“Tosqu-elles”
(Regina Menéndez)

Retalls sobre la pel·lícula: Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por” dirigida per Mireia Sallarès i escrita amb Joana Masó.

 

Després de veure la premier aquella nit a la Filmoteca, vaig sortir amb ganes de conèixer més sobre Tosquelles. Clar, com no portar-lo a la gran pantalla?

Ell mateix tenia una relació molt especial amb el cinema. Al llarg de la pel·lícula, es poden apreciar algunes de les imatges que va filmar a l’Hospital de Saint Alban, imatges que es van projectar per primera vegada al “IV Congrés Internacional de Psiquiatria” (Barcelona, 1958).

A mesura que conec més sobre Francesc Tosquelles, m’adono que el seu treball va ser fonamental. No només pel que va ser en aquella època sinó pel que encara “és”, tal i com encertadament diu Mireia Sallarès:

Sense separar el llavors i l’ara, els vius dels morts, ni la presa de consciència de linconscient”

Tosquelles “és”, entre moltes coses, perquè la seva mirada sobre la bogeria i la manera d’abordar-la o d’acostar-se a ella, continua sent molt actual. Em resulta molt curiós adonar-me que aquest personatge, sent tan estranger per a mi fins fa relativament poc, em resulti tan familiar. I potser la pràctica que va implementar en aquells dies ressoni com a molt familiar en relació a d’altres pràctiques que avui dia es duen a terme en algunes institucions orientades per l’ensenyament de Jacques Lacan. No es una simple anècdota que Toquelles, quan es va haver d’exiliar a França refugiant-se a l’Hospital Psiquiàtric de Saint Alban, s’endugués amb ell la tesi doctoral de Lacan.  

Així doncs, la pel·lícula plasma molt bé aquest llavors i ara”. En una mateixa imatge, al llarg de les primeres escenes, ho podem experimentar. És difícil diferenciar, a l’inici, si es tracta d’imatges actuals o d’una altra època. Costa de situar-se en el temps i en l’espai en el que transcorren aquestes escenes per  començar a captar què està succeint.

L’inconscient més que existir, no fa més que insistir”

Encara que en el film es parli del que no ha fet història i de la desmemòria, en algun punt podríem també prendre aquesta qüestió a l’inrevés. Atès que pel·lícules com aquesta, el llibre de Joana Masó i altres obres sobre Francesc, insisteixen. Són una prova que hi ha una cosa impossible d’oblidar. Podríem pensar que Tosquelles mateix va ser una espècie d’esdeveniment amb tot el pes del terme, de l’ordre d’això que no cessa de no escriure’s. Una mena d’escriptura sempre en “potència”, sempre a punt d’escriure’s.

Hi ha silencis que parlen”, deia Tosquelles.

L’ús dels silencis en el documental és molt encertat. És el silenci el primer que ressona. Silencis que parlen i toquen el cos a l’espectador que sensiblement es deixa. Silencis que intriguen i conviden a voler saber què diuen i què no diuen.

Hi trobarem una pel·lícula dins de la pel·lícula, les silencioses i sorolloses imatges de la vida quotidiana a Saint Alban. El soroll d’allò viu. Tosquelles va aconseguir crear espais de vida en aquell hospital. Les imatges parlen per elles mateixes.

Entre silenci, frases escrites i paraules, la pel·lícula transcorre sense música. Sembla que no faci falta. És curiós. Però descobrim la música en la veu de Tosquelles, amb el seu accent i ritme singulars i en les imatges vives de la quotidianitat de Saint Alban.

La por

El significant “por” insisteix al llarg de la pel·lícula. Tosquelles havia percebut molt bé la por que els psiquiatres tenien davant la bogeria, que provocava el voler exercir el poder davant dels pacients, un poder que en el fons es revela sempre impotent.

La por, diria que és el pitjor afecte que es pot experimentar enfront de la bogeria. És el principal afecte que desorienta en la pràctica clínica. Al contrari de l’angoixa, la qual, si no paralitza, ens permet sempre avançar, treballar i, si aconseguim una millor relació amb ella, no ens deixarà retrocedir davant la bogeria.

Sense especialistes

Em va resultar fantàstic no trobar en cap de les persones que parlen en la pel·lícula, un títol que les situés en la seva especialitat, la seva professió, titulació, etc. Ni tan sols apareix el nom o el cognom fins al final. Això permet a l’espectador escoltar de manera més directa el que cadascú té a dir, una mica més allunyat de l’imaginari. Cadascú parla des de la singularitat, des de la seva pròpia mirada, la seva pròpia escolta, i ho transmet. Molts dels entrevistats, no havien ni conegut Tosquelles, la qual cosa aporta quelcom molt interessant a aquesta potencial història”.

Tosquelles era el primer que concedia la paraula sobre el pacient a una monja, abans que al psiquiatre. Va reclutar prostitutes, gent del poble que no tenien cap mena de saber mèdic”. Més que fugir, com intentaven fer els altres enfront de la bogeria, ell es va interessar per tractar aquells que considerava exclosos: l’esquizofrènic que quedava tancat a l’hospital psiquiàtric i les prostitutes, tancades al prostíbul. Es va interessar per aquells dels quals ningú volia saber res.

“Aquest film, des de les seves limitacions, vol contribuir a una reparació, seguint el rastre que el mateix Tosquelles deixa de les dones que el van acompanyar o precedir. Rastres presents en les seves entrevistes i que quasi mai han estat continuats”

Sense “elles”, no hi ha Tosquelles. Marie Rose Ou-rabah, Agnès Masson, Germaine Balvet, Nusch Éluard, Elena Álvarez i segurament altres dones, de les que no en sabem res.

Vehicles tot terreny, sopes d’ortiga, balls populars, l’art… Cadascuna va inventar, amb el seu saber fer, una cosa nova. Alguna cosa de l’ordre de la vida. Cadascuna va anar, diguem, més enllà de les portes de l’hospital. D’això, és veritat que se’n sap poc, però cadascuna va fer amb el seu propi estil i de manera enginyosa.

Voldria només destacar en particular l’Elena Álvarez, l’esposa de Tosquelles, perquè és realment commovedor escoltar la vinyeta clínica que explica. Fer parlar i sortir una dona que portava tancada a casa durant molts anys, convidant-la amablement a prendre el te a casa, és una veritable invenció! Ja l’escoltareu.

Aquesta pel·lícula, més enllà de tot el que es pugui dir d’ella, em va capturar perquè ella mateixa és incompleta. Però no incompleta perquè li falti alguna cosa, sinó perquè no pot formar un tot, i aquesta tampoc és la seva intenció. És una pel·lícula no tota”, com la mateixa posició femenina. I potser aquí radica el que va ressonar en mi i que vaig triar per al títol de la ressenya, introduint una petita separació.

Als qui no hagin vist el film, els convido a deixar-se exposar a la circulació nua de la paraula”.

 

Més publicacions de