebutjada o reprimida (fet que succeeix de vegades), és viscuda amb culpa, fàstic i amb una gran ambivalència d’afectes que tenyeixen les relacions amb els altres i amb l’entorn.

L’abús com a trauma implica una trobada del cos amb un fora de sentit, i es produeix sempre a posteriori que el subjecte tracti de buscar un sentit i que intenti explicar-se alguna cosa d’allò ocorregut. Que es produeixi en la infància agreuja el fet que aquests nens i nenes no tenen la capacitat d’entendre ni disposen dels mecanismes per donar un sentit al que han viscut.

Dit d’una altra manera, el trauma es produeix quan alguna cosa no pot ser simbolitzada, quan no hi ha un saber que ajudi a elaborar aquest succés, ni possibilitat de significar un gaudi del cos sense un saber sobre la sexualitat mateixa. Això deixa la persona sense una resposta al respecte, que no sigui un repetir sota una forma simptomàtica.

Per tant, com diu Eric Laurent, psicoanalista francès, “el trauma seria més un procés que un esdeveniment” (1). Es parla de l’esdeveniment traumàtic però en la clínica del trauma, en aquest cas l’abús sexual en la infància, no es tracta del fet en si sinó de com aquest fet que va ser, acompanya i acompanyarà sempre el subjecte.

En el tractament amb persones traumatitzades, seguirà dient, una primera intervenció del psicoanalista apuntaria justament a la reparació del sentit, a ajudar el subjecte a vorejar amb paraules aquest forat. Després, en un segon moment caldria reconsiderar els riscos d’introduir un excés de sentit per, entre d’altres coses, evitar una re-victimització que deixaria el subjecte inoperant al reduir-lo a una condició permanent de “víctima” passiva.

És important trobar, doncs, aquesta mesura per poder apel·lar a la responsabilitat del subjecte no en relació al fet en qüestió sinó en poder fer-se càrrec de la seva implicació en la resposta donada. Intervenir des d’aquesta perspectiva genera, paradoxalment, cert alleujament en la repetició imparable a la qual la persona és convocada.

Aquí podem veure també la particularitat de les respostes que troba cada persona al silenci. De vegades aquestes respostes serveixen tota una vida, un temps, uns anys, però de vegades no són suficients. És aquí on la demanda d’ajuda es produeix: a vegades construir-se el propi relat amb ajuda professional és suficient, altres vegades serveix decidir donar a conèixer el secret a la família, a d’altres casos encara s’imposa la necessitat de denunciar davant la justícia, o bé també produir des de l’àmbit artístic (escriure, compondre, dibuixar …) o de l’activisme. Aquestes són, per exemple, d’altres invencions escoltades. No es tractaria d’una llista de passos a seguir un per un sinó més aviat d’acompanyar, de puntualitzar i de resseguir les solucions i invencions, les diferents maneres de confrontar-se amb aquest silenci, que o bé s’han trobat o bé estan per trobar-se en cada cas.

 

  1. Eric Laurent http://www.revistavirtualia.com/articulos/696/destacados/el-reves-del-trauma

 

SOBRE L’AUTOR:

ORIANA NOVAU ONRUBIA és psicoanalista a Barcelona i Granollers, membre de l’ELP i de la AMP, psicòloga a la Fundació Vicki Bernadet a Barcelona i docent col·laboradora al Màster de la UB “Actuació clínica en psicoanàlisis i psicopatologia”.

Més publicacions de