Solitud dels cossos
(Marie-Hélène Brousse)

“Només la poesia, us he dit,
permet la interpretació
i és per això que ja no aconsegueixo,
en la meva tècnica, que se sostingui.”

Jacques Lacan, « L’insu que sait de l’une-bévue s’aile à mourre », 10 de maig de 1977.

 

El confinament que actualment governa les nostres vides fa palesa la solitud de l’Uns-tots-sols —em permeto d’escriure l’expressió Uns-tots-sols inventada per Jacques-Alain Miller[1]. Com totes les paraules, “solitud”, l’etimologia de la qual és solus, aïllat, no s’escapa de l’estructura del discurs moebià: “sol amb el ramat” es torna a convertir en “l’única connotació del singular”; és llavors la solitud vista des de l’angle que ofereix l’eixam, l’equivocació que explota el significat, alliberant cada parla de la cadena significant, separant així cada S1 de tot S2 possible. Surt del poder de la metàfora proporcionant sentit.

L’aïllament dels cossos, la distància que actualment separa els anomenats cossos parlants que implica el confinament, aconsegueix un enfocament radical de l’expressió “cos parlant”. Per tant, fa possible especificar una noció de l’últim Lacan força difícil de definir. Certament, els mitjans que ofereix la tecnologia permeten, fins i tot fomenten, l’ús d’una densa xarxa d’intercanvis de paraules virtuals, un bany d’imatges i missatges proliferants. Ja no són cossos que parlen, és un discurs sense cos. Està clar que és millor que res, ja que, precisament, prové del no-res de la solitud i que una clínica està en procés d’inventar-se. Però…

Com acostar-nos a la solitud que el confinament aconsegueix per la noció de “cos parlant” i no pas per la de subjectes al llenguatge? No crec que es pugui fer directament per la teoria.

 

Petit desviament freudià

Proposo un petit desviament per Freud: “És universalment conegut, i ens sembla obvi que aquell que està afectat pel dolor i per molèsties orgàniques abandona el seu interès per les coses del món exterior, en tant que no tenen relació amb el seu patiment. Una observació més precisa ens ensenya que també retira l’interès libidinal dels seus objectes d’amor, que deixa d’estimar mentre pateix. La banalitat d’aquest fet no hauria d’impedir-nos de donar-ne una traducció en termes de la teoria de la libido. Diríem llavors: el pacient retira les seves inversions de libido cap el seu ego, per emetre-les de nou després de la seva recuperació. “La seva ànima s’estreny en l’estret forat del molar”, diu Wilhelm Busch sobre el mal de queixal del poeta.”[2]

Tornem a trobar un poeta, aquesta vegada es presenta amb el cos en forma de dent. No estic segura, tanmateix, d’estar d’acord amb Freud i W. Busch. Té dolor, però qui diu que deixa d’estimar? Com més en tingués (de mal), menys n’estaria (d’enamorat)? Si ens prenem seriosament els poetes, ells són més aviat especialistes en l’associació de l’amor amb el dolor. Per tant, no és amb el narcisisme que convé orientar-se per situar-s’hi. No es tracta ni del Jo ni de l’Ideal. El poeta esmentat per Freud pot estar tot sol amb el mal de queixal, però els nostres cossos estan en l’aïllament precisament per aturar la propagació de la malaltia: tots sols per no emmalaltir.

 

La poesia com a orientació de la psicoanàlisi

J.-A. Miller va anomenar el seu curs 2002-2003 “Un esforç de poesia”. Acaba la primera sessió amb la següent pregunta: “per què la psicoanàlisi tendeix a convertir-se en prosaica”[3]? Tan aviat com fem prosa, esdevenim prosaics. Per tant, fa èmfasi en la poesia com a alternativa i proposa “reviure en [la psicoanàlisi], si puc dir-ho així, el foc del llenguatge poètic”. Seguim encara [encore], en cos [en-corps] aquesta orientació.

 

Les disciplines del doble sentit

Poesia? ¿No és Lacan qui, al Seminari del 15 de març de 1977, combina la poesia i la psicoanàlisi afirmant: “La psicoanàlisi s’escau bé en relació al que és el significant, una cosa molt especial, que té efectes de sentit. Així que n’hi hauria prou amb connotar el S2, no per ser el segon en el temps, sinó per tenir un doble significat, perquè el S1 prengui el seu lloc correctament… En aquest sentit, la psicoanàlisi no és una estafa major que la pròpia poesia. La poesia es basa precisament en aquesta ambigüitat de què parlo, i que qualifico de doble sentit.”[4] El mateix títol del seminari, “L’insu que sait de l’une-beuve s’aile a mourre” és una posada en acte de la interpretació pel que ell anomena aquí “doble sentit”. Oposa el sentit a la significació[5] i opta decididament pel que fa a la interpretació analítica, per la significació. Conclou dient que la significació sorgeix de l’imaginàriament simbòlic. Més endavant diu que la poesia, “quan falla (el sentit), només té una significació”, que és “un pur nus d’una paraula amb una altra paraula … Com pot el poeta aconseguir aquesta gesta, fer que un sentit estigui absent? La significació no és el que la gent es creu. És una paraula buida”. Plantegem, per tant, que el buit de sentit allibera un ple de  significació. Lacan conclou oposant l’amor, que no és sinó significació, al desig que produeix un sentit, que orienta.

També dóna un consell: “Només la poesia, ja us ho he dit, permet la interpretació”.[6] Aquests elements posen de manifest els desenvolupaments de J.-A. Miller sobre el cos parlant[7]. El cos parlant no és el subjecte. No s’hi oposa, però cadascun prové d’un camp diferent. Potser fins i tot s’hauria de distingir el terme parlêtre que encara evoca la manca d’ésser més que no pas la carn, la repetició més que no pas l’esdeveniment (de cos). El cos parlant en la pràctica de la psicoanàlisi s’ha de distingir, per tant, de i (a) com de I (A), tots dos vinculats al nus de l’imaginari i del simbòlic. També cal distingir-lo de l’organisme, tal com la ciència formula el seu funcionament en diferents òrgans, perquè el real de la ciència no és el real de la psicoanàlisi. El cos parlant és una significació pura, un buit de sentit i un ple de real, tal com es defineix en l’orientació lacaniana oposant-lo a totes les realitats. Seguim Lacan: “El real, diria, és el misteri del cos parlant, és el misteri de l’inconscient”[8].

Arriba a passar que aquest real se separa tant de la imatge com del significant. És aquesta experiència subjectiva la que se’ns ofereix en el confinament?

 

Fent camí amb els poetes

Què escriuen els poetes de la solitud? La poesia aborda aquest “doble sentit” mitjançant l’escriptura.

De seguida un poema se m’imposa. Porta el títol de “Solitud”, és de Marc-Antoine Girard de Saint-Amant[9]. Traduït a l’anglès, Henry Purcell[10] el va musicar. I un altre, una oda epònima de Théophile de Viau. Tinguem en compte l’època, perquè no hi ha poesia sense discurs en el parlêtre. ¿Per què aquest període històric allunyat del nostre, el segle XVII —1621 per Théophile de Viau, 1629 per a Saint-Amant— va fer de la solitud un tema fonamental de la poesia?

L’època va ser problemàtica, caòtica i marcada políticament per la precarietat dels poders en joc: guerres de religió, heretgies, intensos intercanvis entre Itàlia i França. A Itàlia, hi ha moviments materialistes, hedonistes i epicureistes. L’anomenat materialisme padovà va propiciar un retorn a Lucrècia els anys 1583-1585. D’altres intensos intercanvis van tenir lloc entre França i els Països Baixos. Arreu va continuar un enfrontament entre el materialisme i els partits religiosos. És per tant, utilitzant la fórmula de Lacan, un període de “crisi de la veritat”[11]. Aquesta crisi també es va desplegar en el camp del saber. És el moment d’aparició del subjecte de la ciència arran d’una successió d’avanços puntuats pels noms de Copèrnic, Galileu i Kepler. La impremta en generalitza la difusió.

Totes aquestes novetats topen amb les religions establertes. La hairesis, que designava antigament el “jardí d’Epicur”, es va convertir en el seu contrari i, amb la definició progressiva dels dogmes del cristianisme, l’heretgia es va convertir en el nom de qualsevol opinió contrària a una doxa. J.-A. Miller, com sempre al capdavant de l’època, ha llançat recentment en l’orientació lacaniana un moviment viu sobre aquest concepte d’heretgia. En efecte, la nostra època no està exempta de punts comuns amb la de Saint-Amant i Théophile de Viau.

Com es deia l’heretgia en el seu període? “Llibertinatge” va dir l’escandalós. És una solució ètica que inevitablement condueix l’home del plaer cap als poders de les tenebres. Els seus escrits són doblement herètics. Els seus poemes s’alliberen del sentit per la significació. També donen l’esquena a la doxa moral, per tant sexual, en vigor. Practiquen, tant en els seus escrits com en la seva vida, el “doble sentit”. Per tant, la poesia és clarament una celebració de l’absència de relació sexual. Només cal llegir el sonet XXIII de Théophile de Viau[12] per tenir-ne una prova escrita.

J.-A. Miller assenyala que: “Res mostra millor l’absència de la relació sexual al real que la profusió imaginària dels cossos dedicats a donar-se i a prendre’s.”[13]  Afegeix que el barroc apunta a regular l’ànima mitjançant la visió del cos, gaudint, amb un “zero de sentit”. Aquest zero de sentit és la conseqüència de la falta d’unió possible entre l’ànima i el cos. La solitud es redobla: no hi ha cap relació entre els partenaires, cadascun presoner del seu cos gaudint, cap relació entre el cos de cadascun i la seva ànima. Un mur, l’(a)mur[14], els confina. La poesia se situa en aquesta vora, entre el sentit i la significació, entre l’inconscient desxifrable i l’inconscient real.

És aquest lloc de vora que il·luminen les dues variacions sobre la solitud que són aquests dos poemes. Comencen de la manera següent:

“En aquesta vall solitària i fosca,
El cérvol que brama al so de l’aigua,
Inclinant els ulls en un rierol,
Es diverteix veient la seva ombra.” (Théophile de Viau)

“O com  m’encanta la Solitud!
Que aquests llocs sagrats per a la Nit,
Allunyats del món i del soroll,
Plaguin a la meva inquietud” (Saint-Amant)

La solitud és el cos gaudint en la natura: “fosca” i “ombra”, “nit” i “inquietud”. Aquest gaudi es deu al silenci de les paraules i a la presència de les paraules reduïdes a una pura sonoritat. El gaudi alliberat del llenguatge està present en el “soroll”, que és tot el que queda del llenguatge quan es connecta a la significació.

Com acaben?

Théophile de Viau escriu:

“Els vents que no es poden callar
No poden escoltar tampoc,
I el que farem aquí
Els és un misteri desconegut.”

Saint-Amant acaba així:

“O com m’encanta la Solitud!
És l’element dels bons esperits,
És per ella que ho he comprès
L’art d’Apol·lo sense cap estudi:
M’encanta pel teu amor,
Sabent que al teu estat d’ànim li agrada,
Però quan penso molt en mi,
La detesto pel mateix motiu;
Perquè em podia encisar
El moment de veure’t i de servir-te.”

Théophile de Viau troba el gaudi sota la forma d’un misteri sobre el rerefons del silenci d’aquest partenaire inhumà que és la natura. Personifica un doble impossible, el de la paraula i el de l’escolta. És doncs en aquest punt que pot sorgir el real de la no relació si seguim les indicacions de Lacan. Saint-Amant, per la seva banda, topa amb la hainamoration (odinamorament), perquè aquest altre estimat pot triar a voluntat submergir-se en la seva pròpia solitud.

La poesia demostra que l’axioma No hi ha relació sexual és la significació oculta de tota solitud. I és per això que aclareix la psicoanàlisi.

Afegim, a tall de conclusió, seguint J.-A. Miller, que la solitud també pot, en tant que un dels noms de gaudi del cos parlant, convertir-se en un escambell que el confinament ens obliga a grimpar. Així ho demostren la multitud de textos testimonials, cadascun dels quals  s’esmerça a anomenar els efectes subjectius d’aquesta experiència inèdita, un malson del qual un no es pot despertar, un malson despert. Oposa el real de la no relació a l’inconscient que els nostres somnis produeixen en un xifratge metafòric sense fi. Hi ha molts testimonis d’analistes de l’Escola que demostren com la finalització de la seva experiència d’analitzants s’efectua per un assecament del sentit i l’aparició d’una nova significació. Penso, per exemple, en el testimoni de Laurent Dupont: “C, A, C”, tres lletres que, si es sonoritzen, esdevenen “Ja n’hi ha prou” (c’est assez), i ofereix així un exemple de l’aparició d’un “doble sentit”, és a dir, d’una separació entre el sentit prosaic i la significació poètica.

La solitud de la qual fem l’experiència, per molt limitada que sigui, desvela la importància de les nostres abraçades. Ens arrenca dels espais marcats pels discursos. Exigeix de l’analista una nova ètica, l’ètica de la significació, l’ètica del cos parlant. L’abrasament del vincle social pel virus fa sorgir una solitud, la significació de la qual és l’abraçada.

 

1. Miller J.-A., « L’orientation lacanienne. L’Un-tout-seul », Curs de 2010-2011, inèdit.

2. Freud S., « Pour introduire le narcissisme » (1914), La vie sexuelle, Paris, PUF, 1969, p. 89.

3. Miller J.-A., « L’orientation lacanienne. Un effort de poésie », Curs del 13 novembre 2002, ineèdit.

4. Lacan J., Le Séminaire, livre XXIV, « L’insu que sait de l’une-bévue s’aile a mourre », inèdit, lliçó del 15 de març 1977. Es troben algunes lliçons d’aquest Seminari publicades a la revista Ornicar ? núm. 12-13 a 17-18.

5. Jacques-Alain Miller fa molts anys va dedicar un seminari d’un any a dilucidar la diferencia entre sentit i significació, seminari que ha marcat un fita.

6. Lacan J., Le Séminaire, livre XXIV, op. cit.

7. Miller J.-A., « L’inconscient et le corps parlant », La Cause du désir, n° 88, 2014, p. 104-114.

8. Lacan J., Le Séminaire, livre XX, Encore, Paris, Seuil, 1975, p. 118.

9. Girard de Saint-Amant M.-A., Œuvres, t. 1, Paris, Librairie Marcel Didier, 1971, p. 33-48.

10. “O solitude, my sweetest choice/ Places devoted to the night/ Remote from tumult and from noise/ How ye my restless thoughts delight”

11. Lacan J., Le Séminaire, livre XVII, L’envers de la psychanalyse, Paris, Seuil, 1991, p. 140 & sq.

12. Théophile de Viau, Après m’avoir fait tant mourir, Paris, NRF, 2002, p. 95.

« Je songeais que Phyllis des enfers revenue,
Belle comme elle était à la clarté du jour,
Voulait que son fantôme encor fît l’amour
Et que comme Ixion j’embrassasse une nue.
Son ombre dans mon lit se glissa toute nue
Et me dit : cher Tircis, me voici de retour,
Je n’ai fait qu’embellir en ce triste séjour
Où depuis ton départ le sort m’a retenue.
Je viens pour rebaiser le plus beau des Amants,
Je viens pour remourir dans tes embrassements.
Alors quand cette idole eut abusé ma flamme,
Elle me dit : Adieu, je m’en vais chez les morts,
Comme tu t’es vanté d’avoir foutu mon corps,
Tu te pourras vanter d’avoir foutu mon âme. »

13. Miller J.-A., « L’inconscient et le corps parlant », op. cit., p. 105.

14. Lacan J., Je parle aux murs, Paris, Seuil, 2011, p. 103.

Text publicat al diari digital Lacan Quotidien núm 883.

(Traducció: Neus Carbonell)

 

Sobre l’autor:

MARIE-HÉLÈNE BROUSSE és psicoanalista a Paris, membre de l’École de la Cause freudienne (ECF) i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP). Docent de l’Institut du Champ freudien. Autora de nombrosos articles i llibres traduïts a diverses llengües. Editora del llibre La psychanalyse à l’épreuve de la guerre, Berg International, París, 2015 (traduït al castellà a Tres Haches, 2015).

Més publicacions de