Sobre algunes dificultats afegides per lluitar contra el canvi climàtic
(Gustavo Dessal)

Un des-terrament inaugural

La lectura recent d’alguns assajos m’anima a tornar sobre el tema que, alguns mesos enrere, vaig inaugurar amb el títol de “El nostre punt cec”. En aquella ocasió em vaig preguntar sobre les raons per les quals els psicoanalistes orientats per l’ensenyament de Jacques Lacan havíem prestat escassa o nul·la atenció al problema del canvi climàtic i la degradació del planeta. Havent assumit la imperiosa necessitat de prendre posició en els grans debats contemporanis, seguint l’exemple de Freud i Lacan, i no només dedicar-nos a la clínica dels assumptes dels subjectes presos un per un, aquesta absència en la crisi més greu de la nostra cultura resulta estranya i sorprenent. S’imposa, per tant, una intervenció que requereix la prudència de no erigir-nos en profetes ni directors de consciència, sinó que aporti allò que el nostre discurs pot dir sobre el real que està en joc, almenys per fer-ho visible a la nostra comunitat de treball, encara que les nostres possibilitats d’incidir en el problema siguin mínimes. Va ser per aquest motiu que vaig interrogar l’escomtoma que ens afecta, el silenci sobre el que és, sens dubte, el moment més crucial en la història del món: s’ha iniciat la setena destrucció del planeta, amb la diferència que les sis anteriors van ser provocades per esdeveniments físics anteriors a l’existència de l’ésser humà. Ara aquesta nova destrucció té una característica incomparable: ha estat provocada per nosaltres. L’espècie més singular del regne vivent ha esdevingut la màxima amenaça per a la vida. Davant d’això, els psicoanalistes lacanians hem estat cecs. No es tracta d’una negligència, sinó del concurs de diversos factors, el primer dels quals es troba a la mateixa base del nostre discurs, és a dir, constitueix un principi fonamental, condició ineludible de la nostra concepció de l’inconscient: la singularitat que la criatura humana estigui determinada pels efectes del llenguatge. Un llenguatge des de tot punt de vista incomparable amb qualsevol forma de comunicació que puguem estudiar a l’ampli espectre del que és vivent.

Aquesta singularitat, causa de la nostra grandesa i la nostra tragèdia, ens situa com a espècie en un hàbitat diferencial. Els éssers parlants estem completament desnaturalitzats. Vam ser exiliats del món natural, llançats a una existència desemparada de tota orientació biològica, i condemnats a viure en el desarrelament de la ficció, una ficció amb què cadascú s’ha d’arreglar i que a sobre deixa irresolts els grans problemes que no podem experimentar com els animals: la sexualitat, la procreació, la parentalitat, la mort. El nostre cicle vital està completament mortificat i trastornat des del naixement fins al final per la intrusió constant dels símptomes, les inhibicions, l’angoixa despertada davant dels forats que les nostres ficcions no aconsegueixen taponar i que ens deixen sense resposta. L’acció perforadora del llenguatge traumatitza la nostra vida, però també fa possible el vol de la invenció, perquè ens modela a partir d’un element que només existeix en nosaltres: el desig. No hi ha res semblant al desig a la resta del món viu. Els sorprenents mecanismes que descobrim en la vida animal i vegetal, per processos fisicoquímics que donen lloc a màgiques combinacions que només nosaltres hem estat capaços de descobrir, no s’assemblen gens al que anomenem el desig, que no admet cap forma de generalitat, que cobra en cada ésser parlant una qualitat diferencial irrepetible i alienant. Desassistits del suport en la prodigiosa mecànica de l’instint, obrem d’acord amb un desig que transfigura el nostre pas pel món i que, per si no n’hi hagués prou, és inconscient. Estem privats de saber què és el que aquest desig vol, i per això en diem així, desig de l’Altre, d’aquell Altre que som i no som nosaltres mateixos, aquest Altre que sent el més propi és alhora la causa més gran de l’estranyesa del viure. La tesi de l’inconscient estructurat com un llenguatge, pedra basal de l’edifici conceptual lacanià, dóna raó i fonament a la constitució d’un subjecte desnaturalitzat, que habita un espai narratiu on la singularitat de les marques libidinals s’articulen a partir de representacions discursives que no estan deslligades d’aquelles que conformen una època.

Una modalitat de la pulsió de mort

Si el discurs de la ciència moderna es fonamenta en l’exclusió del subjecte de l’inconscient, aquest subjecte s’institueix a partir d’un tall que el separa del substrat biològic. Això no desmenteix el fet que els éssers parlants hagin mantingut una relació existencial amb la naturalesa, però que no posseeix un estatut en si mateix natural, ni tan sols quan se la concep des d’una perspectiva científica. Ja sigui que se la consideri a partir dels mites que recorren la història a de les civilitzacions, o que se la descobreixi en la forma d’un llibre escrit en llenguatge matemàtic, el món natural, el que és pròpiament viu d’aquest món, està definitivament transfigurat per a l’ésser que parla. A la llum de la teoria del significant, hem d’interrogar la incidència en la manera com els psicoanalistes percebem o no el punt crític actual aconseguit per la Destruktiontrieb, la pulsió de destructivitat de la qual Freud parla a El Malestar en la cultura com a expressió de la pulsió de mort. Sobre això, el final d’aquest llibre, la vigència del qual és ara més gran que mai, conté una visió premonitòria: “Al meu parer, el destí de l’espècie humana serà decidit per la circumstància de si —i fins a quin punt— el desenvolupament cultural aconseguirà fer front a les pertorbacions de la vida col·lectiva emanades de la pulsió d’agressió o autodestrucció.”

Cal assenyalar que Freud no dóna per assegurat el destí de l’espècie humana, i no descarta la possibilitat de la victòria final de la Detruktiontrieb. El 1927, any en què aquest llibre va ser escrit, el seu autor no podia saber que pocs anys més tard s’inauguraria l’era nuclear, la qual durant dècades s’hauria de convertir en l’amenaça més gran per a la supervivència del planeta i tot el seu contingut. Amb el final de la Guerra Freda, va sobrevenir Txernòbil, que va constituir una inflexió en la manera com la destrucció podria dur-se a terme. Les forces fisicoquímiques de la fusió nuclear no es van desfermar com a conseqüència d’una acció bèl·lica, ni com als thrillers on un tirà malvat, o un misteriós personatge pressiona intencionadament el famós botó. Es va tractar d’un accident, fruit de la negligència suïcida d’un sistema polític decadent, el primer, però no l’únic, que mostraria les catàstrofes ecològiques i els atemptats a la vida, comesos en nom d’un ideal delirant. Txernòbil va ser la demostració que el procés d’industrialització a gran escala iniciat després de la Segona Guerra Mundial traçava una direcció on el paradigma neoliberal i el discurs de l’economia extractiva esdevenia transpolític i globalitzat. El perill que la terra esclatés a trossos va donar pas a una nova realitat: el desmantellament progressiu del planeta, l’avenç imparable de la utilització perversa de les tecnologies per tal que la hiperproducció de mals de consum, fins a l’extrem que l’objecte, en la seva infinitització, es converteix en un real que ens asfixia, que ens enverina, que vampiritza la nostra libido i desequilibra d’una manera sense precedents la continuïtat de la vida.

És possible revertir la desnaturalització de la vida?

Al seu assaig This is no way to be human (“Aquesta no és forma de ser humà”) Alan Lightman assenyala que els astrònoms ja no observen el cel a través dels telescopis, sinó a les pantalles de supercomputadores. “Però no només els astrònoms. Molts de nosaltres invertim hores observant les pantalles dels nostres televisors, ordinadors i smartphones. Poques vegades sortim en una nit clara, allunyats de les llums de la ciutat, per mirar la foscor del cel estrellat, o fem passejades pels boscos sense la companyia dels nostres dispositius digitals. La majoria dels minuts i les hores de cada dia els passem dins les estructures de fusta, acer i ciment, a temperatura controlada. Amb tot el seu èxit, la nostra tecnologia ha disminuït enormement la nostra experiència directa amb la natura. Vivim vides mediatitzades. Hem creat un món desnaturalitzat”.

​Des del punt de vista de la doctrina analítica que acabo d’exposar, podríem objectar que els éssers parlants mai no hem pogut mantenir una “experiència directa” amb la natura. Ni tan sols en aquelles cultures i períodes històrics en què l’home podia sostenir una relació més harmònica amb el seu entorn natural. Tanmateix, aquesta objecció no resta validesa a la conclusió de Lightman: “hem creat un món desnaturalitzat”. Aquesta desnaturalització, que tal com hem vist té el punt de partida en la determinació que la llengua exerceix en la vivència descomposta del nostre cos i els nostres desitjos, ha franquejat una barrera a partir de l’acceleració tecnològica, una acceleració els beneficis de la qual són indiscutibles però que comencen a esvair-se en el vertigen d’un procés inèdit a la història humana. La tècnica comença a cobrar una autonomia de què només veiem l’inici, però que prefigura un futur del qual ja tenim proves concretes. En aquesta autonomia, l’exemple actual de la qual, i encara defectuós, és la Intel·ligència Artificial, resideix el perill que les tecnologies gestionin el nostre destí, encara que es tracta d’un canvi cada vegada més evident, cauríem en un error si consideréssim que aquest perill és aliè a la nostra responsabilitat. De la mateixa manera que el poder autònom del llenguatge i els seus efectes inconscients no eximeixen ningú de la responsabilitat de les seves accions (i més enllà de les varietats diagnòstiques de l’estructura, que poden requerir distincions i matisos), tampoc podríem desentendre’ns de les conseqüències en les que ens veuríem immersos si les tecnologies assolissin un domini total de la nostra existència. Això seria equivalent a una ignorància cínica del que és polític, de la seva participació en els perills a què ens enfrontem i de la nostra complicitat voluntària o inconscient en aquesta dimensió política aliada a la pulsió de destructivitat.

Sobre els màxims depredadors coneguts fins ara

És clar que tot aquest escenari no és del tot nou. Durant els cent dies que van durar les festes d’inauguració del Colosseu Romà per l’emperador Titus, més de nou mil animals salvatges van ser sacrificats, en un frenesí de gaudi i de sang al que per descomptat s’han de sumar les vides de centenars de gladiadors, esclaus i presoners. Però hi ha una diferència important entre la ritualització de l’excés, les innombrables guerres i atrocitats que formen part de la història humana per una banda, i per altra la conjunció entre la pulsió de destructivitat i un determinat sistema de producció. Si tornem a l’era romana, també trobarem molts exemples d’extracció a gran escala de regions riques en minerals i or. La desforestació de gran part del territori espanyol iniciada per Felip II per construir l’armada al segle XVI i que va continuar fins al segle XVIII no s’ha recuperat mai, i és una de les causes principals de la desertificació cada cop més urgent en aquest país. Tota aquesta destrucció, però, s’emparava en el fantasma d’una naturalesa incastrable, dotada de propietats infinites, no barrada per cap límit. La peculiaritat de l’era contemporània és que aquell fantasma s’ha desplaçat al càlcul de la producció. Les proves de l’esgotament dels recursos naturals s’amunteguen, però són rebutjades en base a una lògica de mercat la circularitat del qual converteix la vida mateixa en una deixalla, atès que la inèrcia desencadenada té un únic destí: tot acaba a les escombraries. Els objectes, els cossos, el saber, la veritat, el sexe. Una caducitat sense honra ni bellesa, pura degradació que ni tan sols troba la seva explicació última a la golafreria d’una elit econòmica que trobarà la seva forma exclusiva de supervivència.

Tot això conviu amb l’experiència que milers de persones extreuen una important satisfacció en contactar amb els entorns naturals. Abunden els estudis sobre els efectes terapèutics de la interacció amb els animals, les diferents formes de vida vegetal, les muntanyes, els rius, els mars, l’esplendor d’un camp d’espígol o de gira-sols. Tot i això, a partir dels anys cinquanta del segle passat la literatura reflecteix un decreixement dels significants vinculats a la naturalesa en benefici d’un notable augment dels termes que designen objectes que provenen de la indústria humana. Alan Lightman cita una investigació dirigida per Selin i Pelin Kesebir de la Universitat de Wisconsin, segons la qual la declinació de les referències culturals a la natura està associada a la reclusió forçada pels dispositius tècnics com els ordinadors, les consoles de videojocs, tot allò que s’ha transferit a les pantalles. La companyia Facebook (rebatejada ara com a Meta) centra tota la seva aposta tecnològica i de mercat al “metaverso”, una vida enterament immersa en l’hàbitat digital, on es poden recrear ficcions en què ja no seríem mers espectadors, sinó que mitjançant sistemes que hi hauran si es perfecciona, la concepció mateixa de la presència i de l’absència, la distinció entre els registres Reial, Simbòlic i Imaginari haurà de ser revisada.

El metavers bé podria ser un artifici mitjançant el qual fugir de la degradació de la vida a la Terra, vetllar al·lucinatòriament l’horror del real al que ens dirigim. Aquesta desenfrenada carrera cap a la digitalització absoluta és potser un dels perills més grans a què ens enfrontem, precisament per les seves possibilitats de realització tècnica i també una acceptació massiva inimaginable, en la mesura que haurà de beneficiar-se del nostre exili inaugural del real de la vida.

Petjades digitals, empremtes de carboni, empremtes d’un gaudi maligne

En una aguda conversa entre la periodista Ross Andersen i el professor Jeddiah Purdy, publicada amb el títol “La Natura ha perdut el seu significat”, destaca la vertiginosa rapidesa amb què els éssers humans hem deixat empremtes indelebles i incurables en la vida del planeta. Cal un esforç complex, permanentment interceptat per la intromissió dels mitjans tecnològics, per promoure una consciència que la vida humana ja no pot subsistir separada del sentiment de formar part d’una unitat constant constituïda per elements interconnectats. Una sorprenent maquinària en què cadascun dels seus engranatges compleix un paper decisiu, per minúscul que sembli, i el deteriorament o la desaparició del qual provoca irremeiablement una conseqüència que afecta tot el conjunt.

Publicat el 1952, el cèlebre conte de Ray Bradbury “El soroll d’un tro” descriu un viatge al passat en què els internautes són instruïts per no alterar gens ni mica l’entorn natural que recorreran, a fi d’evitar els riscos incalculables que podrien tenir lloc en el futur. Com era d’esperar, algú desobeeix les normes i trepitja una papallona. L’extraordinària visió de Bradbury permet donar a l’argument un gir inesperat per al lector: l’“efecte papallona” acaba produint una alteració que no canvia només el present de la vida natural, sinó que l’impacte es verifica en una transformació radical en el pla polític. En rellegir aquest conte en el context actual de la civilització advertim immediatament la profunditat de la metàfora que conté, és a dir, com l’acció de la Destruktiontrieb és un procés en què el subjecte de l’inconscient no existeix al marge del discurs tecnocientític i polític.

Aquest esforç de consciència no es pot dur a terme només a partir dels moviments populars espontanis, sinó que requereix una acció política. És penós que fins ara el pla polític ha donat proves de no tenir una voluntat autèntica. A això hem de sumar la dificultat que, en tant que éssers parlants, estem condicionats per la no-relació, per la inèrcia inaugural dels significants que no constitueixen una cadena articulada, sinó que insisteixen en tant que S1 desconnectats entre si. Aquesta afectació originària del cos per l’erosió de la significància deixa com a resultat una tensió mai no resolta del tot, i que es verifica en les modalitats simptomàtiques no resoltes per la significació fonamental del fantasma inconscient. Assenyalo aquests efectes que em semblen pertinents per accentuar el pes de la no-relació en la subjectivitat, i l’obstacle que juntament amb la virtualitat digital suposa per trobar noves fórmules de convivència amb el món que puguin desaccelerar el procés de degradació.

El professor Purdy introdueix una sèrie de consideracions al seu llibre After Nature (Després de la Natura) que mereixen ser preses en compte. D’una banda, cal preguntar-se fins on arriba la responsabilitat col·lectiva de l’era Antropocènica, mentre la Revolució Industrial i les seves successives transformacions foren creades per un petit grup de persones, mentre que la majoria dels éssers humans no va tenir més alternativa que ingressar en aquesta dinàmica o condemnar-se a l’exclusió social. L’altre indicació és desidealitzar la idea (promoguda durant els primers temps de la pandèmia a través de fotografies d’animals ocupant les ciutats, moltes de les quals van ser muntatges) que la desaparició de la vida humana seria el remei radical per als mals del planeta, que nosaltres som el virus més perillós que existeix.

​D’altra banda, Purdy alerta sobre els riscos de “moralitzar” la naturalesa, conferir-ne una bondat intrínseca, i que si l’apreciem i cuidem ens convertirem forçosament en millors persones. En altres termes, convé ser molt previnguts a l’hora de considerar que les formes d’interacció al món animal són per definició un model que els humans hem d’imitar. Potser és massa tard per canviar la direcció cap a la qual ens encaminem. Però el cert és que si tots suspenguéssim màgicament la nostra acció al planeta, potser la catàstrofe seria encara més gran. Hem contret un deute ètic, cosa que implica que estem compromesos a intervenir, a prendre al nostre càrrec el control del discurs ecològic, no per la nostra megalomania d’espècie superior, ni per l’exercici d’un paternalisme de bones intencions, sinó pel deure de preservar el triomf d’Eros, no en el sentit sentimental a què vulgarment associem aquest concepte, sinó com a afirmació d’una voluntat comuna capaç de fer front al més abjecte del nostre model de vida i de gaudi.

No puc cedir a la temptació d’afegir alguna cosa més a la pregunta pel “nostre punt cec”. La història de la psicoanàlisi, i la neurosi com a sòl en el qual va germinar el mètode analític, posseeix un caràcter netament urbà. El geni de Freud és indissociable de la vida en una ciutat cosmopolita com la Viena de finals del segle XIX, i com a tal es va exportar a les grans urbs. No pretenc amb aquesta afirmació donar per conclòs un tema complex i polèmic. Però fins ara, no hem vist grans mostres d’una psicoanàlisi rural.

Més publicacions de