Subjecte de l’ICS, subjecte de dret: afinitats i discòrdies
(Nathalie Jaudel)

El subjecte de dret i el subjecte de l’inconscient són antinòmics? O hi ha, entre ells, afinitats i discòrdies homòlogues a les que Lacan va identificar entre el subjecte de l’inconscient i el de la ciència?

Pel que fa a la discòrdia, Jacques-Alain Miller va assenyalar recentment que el subjecte de dret, a diferència del subjecte de l’inconscient, és el subjecte que sap el que vol i que sap el que diu[1]. Es podria dir, en certa manera, que seria el subjecte “amo a casa seva”, és a dir, el subjecte reduït al seu ego.

Però, d’altra banda, els paral·lelismes entre ells són nombrosos, fins al punt que podem, al meu entendre, parlar, si més no, d’una homologia parcial.

D’una banda, perquè el subjecte de l’inconscient, com el subjecte de dret, és el subjecte “que respon del que fa i del que diu”[2]. I J.-A. Miller arriba a afegir que la castració –i, per tant, la reivindicació– només tenen sentit per al subjecte de dret, aquell que pot dir “Tinc dret a”[3]. No obstant això, aquesta capacitat de reivindicació és al cor de la noció de subjecte de dret, del qual François Ost fa sobretot una capacitat de participar en el debat sobre el dret, és a dir, de ser l’autor, directa o indirectament, de dret. [4].

D’altra banda, perquè el subjecte de l’inconscient, com el subjecte de dret, és subjecte de gaudi. O, més exactament, és el subjecte per al gaudi. El dret, com la psicoanàlisi, tracta dels límits i del fet de traspassar-los. El dret és un principi de regulació, que funciona posant límits, reserves; la psicoanàlisi també és una qüestió de regulació. S’encarrega, en la seva pràctica, de les falles de la regulació, amb la diferència que, en un cas, el principi de regulació és estandarditzat i universal; en l’altre, és singularitzat, i s’aplica només un per un.

Finalment i sobretot, el subjecte de l’inconscient, com el subjecte de dret, és el subjecte buit, almenys en la concepció lacaniana i en la de certs juristes.

Que el subjecte de l’inconscient és un lloc buit, un lloc del no-ésser, és el que tradueix el seu mateix nom, que diu la nostra subjecció, la nostra submissió, pel fet de ser parlant, a l’inconscient. El subjecte de l’inconscient no té gruix: és sense extensió, i tampoc és una substància. Tan bon punt apareix, desapareix.

Aquesta especificitat de l’orientació lacaniana pel que fa al subjecte és compartida per certs juristes. El terme “subjecte de dret” no és un concepte jurídic en sentit estricte, però la teoria jurídica s’hi ha interessat almenys des del segle XVII, amb Grotius[5]. Respecte a ell, s’oposen dues concepcions principals: l’anomenada concepció “realista”, representada pel jurista i psicoanalista Pierre Legendre, autor del famós llibre Le crime du caporal Lortie, i l’anomenada concepció “artificialista”, el representant de la qual més influent és un historiador del dret romà, Yan Thomas.

En la concepció de P. Legendre, la personalitat jurídica no és una forma purament abstracta, estranya a l’individu concret a qui s’aplica. Ha criticat el dret de cedir a les reivindicacions subjectivistes (canvis de sexe o famílies homoparentals, per exemple) per donar-los curs legal. Mitjançant l’instrument de la llei subjectiva, tots els desitjos, fins i tot totes les fantasies, tindrien d’ara endavant accés, gràcies a la tecnologia, a l’escena pública. El nou subjecte de dret seria, doncs, objecte d’un desig il·limitat que s’imposaria com a reivindicació. P. Legendre denunciava, doncs, el “subjecte-Rei” –aquell que afirma: “Jo tinc tots els drets”.

Fascinat per la institució del pater familias, negant que l’Altre no existeix, fent del dret l’operador per excel·lència de la funció paterna a través del sistema de filiació, va arribar a afirmar: “Instituir l’homosexualitat amb un estatus familiar és posar el principi democràtic al servei d’una fantasia. Això és fatal en la mesura que la llei, basada en el principi genealògic, dóna pas a una lògica hedonista hereva del nazisme”[6]. Evidentment, aquesta no és la nostra posició, ja que l’Ecole de la Cause freudienne ha fet explícit un compromís clar a favor del matrimoni per a tothom. Però això, tanmateix, demostra que cal prudència, perquè certes confusions entre subjecte de dret i subjecte de desig –o subjecte “no buit”– probablement es posaran al servei de les inclinacions reaccionàries.

La posició artificialista, la de Yan Thomas[7], em sembla més propera a la nostra orientació. Afirma de fet que el subjecte de dret no és l’ésser humà concret. És una abstracció de l’ordenament jurídic, un punt d’imputació personalitzat de les normes de dret. La persona de dret és només una institució, un artefacte, i el dret només funciona perquè és universal i abstracte. Hereu de la tradició romana, el dret modern es basa en un distinció fonamental entre la persona jurídica en les capacitats que la llei li atribueix i el subjecte individual en la seva existència concreta. No hi ha cap mesura comuna entre el desig del subjecte i el dret que està autoritzat a reclamar. Els drets subjectius no són validacions legals del desig perquè, per definició, la llei es nega a entrar en motivacions subjectives. La institució jurídica separa, desarticula, desig i dret, encara que una paraula o una petició els recolza. Fins i tot per als transsexuals, al seu parer, això no és, des del punt de vista legal, una concessió al caprici individual o una validació del desig o de la demanda privada. Si es podien autoritzar els canvis de sexe és perquè es van reformular en el dret al “respecte de la vida privada”, que és una categoria universal, i aquest canvi d’identitat està subjecte a condicions. Per il·lustrar el seu punt, l’exemple que pren és molt enriquidor: podem dir que una demanda basada en el dret de propietat seria una validació del desig dels posseïdors?

 

[1] Cf. Miller J.-A., Intervenció a l’obertura de la taula rodona: “La qüestió trans en psicoanàlisi i per a la psicoanàlisi”, del col·loqui: Questioning feminity today, segon acte “La feminitat, el fàl·lic i la qüestion transsexual”, a Analytical Space, París, 29 de maig de 2021.

[2] Miller J.-A., «Salut mental i ordre públic», Revista Mental, n°3, p. 19; també disponible a Pipol News 27, 1 de febrer de 2011, publicació on line.

[3] Ibídem, pàg. 22, i on line.

[4] Garapon A., “The subject of law”, Interdisciplinary Review of Legal Studies, 1993/2 (Volum 31), pàgines 69-83, disponible on line.

[5] Zarka Y.-C., “The invention of the subject of law”, Archives de Philosophie, vol. 60, n°4, Centre Sèvres, Facultats jesuïtes de París, 1997, pàg. 531-550, disponible on line a .jstor.org/stable/43037595

[6] Spire A., Entrevista amb Pierre Legendre: “Estem assistint a una escalada de l’obscurantisme”, Le Monde, 22 d’octubre de 2001,

[7] Thomas Y., “El subjecte de dret, la persona i la naturalesa. Sobre la crítica contemporània del subjecte de dret”, Le Débat, 1998/3, n°100, p. 85-107.

 

Sobre l’autora

Nathalie Jaudel és diplomada en Ciències Polítiques a París i ex-advocada. Psicoanalista membre de l’Ecole de la Cause freudienne i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Autora de “La légende noire de Jacques Lacan” (Navarin-Le Champ Freudien).

Més publicacions de