Sobre la Llei Trans
(FCPOL)

FCPOL (Fundació per la Clínica d’Orientació Lacaniana)

Al·legacions i propostes a l’avantprojecte de la Llei Trans-LGTBI enviades al Ministeri d’Igualtat del Govern d’Espanya

Estant obert el tràmit de participació en relació a l’Avantprojecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, fins el dilluns 16 d’agost, des de la Fundació per a la Clínica Psicoanalítica d’Orientació Lacaniana (FCPOL), presentem les següents al·legacions i propostes.

En primer lloc, saludem i celebrem aquesta iniciativa legislativa en la mesura que té com a objectiu garantir i promoure el dret a la igualtat real i efectiva de les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals, així com de les seves famílies. També en la mesura que promou la concepció de la diversitat com un valor, assegura la cohesió social en els valors d’igualtat i respecte i estén la cultura de la no-discriminació davant de l’odi i el prejudici.

En aquest sentit, volem subratllar que la psicoanàlisi sempre s’ha caracteritzat pel respecte a les diverses orientacions sexuals. Les declaracions de Freud sobre l’homosexualitat, a contracorrent d’una època en què era considerada una malaltia o una perversió, van fonamentar una orientació que mai no ha estat desmentida.

Per tant, l’interès i la preocupació dels psicoanalistes pel que avui dia envolta allò “trans” no es deriven de cap prejudici ni de cap exclusió de la diversitat. Ben al contrari, lluiten contra tota forma de discriminació, atès que la seva pràctica és per principi antisegregativa.

En cert sentit, la nova proposta legislativa ha posat en primer pla de l’actualitat coses que ja estaven plantejades a partir d’iniciatives legislatives i normatives anteriors, amb mesures efectives implementades a les diverses comunitats de l’Estat, com s’assenyala a l’Exposició de Motius, pàgina 6 de l’esborrany.

Una primera al·legació que volem realitzar, amb la proposta corresponent, es refereix al tractament que aquest esborrany planteja en relació amb les qüestions relatives als menors d’edat i particularment als tractaments hormonals.

Argumentació

Les persones menors d’edat han de ser especialment protegides de les formes contemporànies del que Freud va anomenar “el malestar a la cultura”. Això no només incumbeix els pares, sinó també la societat en el seu conjunt, començant pels governants i els professionals implicats. Tots tenen una responsabilitat davant la qual no hi ha cap excusa. La idea de la lliure elecció de gènere pot ser, particularment en adolescents, un parany perillós. Alguns poden cercar, en promeses incertes, la solució a malestars i dubtes que per estructura són pròpies d’aquesta etapa de la vida.

Ens preocupa específicament, cosa que es pot considerar, l’edat suficient per a un consentiment informat i la maduresa necessària per assumir les conseqüències d’actes els efectes dels quals no són visibles a curt termini, però que suposen modificacions molt importants de la vida futura de la persona, en àmbits que queden molt allunyats del que un menor pot arribar a concebre o fins i tot representar-se. Fer d’una autodeclaració l’argument únic i decisiu és imprudent i qüestionable, tenint en compte el caràcter summament plàstic dels adolescents, sobretot en un moment complex com és la pubertat.

Els esborranys de la llei que hem pogut consultar fan èmfasi en el dret de les persones a canviar la identitat de gènere (o sexual, en altres textos). En aquest esborrany que es presenta al tràmit d’audiència i informació pública, el text estableix les condicions per exercir el dret a la rectificació registral mitjançant la sol·licitud davant del Registre Civil de la rectificació de la menció registral del sexe. Als Articles 37, 41 i 42, s’estableixen diferents trams d’edat:

—Les persones majors de setze anys poden fer-ho per si mateixes: Article 7. Legitimació. 1.

—Entre els catorze i els setze anys, poden fer-ho per si mateixes, assistides en el procediment pels seus representants legals.: Article 37. Legitimació. 2.

—Entre els dotze i els catorze anys, ho poden fer assistides pels seus representants legals: Disposició final setena. Modificació de la Llei 15/2015, del 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària. U. Títol II. Capítol XI. De l’aprovació judicial de la modificació de la menció registral del sexe de persones majors de dotze anys i menors de catorze. Article 26 ter. Competència, legitimació i postulació. 2.

El procediment per realitzar aquesta rectificació entre els 12 i els 18 anys, inclou la manifestació, per part de la persona legitimada, de la seva disconformitat amb el sexe esmentat a la seva inscripció de naixement (Article 38. 2). També forma part del procediment facilitar-los informació sobre les conseqüències de la rectificació sol·licitada. Però el text es refereix únicament a les conseqüències jurídiques sense tenir en compte les conseqüències subjectives (Article 3 8. 4. i Disposició final setena. Modificació de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària. U. Títol II. Capítol XI. Article 26 quater. Tramitació. 3).

D’altra banda, si bé per a les persones que es troben al tram d’edats entre els 14 i els 18 anys, l’esborrany estableix una segona compareixença als tres mesos de fer-se la primera sol·licitud, perquè la persona legitimada ratifiqui la sol·licitud, confirmant la persistència de la seva decisió (Article 38. 6), només per a les persones que es troben al tram d’edat entre els 12 i els 14 anys es considera necessari acreditar que la persona que insta l’expedient ha mantingut de manera estable la disconformitat amb el sexe esmentat a la seva inscripció de naixement, així com la maduresa necessària del menor i l’estabilitat de la seva voluntat de rectificar registralment la menció al seu sexe. I això tant en el procés de tramitació com en el de resolució de la sol·licitud (Disposició final setena. Modificació de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària. U, Títol II. Capítol XI. Article 26 quater .Tramitació 2. i 3. I Article 26. Resolució 1).

Aquest projecte de llei introdueix també, respecte de textos legals previs, una novetat, allò que s’ha anomenat “despatologització”, que consisteix a no requerir diagnòstic ni informe mèdic o psicològic de cap tipus relatiu a la disconformitat amb el sexe esmentat a la inscripció de naixement ni la prèvia modificació de l’aparença corporal de la persona a través de procediments mèdics, quirúrgics o d’una altra índole per exercir el dret a la rectificació registral (Article 37. Legitimació. 4) i (Disposició final setena. Modificació de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària. U. Títol II. Capítol XI. Article 26. Resolució. 1).

En principi, és positiu que no s’exigeixin tractaments previs, ni hormonals, ni quirúrgics, per acceptar una modificació registral. Ho és en la mesura que podria disminuir, en alguns casos, la pressa amb què es duen a terme modificacions corporals que poden ser nocives i en molts casos irreversibles. En qualsevol cas, els efectes benèfics d’aquest apartat de la llei no són plens si, d’altra banda, no s’impedeixen, també per llei, aquests mateixos tractaments abans d’una edat en què el consentiment pugui ser ple i efectiu.

Com s’assenyala a l’Exposició de Motius, pàgina 6 de l’esborrany, els tractaments hormonals i quirúrgics per a les persones trans s’han incorporat a la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut i a la cartera de serveis complementària d’algunes comunitats autònomes. Tractaments com els Bloquejadors Puberals ja s’estan administrant, per no parlar de l’ús d’hormones del sexe oposat, amb efectes potencialment molt més nocius.

Actualment comença a haver-hi consens sobre la naturalesa experimental dels tractaments hormonals, incloent els bloquejadors puberals. Els metges que es troben a l’origen del que es coneix com a “Protocol Holandès”, en les investigacions del qual s’han basat centres d’altres nacionalitats, específicament el Gender Identity Development Service (GIDS) i el Gender Identity Clinic (GIC) del Tavistock Institute al Regne Unit, ells mateixos plantegen que, de fet, les condicions en què van investigar i proposar el protocol han canviat dràsticament, per la qual cosa els tractaments es poden considerar experimentals i s’haurien de dur a terme noves investigacions.

En una entrevista publicada[1] al febrer, Thomas Steensma, del Centre d’Experts en Disfòria de Gènere de l’Universitair Medisch Centrum d’Amsterdam, assenyalava que “Cal urgentment més investigació sobre els canvis de sexe en joves menors de 18 anys” […] “No sabem si els estudis que vam fer en el passat es poden continuar aplicant en aquest moment. S’estan inscrivint molts més nens, i a més d’un tipus diferent” […] “Nosaltres realitzem investigacions estructurals als Països Baixos. Però la resta del món adopta cegament la nostra investigació, mentre que qualsevol metge o psicòleg que es dediqui a l’atenció sanitària de transsexuals s’hauria de sentir en l’obligació de fer una avaluació adequada abans i després de la intervenció”

Preguntat sobre els efectes de l’administració d’hormones a nens i nenes, particularment sobre la seva fertilitat, responia: “No ho sabem. Fins ara s’ha investigat poc el tractament amb bloquejadors de la pubertat i hormones als joves. Per això també es considera experimental, som un dels pocs països del món que porta a terme investigacions continues sobre això. Al Regne Unit, per exemple, només ara, per primer cop en tots aquests anys, s’ha publicat un estudi sobre un petit grup de persones transsexuals. Això fa que tot sigui més difícil, el fet que gairebé tota la investigació prové de nosaltres mateixos”.

Es tracta d’un fet molt important que té conseqüències legals decisives i que, entenem, caldrà tenir en compte en les normatives i legislacions. Els protocols i les condicions dels tractaments experimentals estan regulats d’una manera específica i subjectes a restriccions, i del que estem parlant és que s’han proposat tractaments que encara eren experimentals com si fossin tractaments ja normalitzats, és a dir sense els protocols i les restriccions pròpies dels tractaments experimentals[2].

El Col·legi de Pediatres Americà, ha publicat l’any passat al seu web un comunicat contundent sobre aquest assumpte, titulat “Deconstruint la pediatria transgènere”[3], en què plantegen que […] “no hi ha ni un sol estudi a llarg termini que demostri la seguretat o l’eficàcia dels bloquejadors de la pubertat, les hormones de sexe creuat i les cirurgies per als joves transgènere. Això vol dir que la transició dels joves és experimental i, per tant, els pares no poden donar el seu consentiment informat, ni els menors poden donar el seu consentiment a aquestes intervencions. A més, la millor evidència a llarg termini que tenim entre els adults mostra que la intervenció mèdica no aconsegueix reduir el suïcidi”.

Aquesta organització assenyala que “de fet, moltes organitzacions mèdiques de tot el món, com ara el Col·legi de Metges d’Austràlia, el Reial Col·legi de Metges Generals del Regne Unit, i el Consell Nacional d’Ètica Mèdica de Suècia, han qualificat aquestes intervencions en nens com a experimentals i perilloses. El Dr. Christopher Gillberg, psiquiatre suec de renom mundial, ha afirmat que la transició pediàtrica és “possiblement un dels majors escàndols de la història de la medicina” i ha demanat “una moratòria immediata sobre l’ús de fàrmacs bloquejadors de la pubertat degut als seus efectes desconeguts a llarg termini”. El document s’acompanya de referències documentals que sostenen cadascun d’aquests pronunciaments.

El text planteja vies alternatives molt clares per abordar “la incongruència de gènere” i les possibles sortides, i assenyala el fet que “la immensa majoria dels adolescents amb incongruència de gènere estan lluitant amb altres diagnòstics psicològics que són anteriors a la seva incongruència de gènere”. No hi ha raó ni justificació, assenyalen, per privar o “robar” el temps de la pubertat a molts nens i nenes, cosa que no dubten a qualificar de delicte.

Pel que fa als tractaments amb supressors de la pubertat i d’hormones creuades el comunicat aporta documentació important sobre els seus efectes greus i permanents. L’ús temporal de Lupron també s’ha associat i pot ser la causa de molts efectes secundaris permanents greus, com l’osteoporosi, els trastorns de l’estat d’ànim, les convulsions, el deteriorament cognitiu i, quan es combina amb hormones de sexe diferent, l’esterilitat. A més dels danys causats pel Lupron, les hormones creuades exposen els joves a un risc més gran d’atacs cardíacs, vessaments cerebrals, diabetis, coàguls de sang i càncers al llarg de la seva vida. Si afegim el fet que a les nenes físicament sanes que creuen en la transsexualitat se’ls practica una doble mastectomia als 13 anys i una histerectomia als 16, mentre que als seus homòlegs masculins se’ls remet a la castració quirúrgica i a la penectomia als 16 i 17 anys, respectivament, queda clar que afirmar la transició en els nens consisteix a mutilar i esterilitzar els joves amb problemes emocionals”.

“Els nord-americans”, conclou el comunicat, “estan sent desviats per un establiment mèdic impulsat per una ideologia perillosa i un oportunisme econòmic, no per la ciència i el jurament hipocràtic. La supressió de la pubertat normal, l’ús d’hormones creuades que causen malalties i la mutilació quirúrgica i l’esterilització de nens constitueixen atrocitats que s’han de prohibir, no l’atenció sanitària”.

És important considerar que, si aquests tractaments s’estan duent a terme, això no és exclusivament ni en primer lloc per les exigències legals que hi pugui haver per al canvi registral, sinó perquè hi ha una fortíssima pressió ambiental[4] i una tendència acrítica al que s’anomena “teràpia afirmativa”, que sol incloure, com a mesures pràcticament immediates, els tractaments hormonals[5]. Per tant, el plantejament de la llei en aquest punt, tot i estar en si mateix carregat de bones raons, no reflecteix la realitat del que passa. Hi ha nens que estan sent hormonats sense que es donin condicions per a un consentiment vàlid.

A països europeus pioners en la matèria també s’està reconsiderant la idoneïtat dels procediments, que estan sotmesos a un examen curós. Anglaterra i Suècia estan revisant els protocols d’actuació, les pràctiques terapèutiques i les recomanacions. El Karolinska Instituet, de Suècia, centre de referència, ha decidit suspendre els tractaments hormonals en menors, argumentant expressament sobre les seves potencials conseqüències adverses, extenses i irreversibles, les mateixes que assenyala el document del Col·legi de Pediatres Americà. Assenyala a més la dificultat d’avaluar el risc/benefici per al pacient individual i, per als menors o els seus tutors, d’estar en una posició informada[6]. Decideix, a més, per un criteri de prudència, revisar exhaustivament les condicions en què un pacient es pot considerar madur per consentir un tractament que, en tot cas, es considera experimental, “en un entorn d’assaig clínic”.

L’Alt Tribunal anglès ha redactat una sentència plantejant el següent[7]:

1) la poca qualitat dels estudis en què es basaven les guies terapèutiques, que ocultaven dades desfavorables dels tractaments hormonals;

2) la manera equívoca en què s’exhibien davant de les famílies dades de suposats suïcidis en “trans” no tractats amb hormones;

3) la insuficient consideració d’altres problemàtiques afegides al símptoma conegut com a “disfòria de gènere”;

4) la manca d’informació adequada als usuaris sobre les conseqüències negatives dels tractaments hormonals, per no parlar dels quirúrgics.

En un plantejament més de fons, el tribunal qüestiona la capacitat d’un menor per prendre, amb un consentiment prou informat, decisions que comprometen el seu futur, ateses les conseqüències importants dels tractaments hormonals, a més del caràcter incert de la millora de la “disfòria de gènere”.

Tot seguit, el National Health Institute s’ha vist obligat a modificar la seva pàgina web. El NICE (National Institute for Health and Care Excellence), que a Anglaterra estableix les guies de bones pràctiques, ha emès un informe qüestionant les recomanacions anteriors sobre tractaments hormonals i la validesa dels estudis en què s’havien basat.[8]

D’altra banda, estem revisant una sèrie de documents[9] que posen de manifest la baixa qualitat científica dels estudis en què s’han basat els protocols d’acció que han legitimat la teràpia afirmativa + hormones. Entre les deficiències trobades s’assenyalen: la petita mida de les mostres; la pèrdua d’un nombre considerable de pacients durant el període de reclutament i seguiment; que la majoria dels estudis no tenen un grup de control, i es refereix al que s’anomena “assaig controlat aleatori cec”; que l’heterogeneïtat dels tractaments amb bloquejadors de la pubertat o amb hormones creuades compliquen les comparacions entre els estudis: manca informació sobre el tipus i la dosi del tractament hormonal creuat i que, quan es van informar, hi va haver poca coherència entre els estudis; que l’adherència als tractaments no s’informa o és inconsistent; que més de la meitat dels estudis no van esmentar / van controlar la comorbiditat psiquiàtrica, cosa que podria haver representat un biaix crític en aquest tipus de recerca; i que els resultats subjectius, que són molt prevalents als estudis, també són propensos al biaix a causa de la manca de grups de control amb disseny d’ “assaig controlat aleatori cec”. Aquestes deficiències permeten plantejar que els resultats també podrien tenir explicacions diferents a causa del disseny de l’estudi.

En una d’aquestes revisions, realitzada per Carl Heneghan (Director del Centre per a la Medicina Basada a l’Evidència de la Universitat d’Oxford) i Tom Jefferson (Tutor Senior Associat de la Universitat d’Oxford i Professor convidat de l’Institut de Salut i Societat de la Facultat de Medicina de la Universitat de Newcastle), i en relació al tractament amb GnRHa, es plantegen tres preocupacions principals:

1) els joves queden en un estat de “llimbs del desenvolupament” sense característiques sexuals secundàries que puguin consolidar la identitat de gènere;

2) és probable que l’ús amenaci la maduració de la ment adolescent;

3) els bloquejadors de la pubertat s’utilitzen en el context d’una ignorància científica profunda.

La pressió ambiental a què ens referim s’ha vist reforçada per la sinergia entre diferents factors:

– el paper decisiu de les xarxes socials i influencers trans, com detallem a la nota 5 de la pàgina anterior, que promouen el canvi de gènere i l’ús de les hormones com a tractament de prova per resoldre els dubtes sobre la transició.

– les idees simplistes i reductores relatives a la “identitat” de la persona i el paper que hi ocupen aspectes, com a màxim parcials, com el sexe o les identificacions que es produeixen en aquest àmbit i que ara se solen anomenar “gènere” .

– la greu confusió que es produeix en aquest discurs entre les manifestacions de l’orientació del desig sexual (canviants en molts nens i nenes) i la suposada identitat de gènere.

– la pressió que s’exerceix sobre els nens, directament o indirecta per definir-se en termes de “gènere”, quan tots els aspectes de la identitat dels nens i les nenes estan subjectes a una complexa evolució, sense que moltes vegades s’arribi a una definició més o menys estable o completa abans d’haver tingut una sèrie d’experiències en l’àmbit de la sexualitat i les relacions afectives.

En els articles següents[10], ja referits, de l’esborrany actual, sembla tractar-se sempre de persones que ja han realitzat i conclòs un procés de transició, i la seva situació requereix llavors un marc legal adequat a la seva realitat i a les seves necessitats, com, per exemple, registrar oficialment la conclusió i el resultat del procés esmentat. Però cal no oblidar la situació de les persones menors d’edat que es troben encara en el procés, que implica un temps, de la presa de decisions en relació amb la seva identitat. Decisions que poden tenir conseqüències jurídiques, però també personals i en l’àmbit de la salut.

Fins i tot si es tractés de persones que ja han conclòs sobre aquest procés, és important considerar, com ho fa aquest mateix projecte de llei, la possibilitat d’una reversió de la rectificació de la menció registral relativa al sexe (article 41), transcorreguts sis mesos des de la inscripció al Registre Civil de la rectificació, cosa que no sembla coherent amb la possibilitat que es realitzin prèviament intervencions hormonals o quirúrgiques que tinguin efectes irreversibles.

Tampoc no és clar que facilitar el canvi de nom disminueixi significativament les expectatives d’un tractament hormonal i quirúrgic: si bé pot ser objecte d’un dret, no garanteix per si sol la desaparició, ni la disminució, del malestar subjectiu. Es tracta d’una mesura que, si es donen altres condicions, pot formar part d’una solució viable per a algunes persones, però és molt diferent proposar-ho com la solució per a tots els casos.

En tot cas, algunes dades relatives a l’atenció a centres especialitzats exigeixen una certa reflexió. No tenim informació de dades públicament accessibles a Espanya i, a reserva d’altres informacions quantitatives que puguem obtenir, partim de les que estan publicades i a les que hem pogut accedir. Les estadístiques proporcionades per la Tavistock Clínic de casos atesos al servei GIDS (Gender Identity Development Service) entre 2011 i 2020 mostren que:

—A diferència del que passava en el passat, en què la major part de casos de “disfòria de gènere” es diagnosticaven a la infància, actualment una immensa majoria sorgeix poc abans de la pubertat o durant l’adolescència.

—D’entre els casos de “disfòria de gènere” detectats a la infància i tractats al GIDS, fins al 2014 van predominar els homes. Però des de llavors, va augmentant el nombre de nenes i el 2020 les nenes ja doblaven els nens.

—D’entre els casos d’adolescents, el creixement del nombre de noies es va accelerant progressivament, fins que l’any 2020 aquestes superen els nois en una proporció propera a 4:1.

Aquesta sorprenent desproporció entre tots dos sexes és una dada crucial que requereix explicació. Per motius que la psicoanàlisi permet aclarir, per a les joves actuals, l’assumpció del seu cos sexuat a la pubertat i l’adolescència resulta particularment problemàtica. Si la identitat estigués determinada pel cervell o els gens no hi hauria cap dubte ni existirien les dificultats a què aquesta llei intenta respondre.

Ens sembla que, en aquests punts relatius a les persones menors d’edat, convindria més una posició com la que es desprèn dels articles 18 i 71 del mateix esborrany, en què es manifesta un criteri de prudència i cura en el tractament de les qüestions relatives a les persones intersexuals, que trobem a faltar en el corresponent a les persones menors d’edat transsexuals.

Des de la psicoanàlisi, considerem que tractant-se de decisions fonamentals i de vegades definitives sobre la vida de les persones, cal donar un temps a la reflexió i no eludir diferents maneres de conversa entre el subjecte i una sèrie d’interlocutors. Entre ells, figures com la del terapeuta, el psicòleg o el psicoanalista, poden possibilitar modalitats de conversa en termes que, sense recórrer a la patologització, poden aportar al subjecte maneres d’interrogar ell mateix les decisions, cosa que pot evitar passatges a l’acte.

Pel seu plantejament finalista, que exclou qualsevol interrogació sobre els motius del malestar del jove amb el cos, la “teràpia afirmativa” no pot ser l’única opció. Es tracta, en qualsevol cas, de la protecció del menor, de donar-li l’oportunitat de pensar les decisions que més l’afavoreixen, procurant que no es vegi arrossegat per pressions ambientals que, com és sabut, de vegades són decisives en la pubertat i la adolescència.

La psicoanàlisi no exclou per principi la possibilitat que un subjecte decideixi modificar el seu cos com un mode de tractament d’un malestar. Ja sigui recorrent a tractaments hormonals o fins i tot quirúrgics. En tot cas, no se l’ha de deixar sol davant d’una decisió d’aquesta importància i cal ajudar-lo a dilucidar la necessitat o conveniència de determinades intervencions. Ja sigui que decideixi finalment dur-les a terme o cercar altres alternatives, es tracta de contribuir a evitar que les seves decisions siguin impulsives o excessivament influïdes per factors grupals o per una altra mena de pressions. No importa només el resultat final, que pres globalment és una abstracció. Sabem que no hi ha homogeneïtat en el resultat i que el que va bé a alguns no els va bé a altres. Sabem també que n’hi ha que volen desfer el que s’ha fet. Així, doncs, es tracta de cuidar els temps i els mitjans necessaris per a una decisió suficientment madurada i de mantenir el deure de l’estat de protegir els ciutadans. En aquest procés, els interlocutors amb què compta el subjecte són importants i han d’estar disposats a una escolta sense prejudicis, posant la singularitat del cas per sobre de qualsevol fórmula estandarditzada. No hi ha solucions bones per a tothom, només n’hi ha un per un.

Proposta

D’aquesta manera, proposem que al text de la Llei sigui afegida una secció específica o una sèrie d’articles específics a la secció vuitena de l’esborrany actual, orientats a la protecció dels menors i la cura de la seva salut, diferenciats dels articles corresponents a la secció tercera de l’actual esborrany, on s’estableixi amb claredat:

—La impossibilitat o prohibició de realitzar qualsevol tipus d’intervenció hormonal o quirúrgica, de la qual puguin derivar-se efectes irreversibles, abans d’una edat en què el consentiment pugui ser ple i efectiu. Aquesta regulació ha de tenir en compte la possibilitat que hi hagi excepcions, a valorar en cada cas, i en les quals, entenem, es procediria d’acord amb el que s’especifica a la Llei 26/2015, de 28 de juliol, de modificació del sistema de protecció a la infància i a l’adolescència. Disposició final segona. Modificació de la Llei 41/2002, del 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.

—Mesures que garanteixin per a les persones menors d’edat que es troben en moments —que per altra banda són propis del període de la infància, l’adolescència i la primera joventut—, en què es tracta del procés de la presa de decisions en relació amb la seva identitat —potser cap a una possible transició o en el mateix procés de realitzar una transició—i a les seves famílies, la prestació d’assessorament, suport i acompanyament adequats, inclòs el psicològic.

—La llei hauria de contemplar la legitimitat de la consulta del menor amb l’acompanyament o no dels pares o tutors, amb els professionals que triïn per mantenir oberta la possibilitat d’un tractament per la paraula. La idea de tractament no implica, de cap manera, la de malaltia o patologia. Tractar una qüestió o conjuntura difícil a la vida no guarda cap parentiu amb la patologia sinó amb la vida.

Una segona al·legació i proposta té a veure amb les mesures adreçades a la informació, la sensibilització i la formació dels professionals de les diferents administracions de l’Estat.

Argumentació

L’article 12 de l’esborrany, al punt 1, estableix que la formació inicial i continuada sobre diversitat sexual-afectiva i familiar i la igualtat i no discriminació de les persones LGTBI, per al personal al servei de les administracions públiques, especialment als qui presten els seus serveis en els àmbits de la salut, l’educació, la joventut, la gent gran, les famílies, els serveis socials, l’ocupació, la justícia, les forces armades i els cossos de seguretat, la diplomàcia, l’oci, la cultura, l’esport i la comunicació, és condició per garantir-ne la sensibilització i la correcta actuació.

Aquestes mesures estan clarament establertes en, almenys, els articles 9, 12, 15, 18, 20, 21, 25, 32, 36, 52 i 62 de l’esborrany de la llei.

Ara bé, l’Article 23 —Programes d’informació a l’àmbit educatiu— estableix que: “Es procurarà que aquests programes (d’informació adreçats a l’alumnat, a les seves famílies i al personal de centres educatius amb l’objectiu de divulgar les diferents realitats sexuals, afectives i familiars i combatre la discriminació de les persones LGTBI i les seves famílies per les causes previstes en aquesta Llei, amb especial atenció a la realitat de les persones trans i intersexuals) es facin en col·laboració amb les organitzacions representatives dels interessos de les persones LGTBI”.

L’educació sobre temes de sexe i gènere a l’Ensenyament Públic no hauria d’estar en mans d’associacions militants, atès que no sembla d’acord ni amb la importància i la transcendència que té aquesta funció educativa per al futur dels nens i joves, ni al pes que es dóna a l’educació, la informació i la sensibilització a l’esborrany de la llei.

Hi ha dues grans línies conceptuals o argumentals que travessen tot el text: el reconeixement de la diversitat com a factor enriquidor de les nostres societats i la prevenció, correcció i eliminació de tota mena de discriminació. Aquests principis formen part de molts dels articles de l’esborrany i es troben ja com a objecte de la llei a l’article 1.2 i com a objectius seus a la Memòria de l’Anàlisi d’Impacte Normatiu (MAIN), pàgina 10, aplicats al contingut que motiva la llei: “Aquest avantprojecte de llei aspira a reconèixer la diversitat sexual, de gènere i familiar, com a factor enriquidor de les nostres societats”. “Per això, la norma estableix uns principis d’actuació dels poders públics, regula drets i deures de les persones físiques i jurídiques, tant públiques com privades, i preveu mesures específiques destinades a la prevenció, correcció i eliminació als sectors públic i privat, de tota manera de discriminació per raó d’orientació i identitat sexual, expressió de gènere o característiques sexuals […]”.

Ambdós principis es llegeixen articulats en l’afany que motiva la llei: “desenvolupar i garantir els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGTBI) excloent les situacions de discriminació, per assegurar que a l’Estat espanyol es pugui viure la diversitat afectiva, sexual i familiar amb plena llibertat” per tal que les persones LGTBI puguin “exercir plenament la seva ciutadania”. Per això es planteja la importància i la necessitat d’ “impulsar i consolidar un canvi de concepció social sobre les persones LGTBI”, cosa que passa per “entendre la diversitat com un valor, per assegurar la cohesió social en els valors d’igualtat” i respecte i per estendre la cultura de la no-discriminació davant la de l’odi i el prejudici” (MAIN, pàgina 6 i Exposició de motius, I, pàgines 3-4).

El compromís amb aquests principis i la seva defensa és una tasca que competeix al conjunt de la societat, en col·laboració amb les institucions de l’Estat com a tal, i només així ens semblen assolibles.

Proposta

En coherència amb aquesta perspectiva i amb aquests principis, proposem que la realització dels programes a què fa referència l’article 23, s’obri a totes aquelles organitzacions amb una trajectòria de treball i dedicació a diferents col·lectius, en què quedi provada la seva posició de compromís i defensa amb els principis esmentats. El treball en relació amb les poblacions, les condicions de vulnerabilitat de les quals s’especifiquen clarament a l’esborrany i a la Memòria de l’Anàlisi d’Impacte Normatiu: migrants i persones estrangeres, persones amb discapacitat, residents en entorns rurals, menors i joves, dones, persones d’edat avançada, pot ser un criteri per convocar aquestes organitzacions.

Esperem que la nostra participació pugui contribuir a fer que aquesta iniciativa legislativa dugui a terme el seu propòsit.

 

Fundació per a la Clínica Psicoanalítica d’Orientació Lacaniana (FCPOL), d’àmbit estatal. C/ Santa Perpètua 10-12. 08012-BARCELONA. N.I.F.: G-63545453.

[1] Vegeu aquest link.

[2] Vegeu aquest link.  pàgines 11, 19, 24 i següents. La mateixa Guia reconeix que “la investigació sobre l’atenció sanitària a persones transsexuals és escassa i de tipus observacional” pàgina 13.

[3] Vegeu aquest link.

[4] Per exemple, El País divulga dia sí dia no una història felicíssima de transició, sobretot si és precoç (18 mesos, 10 mesos!), sense donar mai veu a persones que han des-transicionat i denuncien les conseqüències dels tractaments.

[5] Alguns llibres en circulació expliquen molt bé que You Tube i la xarxa Reddit són els llocs fonamentals per a la difusió de la ideologia trans i la promoció de tractaments hormonals i cirurgies. També documenten molt detalladament les pàgines web i els noms d’influencers trans, el tipus d’influència que exerceixen sobre els joves, les instruccions que donen per fomentar l’enfrontament amb els pares, els xantatges emocionals a què cal sotmetre’ls, quin guió seguir per aconseguir hormones als centres mèdics, els meravellosos efectes de la cirurgia, etc. D’aquesta documentació revisada en citem tres exemples:

-Heather Bruskkell i Michele Moore. Inventing transgender childern and youg people. Cambridge Scholars, 2020. aportar noms de youtubers, influencers, etc.,

-Abigail, Shrier. Un dany irreversible: la bogeria transgènere que sedueix les nostres filles. Deusto (a la premsa, hem utilitzat l’edició nord-americana).

– Hellen Joyce. When ideology meets reality. Oneworld Publications, 2021.

[6] Vegeu aquest link.

[7] Vegeu aquest link.

[8] https://segm.org/NICE_gender_medicine_systematic_review_finds_poor_quality_evidence

[9] Dos exemples: The effect of cross-sex hormonal treatment on gender dysphoria individuals’ mental health: a systematic review, vegeu aquest link.

[10] Articles 37; 38; 41; 42; Disposició final setena. Modificació de la Llei 15/2015, del 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària. U. Títol II. Capítol XI. Article 26 ter, quater, quinquies), o altres articles del mateix esborrany: Article 54. Tractament de l’alumnat menor d’edat conforme al nom registral, Article 55. Protocols d’atenció a l’alumnat trans i contra l’assetjament transfòbic, o l’Article 66. Persones LGTBI menors d’edat.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Més publicacions de