Síndrome d’Estocolm?
(Eduard Gadea)

El primer dia que es va permetre passejar per Barcelona amb horaris preestablerts, vaig rebre un missatge d’una bona amiga en què es mostrava esverada per la gentada que havia vist als carrers. A continuació afegia: “Jo així no penso sortir, tinc síndrome d’Estocolm”. Li vaig contestar que a Estocolm es podia passejar sense problemes, que s’animés i sortís una mica de casa.

En uns moments en què el confinament s’ha imposat arreu d’Europa, de Polònia a Portugal i de Noruega a Grècia, amb major o menor rigor i mesures més o menys restrictives, però, en tot cas, dictades pels governs i amb la corresponent forma de llei obligatòria per als ciutadans, Suècia ha restat com l’excepció a aquesta norma. No entrarem aquí a valorar l’encert o desencert de la mesura o de la seva contrària, car la polèmica entre els experts en epidemiologia ha estat ben viva durant tot aquest procés d’emergència sanitària i la correcció de les mesures preses caldrà concloure-la a posteriori i d’acord amb els resultats de cadascun dels casos.

El debat sobre com combatre la pandèmia ha estat diari i permanent als mitjans de comunicació suecs i, en tot cas, ningú no ha amagat la incertesa dels criteris i arguments en qualsevol dels dos sentits. S’han pres mesures restrictives pel que fa a les concentracions de persones, a l’assistència a actes públics, a l’activitat comercial i dels restaurants… però el que fa l’excepció sueca és que, llevat dels casos esmentats i algun més, no s’han dictat  prohibicions generals, no s’han pres mesures legals d’excepcionalitat, sinó que s’ha insistit en les recomanacions.

Aquest recurs a la via de la recomanació és el que ha caracteritzat la forma de fer de les autoritats sanitàries i polítiques sueques durant tot el temps que portem d’expansió i combat de la pandèmia. Es pot viatjar, però es recomana no fer-ho si no és imprescindible. Els transports públics com el metro d’Estocolm funcionen amb normalitat, tot i que s’han cancel·lat alguns trens de la xarxa ferroviària o se n’ha reduït la freqüència. No hi ha hagut confinament, però s’ha aconsellat a les persones més grans de 70 anys que es quedessin a casa i una extensa xarxa de solidaritat els ha proveït d’allò necessari quan els ha calgut. Sí que s’han prohibit les visites a les residències de la gent gran, tanmateix. El primer ministre ha fet dues compareixences públiques apel·lant a la responsabilitat ciutadana i al seguiment de les recomanacions de l’Institut de la salut pública, que si bé és una institució del Ministeri de sanitat i té categoria d’autoritat pública, està constituït per experts i no per càrrecs polítics electes.

Per què Suècia no ha recorregut a la imposició de mesures legals amb la seva corresponent força coercitiva? La qüestió és complexa i amb molt diverses arestes. Alguns creuen que es tracta de donar prioritat a l’activitat econòmica per damunt d’altres consideracions, però quan s’ha plantejat d’aquesta manera en algun debat per part d’una ex-alt càrrec del Banc nacional suec i de la patronal, la repulsa va ser pública i general en no tenir present el cost en vides humanes. També s’ha dit i així es va formular en una entrevista amb un epidemiòleg belga, que Suècia podia permetre’s el luxe de no establir una quarantena general, perquè la seva densitat de població és molt més baixa que en altres països europeus. Tampoc, però, sembla que aquest sigui un argument concloent, perquè si en una de les zones amb major densitat, Estocolm i la seva àrea, l’índex de contagis ha estat alt, en una altra de intensa densitat demogràfica, Escandia (Skåne) i la seva capital Malmö, el percentatge és baix. Finalment, podríem també considerar l’alt nivell de tecnificació de la societat i les empreses sueques, que ha permès que el teletreball es pogués implantar sense problemes des dels primers moments de l’esclat de la pandèmia. Totes aquestes consideracions, d’ordre més aviat sociològic, tenen, sens dubte, el seu pes, però no poden explicar per què no només el govern s’ha mantingut en el nivell de les recomanacions, sinó sobretot i com a més important, per què la població en general les ha observat. Per descomptat hi ha hagut excepcions i aleshores les autoritats han intervingut. És el cas d’alguns restaurants que no respectaven els límits de l’aforament, les distàncies entre taules…

Podem considerar la qüestió tot pensant que les autoritats comptaven amb una certa garantia del seguiment de les recomanacions per part de la ciutadania. Dos elements apunten en aquesta direcció.

En primer lloc la confiança dels ciutadans suecs en les seves autoritats, que tindria com a base l’eficàcia i resultats de gairebé un segle de polítiques socialdemòcrates. Tot i les retallades de la darrera dècada també a Suècia, el seu estat del benestar ha estat el model per a moltes altres societats i sens dubte l’enveja de molts ciutadans europeus de latituds més meridionals. Diguem que, malgrat l’existència de certes distorsions i algun cas de corrupció, el ciutadà pot confiar en unes autoritats que garanteixen, per exemple, l’assistència sanitària per a tothom, la cobertura de les necessitats vitals, el benestar de les famílies amb fills petits, la conciliació entre el treball i la vida familiar, l’educació, les prestacions en cas d’atur, l’habitatge… Es tracta d’una autoritat que no només és escrupolosament democràtica i amb un alt grau de transparència, d’acord amb la legalitat constitucional, sinó que a més és legítima, no li cal amenaçar amb l’exercici del seu poder perquè és respectada. Legalitat i legitimitat no sempre van de la mà, per tal que es donin plegades cal la confiança del ciutadà que fa que accepti les seves decisions, encara que no les comparteixi. Aquesta confiança cal haver-se-la guanyada i les polítiques de benestar han estat l’element fonamental en aquest punt, malgrat que també podríem dir que han creat un cert conformisme i han elevat l’estat a la categoria de Gran Pare Benefactor.

En segon lloc la tradició religiosa sueca. Suècia va adoptar la Reforma protestant el 1527. L’Església sueca va abandonar l’obediència a Roma i va fer seus els postulats luterans tot constituint-se com a església evangèlica. Això, entre d’altres coses, va significar l’acceptació de la llibertat religiosa protestant o, dit d’altra manera, la lliure interpretació de les escriptures per part del creient i la seva responsabilitat intransferible davant Déu. Malgrat l’alt grau de secularització de la ciutadania i les institucions sueques, aquesta llibertat de consciència i l’eliminació del paper mitjancer de la institució religiosa en la seva relació amb Déu, han deixat petjada en el ciutadà suec. La secularització implica la mort de Déu en l’organització de la societat i dels seus preceptes legals, que ja no estan sotmesos a les lleis divines. Quan Nietzsche la proclama a l’aforisme 125 de la Gaia Ciència[1] exposa amb metàfores extremes i tremendistes la radicalitat del fet. L’home boig s’adreça a la plaça pública amb una espelma encesa, a plena llum de migdia, per a retreure als il·lustrats, suposadament ateus però creients en la omnipotència de la raó, la seva manca de conseqüència i els demana si seran capaços de “beure’s la mar fins el pòsit o esborrar l’horitzó”. Si seguíssim aquesta radicalitat “tot estaria permès” després de la mort de Déu, a causa de la desaparició de tota referencia. La construcció freudiana de l’assassinat del Pare primordial i la posterior implantació de la seva autoritat en forma de llei ens adverteix que si Déu ha mort, resta la llei. Serà precisament l’amor retroactiu al pare assassinat allò que implantarà l’autoritat i la llei per sortir-se’n de la guerra fratricida i la lluita d’uns gaudis contra altres. La secularització sueca no és cap excepció al plantejament freudià, però segueix el patró luterà. La instauració de l’autoritat del pare pot fer-se de forma autoritària i submisa, reclamant un salvador que imposi el seu criteri per a sortir del caos, o simplement reconeixent la necessitat de l’autoritat i apel·lant a la responsabilitat de cadascú per a respectar-la. En aquest segon cas, no es renuncia a la pròpia capacitat de judici que va acompanyada de la responsabilitat subjectiva en els afers col·lectius. Una instauració de l’autoritat del pare amb aquestes característiques permet que adquireixi un caire democràtic, que no sigui una simple reposició del poder despòtic que aquest exercia abans del seu assassinat. Es controlada per la ciutadania i aquesta es fa responsable de la seva instauració. No és l’ateisme que Nietzsche proposava, ni tampoc no és la restauració teocràtic-autoritària. La llibertat i responsabilitat del ciutadà formen un binomi, qualsevol que sigui el seu origen, inseparable. No hi ha manera de reclamar un dels elements sense implicar l’altre.

L’apel·lació a la responsabilitat ciutadana per part de l’autoritat ha funcionat en un alt grau. No han calgut mesures coercitives perquè es respectessin les recomanacions. Suècia funciona com una societat secularitzada amb l’autoritat d’un pare que no és qüestionat en general, però que alhora sap que depèn de l’amor, de la confiança, del seus fills.

Es pot anar més enllà del pare, a condició de servir-se’n. Es pot constituir així l’autoritat democràtica d’una societat que hi confia, alhora que li reclama el respecte de la llibertat subjectiva. La pluralitat dels Noms del Pare és una realitat social, la diversitat de models familiars i de les formes de gaudi està en general assumida i hi és ben present.

Fent una altra referencia històrica, podem recordar que René Descartes va viatjar a Suècia el 1649 convidat per la reina Cristina, que el volia a la vora per a mantenir-hi converses filosòfiques. Com que la monarca sueca volia convertir-se al catolicisme i això pronosticava una crisi dinàstica, la noblesa no va veure amb bons ulls la presencia del filòsof a la cort. Descartes va morir en estranyes circumstàncies al cap de pocs mesos, el 1650. S´ha especulat sobre una pneumònia, el tòpic del fred un cop més, però també sobre un assassinat per enverinament. Descartes posava a Déu com a garantia que del seu cogito se’n derivava que l´ésser pensant era una substància. Altrament el sum que acompanya al cogito no se sap si és pura existència o té alguna essència, resta sense garantia. La reina Cristina va acabar abdicant el 1654, va demanar al Sant Pare, Inocenci X, ser batejada com a catòlica i va marxar cap a Roma.

A Suècia cal decidir sobre l’estatus que es vol donar a la pròpia existència. És responsabilitat de cadascú, encara que també hi ha, però, qui s’estima més deixar-ho en mans del Gran Pare Benefactor i seguir els seus consells acríticament, sense assumir que es tracta d’una decisió pròpia.

[1] Nietzsche, Friedrich. La Gaia ciència. Edicions 62. Barcelona.

 

Sobre l’autor

EDUARD GADEA és psicoanalista membre de la CdC de l’ELP. Doctor en filososfia.

 

 

 

 

 

 

 

 

Més publicacions de