Subjecte esclafat per la subjectivitat (capitalista)
(Oriol Alonso Cano)

Inés García López
«Calla i paga. Encontres entre política i psicoanàlisi»
Biblioteca Dedalus, 2 – Edicions del Periscopi i Escola Bloom
Barcelona, 2022

 

Calla i paga. Imperatiu al silenci, a la sostracció de la paraula, del so, en primer lloc, i després una pèrdua, un tribut, una compensació sense retorn. Combinació, a priori, paradoxal, ja que es podria pensar que, en una època com la nostra, plena d’un soroll constant i indefinit, abstenir-se a emetre qualsevol so estaria íntimament relacionat amb un guany, un benefici, una recompensa o plusvàlua. En un temps una mica trasbalsat, travessat per veus que li arriben per tots els seus vèrtexs, en què s’exhorta a parlar, a dir alguna cosa, el que sigui però alguna cosa, amb urgència, de manera més o menys compulsiva, en mode d’exabrupte, el silenci sembla ser un valor en si mateix, una relíquia per la qual caldria apostar i lluitar. Però calla i paga. No diguis res, i a més a més perd. Perdre’t en el teu silenci, en l’abisme de l’insonor, perquè així el sistema reculli les deixalles de la teva singularitat i les converteixi en eines útils per al seu desenvolupament i domini. El teu dejuni de paraules no et proporcionarà cap benestar, cap descobriment que t’atorgui una existència més honesta amb les teves possibilitats i el teu desig, sinó més aviat el contrari: una obediència, cega, ferma i subtil, a aquest imperatiu al servilisme, a la claudicació sense límits a un discurs que apel·la al consum, a la recerca incessant d’una felicitat utòpica, a un mercantilisme dels cossos… obeeix, en definitiva, al mandat ineludible que pretén trinxar la teva dimensió subjectiva per imposar-te una subjectivitat construïda pels interessos del poder.

I aquesta és precisament la qüestió que vertebra l’obra de la Inés García López: Com el subjecte, aquest subjecte caracteritzat pel seu buit estructural, per ser, abans de ser-ho, un objecte (per a l’altre), i que posteriorment es veu travessat i contagiat per l’estructura lingüística, estructura, per cert, amb la què mai aconseguirà una plena adequació, una absoluta harmonia; i que finalment es cartografiarà pel seu desig i gaudi singulars, es veu assetjat constantment per la subjectivitat del seu temps, és a dir, per aquest artefacte produït a través dels diferents dispositius que té a la seva disposició el poder.

És un combat a mort. El subjecte es troba en una època devastadora envers la seva singularitat, està inserit en un sistema que intenta ensinistrar-lo per subrogar-lo a les seves dinàmiques de consum, fugacitat, rendibilitat i simulacre. El capitalisme, o, com dirà Franco Berardi “Bifo”, ​​el semiocapitalisme, condueix el subjecte a un moviment pendular, de vaivé i perpetu de consum, i que l’interpel·la en cos i ment. L’excés està a la seva disposició i, a més a més amb els múltiples artefactes que disposa, en tot moment. Vaivé subjectiu que respon realment al vaivé de les mercaderies, a uns productes destinats a l’obsolescència, a la (auto)destrucció, a les escombraries. Comprem escombraries. Literalment. I això és així ja que el mercat dissenya una mena d’objecte perdut per mobilitzar la frustració, reducció perversa d’aquest objecte a, que mobilitza el nostre desig (i angoixa), a objecte de consum. És a dir, “el discurs capitalista produeix un subjecte en cerca contínua, desemparat i frustrat” (p.73).

Rotació d’objectes, però també rotació d’ideals, de mecanismes d’identificació que el subjecte té a la seva disposició per identificar-se com a jo o subjecte. Els ideals contemporanis són fugaços, fluctuants, volubles. Manquen d’aquest caràcter universal que servia d’argamassa pels interessos i la lluita d’una classe determinada. Són ideals de compravenda, destinats a ser rebutjats en l’instant en què una altra idea, més estimulant o, més ben dit, més violenta envers la seva dimensió subjectiva, l’interpel·li de manera més eficaç. Aquí, per interpel·lar, ho hem d’entendre en termes althusserians: de crida, invocació i possessió, en última instància, de l’individu per fer-ho plenament funcional al discurs dominant. Ideals pragmàtics, que no condueixen a la lluita col·lectiva, perquè no apunten veritablement a una situació d’esquinçament estructural, d’injustícia real, sinó que serveixen per obliterar efectivament les perversions del sistema.

Per això, tal com apunta la Inés, “una de les formes de resistència contra el discurs capitalista consisteix justament a evitar l’oblit del subjecte i reconèixer les singularitats” (p. 19). Però el discurs capitalista mou i remou. Com va dir Benjamin, el capitalisme és aquell sistema que sembla que s’està morint però sempre acaba revivint, i amb més força encara. I una de les maneres que té de reviure, i dominar, tal com apunta la Inés, és a través del debilitament del Simbòlic. Vivim en un temps en què la lletra, la paraula, el discurs ja no fa llaç. Ni subjectiu ni intersubjectiu. Immersos en una acumulació incessant d’imatges, en un abocador on l’Imaginari s’ha vist desposseït de la seva complexitat en els seus lligams amb el Simbòlic i el Real, i on únicament circula per la successió infinita i vàcua d’imatges (d’un mateix o de la realitat), conduint l’individu a un gaudi narcisista absurd, així com l’ocultació del seu estatut de subjecte. Com més imatges n’hi ha d’un mateix, més perdut o amagat estarà aquest subjecte que es vol captar a les instantànies. Poe és més viu que mai en aquest imperi de l’Imaginari buidat de contingut.

S’ha perdut l’enllaç simbòlic amb l’altre. És un jo atrapat pel reflex especular que distorsiona la seva realitat, i que l’acaba esclafant per l’homogeneïtat de les imatges. I el seu cos no té millor fortuna. El cos, viu, pulsional, travessat per un gaudi que s’inscriu en la seva incommensurabilitat, el cos singular, vaja, és triturat per la maquinària capitalista. El cos és un lloc d’inscripció dels dispositius del poder i, com a tal, es converteix en organisme servil al sistema: com a eina productiva, com a entitat que s’ha de sotmetre a les exigències del rendiment i, per si no fos poc, a ser cartografiat per un discurs mèdic que estableix la seva (dis)funcionalitat.

Cos marcat per la seva funció, per la seva eficàcia, però també tancat en si mateix, solipsista, deslligat del contacte amb la pell dels altres, convertit en moneda de canvi, mercaderia i, a més, sotmès a la hipervigilància. És el mateix subjecte qui, en donar resposta a la demanda de perfeccionament que li imposa el capitalisme, s’ha de fer responsable de si mateix, del seu el cos i les seves circumstàncies. Ell s’ha de responsabilitzar del seu benestar, s’ha d’erigir en el gestor de les seves emocions. Responsabilitat fictícia, gens propera d’aquella per la que aposta l’existencialisme o les filosofies de l’alteritat, ja que l’únic que fa és escamotejar la responsabilitat del sistema. Com a conseqüència d’això, observem l’augment del consum de psicotròpics, per pal·liar la depressió i l’angoixa que genera la impossibilitat d’assolir aquest imperatiu, d’una banda, i, de l’altra, que el subjecte es converteix en el culpable del seu malestar i, per això, s’ha d’erigir en l’agent que ha de restituir la seva homeòstasi. El sistema, òbviament, queda al marge de qualsevol responsabilitat.

Tanmateix, més enllà d’aquest diagnòstic, pessimista o realista, depenent del mirador en què se’l contempli, la Inés ofereix alternatives: sortir de l’autisme pragmàtic produït pel discurs capitalista i recuperar el vincle amb els altres. Una altra alternativa és recuperar la singularitat deslligant-nos d’aquesta subjectivitat ortopèdica i repressiva que impulsa el capitalisme a seguir els seus mandats. I, finalment, dit en paraules de la pròpia autora, “implicaria trobar-nos en llocs comuns que no estiguessin organitzats per identitats o ideals” (72). Remissió a no-llocs, espais no investits d’ideologia, llocs de permanència o bé de pas o trànsit, desproveïts d’identitats, que juntament amb la recuperació del llaç amb l’altre i l’aposta per la singularitat plena de sentit, ofereixen punts de fuga de l’asfíxia capitalista.

Més publicacions de