Somnis i Real en temps de pandèmia
(Rosa López)

El 1974, durant la conferència «La Tercera», Lacan fa la següent confessió*: «Tal com Freud, tinc el dret de fer-los partícips dels meus somnis; contràriament als de Freud, no estan inspirats pel desig de dormir, a mi em mou més aviat el desig de despertar. Però, en fi, és (alguna cosa) particular.»[1]

D’aquesta cita en què Lacan confessa la seva particular posició davant del somni s’ha derivat una orientació clínica destinada a despertar a l’analitzant, però cal calibrar la manera, l’ocasió i els límits amb què s’aplica aquesta orientació que no hauria de ser presa com un precepte ni un ideal. No oblidem que el mateix Lacan va dir que el despertar absolut condueix a la mort i també és Lacan qui al final del seu ensenyament esborra tota jerarquia entre el desig de dormir i el desig de despertar.

 

  1. No voler despertar

Sembla lògic no voler despertar d’aquests somnis en els quals es realitza el desig inconscient lligat al plaer. El més paradoxal és no voler despertar d’un malson que angoixa. L’exemple d’això, ens l’ofereix la cèlebre anècdota de Robert Louis Stevenson, contemporani de Freud, qui una nit va tenir un somni de terror. El seu cos tremolava pres d’una forta agitació i la dona, guiant-se pel sentit comú, el va despertar. Stevenson es va incorporar d’un salt i amb una cara de por, però també de gaudi, li va recriminar a la seva dona que hagués interromput «aquest dolç somni de terror». Oxímoron que evoca el «foc fred» amb el qual Lacan caracteritza el real al seu Seminari 23, a diferència del foc que crema que només és «una disfressa del real» [2]. Per retenir l’experiència viscuda en el malson, Stevenson va escriure sense descans durant tres dies i va produir una de les novel·les més reveladora de la divisió del  subjecte, de l’existència de l’inconscient, del desdoblament de l’imaginari i de l’empenta del que és pulsional: L’estrany cas de el doctor Jekyll i Mr Hyde (1886) va veure la llum quatre anys abans de La interpretació dels somnis de Freud.

L’exemple ens indica que el somni pot servir a diversos amos alhora: metaforitza el simbòlic, preserva el dormir de l’imaginari i posa en joc un fragment del real. Per tot això segueix sent un instrument fonamental en el curs de l’anàlisi i decisiu al seu final.

Lacan va quedar molt impressionat per la genialitat de Freud en descobrir que en l’ésser humà hi ha un «desig de dormir» independent de la necessitat biològica.

De vegades es tracta del desig de seguir somiant per no despertar a aquests somnis «negres» [3] que són els pensaments de la vigília. Qui voldria sortir del somni quan la realitat a la qual ha d’incorporar-se és un malson? Durant el confinament domiciliari un analitzant comenta que mai havia dormit tant. Es refugiava en els somnis que li permetien conèixer gent i tenir alguna aventura eròtica. Despertava feliç i el crit es produïa un instant després al comprovar les circumstàncies de la realitat, inversió del malson en què el crit precedeix el despertar. L’exemple mostra com els somnis compleixen una funció defensiva respectable, sempre que el desig de dormir no s’apoderi de la resta de l’existència. Això no obstant, com qualsevol altre desig, és impossible de satisfer. Cap parlêtre, tot utilitzant els narcòtics més potents, pot fer com «els porcs que no paren de dormir seguint el principi del plaer com a mínim de gaudi» [4] perquè sempre hi haurà el símptoma per impedir-ho. Tan impossible és el despertar total com el dormir absolut.

 

  1. La pandèmia

La pandèmia ha introduït en les nostres vides un enorme desconcert, un veritable estrall. Les desgràcies es multipliquen, la mort gravita com una amenaça o es realitza com un fet. La por al contagi esdevé una forma del sinistre, donat que res no ens garanteix que el perill no estigui a l’interior de la casa o vingui de la mà dels éssers més estimats, dels més innocents fins i tot. És probable que aquest esdeveniment que ha trastocat tots els fonaments introdueixi canvis en la manera en què pensem el món i a nosaltres mateixos, però encara no podem vaticinar com seran, fins i tot si es produiran. El que sí vam comprovar és que el virus és una realitat tan inconcebible que alguns la rebutgen amb la mateixa força amb què van forcloure la castració. Altres reneguen del que veuen i se sumen a les teories delirants sense ser clínicament psicòtics. Finalment hi ha els que accepten la realitat i intenten actuar en conseqüència, però acaben cometent lapsus que denoten el reprimit. Al capdavall, ens enfrontem a una increença universal: «ningú no creu en la seva pròpia mort.» [5]

 

  1. La clínica dels afectats

La Covid no és el real lacanià, és una cruel realitat que passa a la subjectivitat per via de l’imaginari i pot entrar en ressonància amb el real d’un parlêtre determinat que haurà de respondre després posant en joc les seves defenses. Quan el virus emmalalteix un cos les defenses del subjecte són decisives. Vull destacar, en aquest sentit, el valor clínic del testimoni de Jean Daniel Matet [6] sobre la seva experiència com a malalt a cures intensives. Per no quedar reduït a un cos en mans de la tècnica mèdica el subjecte tracta de sostenir-se per tots els mitjans, enfrontant-se a la perplexitat produïda per la realitat mitjançant una neo-construcció delirant, que diferencia clarament del malson, i li serveix per recompondre l’ordre el sentit.

Tornant als somnis, l’impacte del coronavirus constitueix la resta diürna a partir del qual l’inconscient fa la seva feina. Tal com diu Lacan en el Seminari 11, «és amb ajuda de la realitat», la Covid en aquest cas, que en el somni es repeteix alguna cosa «més fatal», a saber: el propi gaudi ignorat. [7]

Relataré dos breus exemples en què es presentifica el real vinculat a les conseqüències de la pandèmia:

Cas A

En el pitjor moment del confinament, un jove perd el seu pare per un contagi intrahospitalari de Covid mentre estava internat per una altra malaltia. Tot i ser el seu únic familiar, no li van permetre veure’l i li van enviar les restes incinerades mitjançant un servei de lliurament a domicili. La indignació i la ràbia dominen els seus sentiments conscients mentre que en els somnis sorgeix la realitat i la culpa. Un primer somni li mostra la imatge atroç del seu pare amb les vísceres a fora «com un desbordament». Llavors, desperta sobresaltat i quan torna a dormir-somia que colpeja el seu gos estimat fins a rebentar-lo. El primer somni, semblant a una al·lucinació, ofereix una imatge que arriba el més lluny possible fins al real allà on el simbòlic està absent, moment en què sorgeix l’angoixa que desperta. En el segon emergeix la culpa, índex del seu propi gaudi ignorat. Aquest exemple ens deixa la interrogació de si el malson actua com una defensa davant l’irreversible de la pura pèrdua o, per contra, només serveix per mobilitzar «alguna cosa més fatal» que comanda la repetició del gaudi.

Cas B

Davant el col·lapse dels serveis sanitaris, la pacient B va patir la Covid sense assistència i en la solitud del seu apartament. Dels dies que va passar al llit només li queda l’empremta, més que el record, d’haver experimentat les al·lucinacions hipnagògiques pròpies de l’estat entre la vigília i el somni, sobretot la sensació del cos caient en un buit sense fons. A diferència de J. D. Matet, aquest parlêtre no va comptar amb l’auxili de la màquina ficcional. En aixecar-se, amb deu quilos menys i la pell desenganxada del cos, va necessitar plasmar en dibuixos esgarrifosos la realitat del pànic, el desemparament i la caiguda. Testimoni gràfic que ensenya a la sessió mentre que les seves paraules giren al voltant d’altres preocupacions. Tornant al seminari XI, podríem dir que la imatge de malson del pacient A i les il·lustracions de la pacient B guarden el parentiu de transmetre alguna cosa que s’aproxima al real i que convoca la mirada: «Això mostra».

En el malson no és tant una veritat reprimida allò que es revela com un real que es presentifica. Aquest real insuportable, que irromp fugaçment i causa l’estupor del subjecte, té la destinació transferencial de mostrar-se a l’analista. És una altra manera de fer amb l’horror del malson, diferent al que van fer els gòtics i romàntics posant-la de moda en les seves creacions. El malson no coneix modes, és tan actual com antic perquè el que està en joc és el fonament de l’angoixa: «el fet d’existir com a cos» [8].

El somni de terror enfonsa les seves arrels en la trobada recent amb un gaudi que ha excedit la capacitat d’elaboració onírica. La imatge del pare eviscerat del pacient A no diu res a ningú, només mostra una visió atroç del que no va poder ser vist. Les il·lustracions patètiques de la pacient B mostren les confuses sensacions viscudes que no aconsegueixen passar a la paraula.

El límit que separa el somni de l’al·lucinació no sempre és precís i ens obliga a un esforç de subtilesa clínica.

Freud va assenyalar que el malson pot associar-se amb la bogeria, i en certa manera guarda un parentiu amb el fenomen elemental. La diferència clínica es comprova en la manera de sortir-ne. El neuròtic és aquell que, en despertar a aquest altre somni que és la vigília, jutja el malson resignat i fins i tot somrient perquè pot reconstruir la representació del seu món i de si mateix, i torna així a posar un vel sobre la realitat.

La psicosi, però, ens dóna una idea del perill que suposa aproximar-se al despertar absolut quan desapareixen els somnis perquè un món sense somnis és el més atroç que pugui imaginar-se, ja no hi ha ni semblants ni símptomes. Per no haver-hi, no hi ha ni món, ni subjecte, només la realitat d’un cos sense cap companyia. Un cos permanentment despert no aconsegueix desconnectar-se del gaudi que l’agita i el destrueix.

Evidentment no és aquest el despertar que cal esperar en una anàlisi sinó aquell que, com «un breu llampec de lucidesa», sorgeix en l’instant en què es produeix la travessia del fantasma i la conseqüent mutació del subjecte. L’última resposta de Lacan va, però, més enllà de les travessies quan conclou que «de la malaltia mental que és l’inconscient no es desperta mai», fins i tot va més enllà de l’inconscient i de la clínica del despertar fins arribar a l’incurable del símptoma amb el que cal saber arreglar-se-les. Amb tot, el llenguatge seguirà copulant amb el cos i produint les seves necessàries ficcions, seguirem somiant i dormint.

 

[1] Publicat per primera vegada a les Lettres de l’École freudienne, 1975, 16, pp. 177-203.

[2] J. Lacan. Seminario 23. Paidós. Buenos Aires, pàg. 119.

[3] J. Lacan. «Els no incauts erren».

[4] J. Lacan. «Els no incauts erren».

[5] S. Freud. «Sobre la guerra i la mort», 1915.

[6] Jean Daniel Matet. Lacan Quotidien 880. https://elp.org.es/author/jean-daniel-matet/

[7] J. Lacan. Seminari XI. «Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi», p. 67.

[8] J. Lacan. El Seminari, Llibre 10, «La angustia»: «el reconeixement de la nostra pròpia forma (…) és en si mateix limitat, perquè deixa escapar alguna cosa d’aquell Investiment primitiu del nostre ésser que resulta del fet d’existir com a cos» (Paidós. p. 72).

*Ponència al Seminari Internacional de tardor de la ELP (Novembre de 2020). Traducció: Ciutat de les Lletres.

Sobre l’autor

Rosa López és psicoanalista de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, a Madrid.

Més publicacions de