Sobre el mite d’Èdip i la sexuació
(Magda Mataix)

Amb el present escrit, podrem constatar com la diferència sexual en l’ésser humà està en Freud i Lacan deslligada de la seva dimensió biològica. Aquesta diferència no respon als atributs naturals, sinó que és concebuda com a fruit d’un procés de subjectivació. En Freud, aquest se sosté sobre el mite d’Èdip. En Lacan, el mite i la seva funció serà reprès però concebut com l’estructura simbòlica que, articulada amb el fal·lus, permetrà al subjecte una posició sexuada. Aquest procés va ser anomenat per Lacan amb el neologisme sexuació. Realitzarem tot seguit aquest recorregut.

Tota cria humana que arriba al món, per la seva condició de desemparança requereix de la cura i presència d’un Altre que atén les seves necessitats vitals. Quan l’adult respon al plor i acull el cos de l’infant, li atorga un sentit i permet dotar al bram de la seva funció comunicativa. El crit de l’infant adquireix així l’estatut de  la demanda, demanda d’amor i de presència, insaciable i condemnada a restar sempre insatisfeta.

Cal insistir que aquest pas tan important pel qual el clam esdevé demanda és possible per la traducció que l’Altre realitza de les necessitats del bebè. Pel fet de llegir-les i dotar-les de sentit, queden atrapades i preses per la dimensió del llenguatge. Els efectes d’aquesta captura significant es poden sentir en el més profund de la condició humana: la seva desnaturalització i ruptura amb el món animal. Aquest últim compta amb unes regles de joc ben clares, uns instints que funcionen com a signes i regulen el comportament i les relacions entre els éssers vius; en canvi, el món habitat pel llenguatge -el de l’ésser humà- manca de codi i de pauta programada. En lloc d’instints, direm que l’humà disposa de pulsions, pulsions que busquen satisfer-se i que empenyen, aboquen al subjecte cap a actes que van més enllà de la voluntat, del desig i inclús, del benestar. Com a exemple, sabem que un cop rebut el senyal fisiològic de sacietat després d’un àpat, podem continuar menjant i fins i tot, arribar a la indigestió.

Davant d’aquesta desnaturalització i carència de codis, la desavinença en les relacions humanes està garantida. Els rituals programats de festeig en món animal llegits com a signes per cadascun dels membres -mascle i femella- no existeixen pels éssers de llenguatge. Aquest fet que ens condemna a la manca de completesa entre ambdós subjectes, al malentès i a l’absència de trobada en la seva totalitat. D’aquí, la necessitat de creença en l’amor i la seva funció d’unió davant la còpula fallida.

Al cap i a la fi, si no hi ha en la nostra espècie codi de conducta que reguli la trobada sexual (sense reduir-la a l’acte de procreació), tampoc no hi ha signe que determini la sexualitat de l’individu. Davant l’impossible de reduir la qüestió de la identitat als atributs biològics o a la mera construcció social del gènere, Freud va recórrer al mite grec d’Èdip. Un relat que serveix a Freud per donar compte d’allò que es repeteix: inclinacions hostils del nen cap al pare i desig de posseir a la mare, i a la inversa succeeix a la nena (agressivitat vers la mare i anhel cap al pare). Aquest sistema de relacions va rebre el nom de complex d’Èdip. No va ser però fins als seus escrits de 1923, que Freud va articular aquesta estructura simbòlica a la castració. És en aquest moment, quan es desenvoluparà de manera més extensa i acurada el procés pel qual l’infant adquireix la seva identitat sexuada. Cal esclarir que en aquest moment, per a ambdós sexes, la mare es presenta com a primer objecte d’amor. El nen el mantindrà en el transcurs del seu complex, però la nena l’intercanviarà per la persona del pare.

El procés és el següent: el nen, mogut per la possibilitat de càstig i pèrdua dels seus genitals a causa del desig vers la mare, abandonarà les inclinacions incestuoses i s’identificarà amb el pare. És a dir, l’amenaça de castració s’enllaça a la interdicció paterna que instaurarà la llei de l’incest i, permetrà a l’infant la identificació masculina. Amb la nena, el procés és diferent. Ella percep la seva falta de fal·lus com una pèrdua, en algun moment el va posseir i el va perdre per castració. Aquesta concepció instaurarà el conegut penisneid, nostàlgia de penis davant la qual, Freud plantejarà tres possibilitats com a sortida: la primera, la renúncia a la vida sexual; la segona, la insistència en l’ideal viril i la tercera, la substitució de l’atribut masculí pel fill, el que implicaria en la dona un desenllaç per la via de la maternitat.

Les crítiques a la misogínia de Freud són freqüents en l’actualitat. Val la pena però, llegir els seus textos en profunditat per poder fer valdre com més enllà del penisneid, Freud va ser el primer metge a escoltar les dones i donar-los la paraula. En el context de l’època, va ser capaç de llegir els mals aparentment orgànics que expressaven, com a respostes a un dolor emocional. La seva escolta i, posada en pràctica del seu mètode d’associació lliure va permetre alliberar la dona reprimida per la societat victoriana.

Quant a Lacan, en el seu retorn a Freud, va reprendre el mite d’Èdip, però ho va fer de manera diferent. En lloc de reconèixer-hi persones, hi va identificar funcions. Més enllà del relat, del que es tracta és d’una estructura simbòlica que l’infant acull, hi transita i resol al llarg dels seus primers anys de vida. Lacan va estructurar aquest trànsit en tres temps i hi va articular la castració i el fal·lus com a significant. Al final d’aquest recorregut, es dona per part del subjecte l’assumpció de la seva posició sexuada, posició que li permetrà identificar-se amb l’ideal del seu sexe i respondre al partenaire sexual. Lacan va crear per aquest procés el neologisme sexuació.

Passem, a continuació, a conèixer com aquests conceptes van ser articulats i desenvolupats en relació a ambdós sexes. Un desplegament minuciós d’aquesta concepció la trobarem en el seu text, “La signification du phallus (La significació del fal·lus), de 1958. En aquest text,  el fal·lus és definit com a significant, és a dir, en la seva dimensió simbòlica, més enllà de l’atribut imaginari, que es té, o no es té. Passarà a ser un element comú per ambdós sexes, en relació al qual s’organitzaran i es diferenciaran. Direm que Freud va construir la seva teoria sobre la dimensió del tenir. I Lacan, hi afegirà la lògica del ser.

El subjecte doncs, haurà d’operar amb aquesta dialèctica, ser i tenir, i ho farà de la següent manera: la mare, amb la seva castració, ofereix la possibilitat a l’infant de ser el que ella desitja. Convé destacar que, en referir-nos a la castració de la mare ens referim a la seva condició de subjecte desitjant, i és que només si alguna cosa li falta (si està castrada) podrà emergir el desig d’allò que no té, és a dir, el fal·lus. Si la mare desitja el fal·lus, l’infant s’hi identifica i passa a ser el fal·lus de la mare. Concretament, el significant del desig de la mare. Des de la lògica del ser, s’és per respondre al desig de l’Altre i queda constret el propi ésser del subjecte.

D’aquesta posició, però, serà convenient que el subjecte se’n pugui separar. La funció paterna en la seva articulació amb la llei de l’incest, permetrà que infant opti pel tenir. En el cas de l’home, el ser anirà acompanyat d’un tenir, la por consegüent a perdre’l i la necessitat de protegir-lo; en el de la dona, es tractarà d’un ser amb un tenir del que en realitat, no disposa, empenyent-la a un coratge sense límit, i és que no té res a perdre.

Resumint: el subjecte masculí no és sense el tenir; el subjecte femení, és sense tenir. Les relacions entre els sexes giraran doncs, al voltant de la lògica atributiva fàl·lica que el que permet és emmascarar la falta en ser pròpia d’un ésser que es constitueix en l’Altre.

El fal·lus, per la seva condició de significant, ni es pot ser, ni es pot tenir. El subjecte s’hi identifica –ser el fal·lus- per proveir-se d’una consistència que no té, sense la qual quedaria reduït a la falta en ser. Apareix aquí la qüestió de la màscara i l’aparença que aquesta identificació atorga –comportaments que culturalment són considerats propis d’un determinat sexe-. Entrem així en la dimensió de la comèdia: cada membre pretén seduir i enganyar a l’altre amb el que té o no té, amb el que és o no és. Si no hi ha representació en l’inconscient que permeti al subjecte situar-se com a ésser mascle o femella, tot es jugarà en el camp de l’aparença.

Per concloure, podem dilucidar com l’elecció del subjecte per l’ideal no és suficient per solucionar la problemàtica del desig humà. Aquesta qüestió no resolta seguirà viva i circulant, responsable dels estralls i la discòrdia entre els subjectes sexuats.

Més publicacions de