Sobre ideologia i psicoanàlisi
(Marcela Ana Negro)

Reprenc la necessària proposta que ens fa Miquel Bassols en el seu article Per un debat sobre ideologia i psicoanàlisi [1]. Debat que ens devem. Debat que defugim. Em ressonen especialment les següents paraules: «Des d’aleshores, tota posició d’una suposada neutralitat o equidistància de l’analista haurà argumentar per què no es pensa, ella mateixa, com una posició ideològica. Caldrà aprofundir, doncs, en la pregunta: Quin és el lloc de la ideologia en el discurs del psicoanalista? ¿Es pot declarar exempt d’ella només amb el silenci com a argument?»

Em pregunto de fa temps: ¿Pot el psicoanalista considerar que actua d’acord amb l’ètica de la psicoanàlisi si calla davant de l’època, quan aquesta és la del discurs capitalista que arrasa amb el subjecte de l’inconscient per fer de l’home un Jo infatuat i alhora identificat amb una posició de servitud voluntària («ideologia de la supressió de l’subjecte» [2])? ¿Hem de rebutjar, com a analistes, tota inclusió en els ‘ismes’, o admetre’ls (i admetre’ns en ells) intervenint per descompletar-los?

El món està en perill. La vida ho està. L’odi no segrega: aniquila. L’home no és més que un proletari parlat pel discurs anònim dels algoritmes. ¿Ha de mantenir-se la psicoanàlisi al marge d’aquesta brutal manifestació de la pulsió de mort?

Una ideologia és un vel a la realitat. L’època empeny a la realitat sense vel. Això últim té conseqüències subjectives. ¿Caldrà renegar d’elles o caldrà operar-hi? ¿Caldrà desestimar o caldrà discernir al servei de quin gaudi estan? ¿Caldrà rebutjar-les sense més, o distingir si operen en el subjecte fent, d’alguna manera, que el gaudi condescendeixi al desig, o si estan al servei de la pura pulsió de mort?

En un text que vaig escriure fa temps, plantejava que la posició d’un líder es deduïa del tractament que ell fes de les modalitats de l’Un, del plus-de-gaudir i del no-tot [3]. Penso que el mateix val per a les ideologies. I que això ens orienta pel que fa a la posició que cal prendre com a analistes respecte de cadascú. Fins i tot si, com analistes, la nostra funció és sempre intervenir descompletant-les —factor que incloc a les operatòries que Miquel Bassols indica: preservar-les, transformar-les, restaurar-les o subvertir-les.

D’altra banda, es pregunta Bassols: «L’analista que no intervé en la política de l’època està per això actuant per fora de les ideologies» Fer silenci i no intervenir —és a dir, callar— són dues posicions molt diferents. El silenci respon a una posició ètica; callar, a què ha de respondre?

 

(Text publicat al Blog Zadig-España, traduït per Ciutat de les Lletres).

Sobre l’autor

Marcela Ana Negro és psicoanalista a Buenos Aires, membre de l’AMP (EOL).

 

[1] Bassols, M., Per un debat sobre ideologia i psicoanàlisi.

[2] Lacan, J., “Radiophonie”, Autres escrits. Du Seuil, Paris 2001.

[3] Negro, M., Un análisis de las masas a partir de las modalidades del Uno, el plus de goce y el no-todo, Blog AMP.

 

Més publicacions de