Tots pansexuals?
(Betina Ganim)

Aquesta pregunta inclou una redundància, atès que el prefix pan vol dir «Tots»*.

No sabia en principi si tenia molt sentit, però la pregunta es va decantar així, i em va entusiasmar la idea que la meva intervenció avui, i en aquest context particular, inclogués una pregunta, i una lectura possible sobre una nova orientació sexual amb la qual alguns joves s’identifiquen avui: «sóc pansexual». Una nova identitat, o un nou semblant?

La pansexualitat ha estat ja a principis de segle XX el terme que s’ha utilitzat per difamar, per maleir la subversiva intromissió de Freud, que amb les seves teories sexuals universalitzava l’etiologia sexual de tot patiment humà.

Després, com passa amb diversos conceptes de la psicoanàlisi que es banalitzen i s’utilitzen indiscriminadament —per la mateixa força que té la psicoanàlisi en la cultura— s’utilitza fa un temps el terme «pansexual» per definir a aquells que s’enamoren «de la persona», més enllà de si és home, dona, bisexual, trans, travesti, etc.

 

LA METÀFORA DEL LABERINT. SEXUACIÓ I ÈPOCA

Em serviré d’una metàfora de Lacan que és al Seminari 21, la metàfora del laberint[1], que diu si fa no fa que el llenguatge està solcat de canícules, de coses que produeixen discòrdia, de trucs que condueixen a llocs en els quals un es perd de manera tal que no s’arriba mai a la fi. «Però l’important no és això sinó demostrar per què mai s’arriba a la fi», és a dir, tot el que fem per «estar a l’aguait d’aquest Real que es determina pel fet que de cap manera es pot escriure en ell la relació sexual» (…) «L’elecció de sexe, atrapada en aquest laberint, ens deixa sense sortida, xerrant com corriols, inventant sentits, sempre es pot afegir un significant més».

Sabem que no hi ha relació sexual que es pugui escriure. És així que en el laberint del llenguatge, la comèdia dels sexes i la tràgica contingència de l’amor testimonien, verifiquen aquest Real lacanià.

Aquesta metàfora ens permet, des de la psicoanàlisi, situar dos laberints al voltant de la qüestió de la sexuació i dels estudis de gènere.

Un és el laberint subjectiu de l’ésser sexuat, el de l’un per un, el laberint del qual s’ocupa el dispositiu analític.

L’altre també ens concerneix, si seguim Lacan quan diu que, com a analistes, cal estar a l’altura de la subjectivitat de l’època; i és el laberint que formen en el nostre temps els discursos sobre gènere i eleccions sexuals.

Si aquests laberints estan entrecreuats és pel fet que l’ésser parlant se submergeix en aquests discursos i és afectat per ells.

Com que tot és possible respecte de la identitat sexual, sorgeixen moviments com el del pansexualisme que té molts adeptes (entre els més joves, això també s’ha de dir) i fins i tot tenen una bandera pròpia que ja amb els seus colors empara el més enllà de tot binarisme home-dona, hetero-homo. Rosa, groc i blau. La franja groga de la bandera els inclou a tots, qualsevol pot ser objecte d’elecció amorosa —tret d’animals i nens, ens aclareixen.

El que defineix el «pansexual» no és una cosa de l’ordre del «tot val», que tots els objectes puguin ser per a aquell que es nomena pansexual objecte d’elecció. El pansexualisme té una versió més romàntica si es vol, deixa bastant de banda la qüestió del gaudi fàl·lic, podem dir, en tant s’enamoren «de la persona». Cal veure què vol dir això per a cadascú, per descomptat, és una cosa cal desxifrar en el laberint de cada subjecte en una anàlisi. Tanmateix, és el que els defineix com a grup identitari.

Més ençà de Freud i Lacan recorro a un programa de televisió que aborda aquests laberints: First Dates, un programa que mostra l’intent, un altre més, de fer existir la relació sexual d’una manera bastant particular, pròpia del reality show; perquè si bé es pretén que sigui un format de cita a cegues, més aviat es dóna a veure tot, entre altres coses, les pretensions que cadascun té respecte de la trobada i de l’altre.

De la clínica i d’aquest tipus de fenòmens televisius en podem deduir, entre d’altres coses, de què estan fets avui els semblants i les relacions entre els sexes.

El que crida l’atenció és que els que es defineixen com «pansexuales» emfatitzen la qüestió «asexuada» de la seva elecció, fins a alguns es defineixen com «amebes». No només no els importa a quin gènere pertany aquell amb qui es trobaran, sinó que tampoc busquen la trobada sexual en si; alguns fins i tot la rebutgen.

D’altra banda, tenim els debats sobre la identitat de gènere que es reprodueixen prenent diferents arestes en la nostra societat actual. Tot això demana a la psicoanàlisi que pensi aquesta qüestió amb les seves pròpies eines.

D’aquesta manera, penso llavors que si hem d’intervenir en qüestions de debats sobre gènere, cal fer-ho, mínima i fonamentalment des de la perspectiva de l’Èdip i la sexuació.

 

ÈDIP I SEXUACIÓ

Des dels seus Tres assajos per un teoria sexual Freud planteja una dissimetria entre els sexes, però van haver de passar diversos anys i diverses teoritzacions que fessin sorgir que la raó d’aquesta dissimetria es situa, direm després amb Lacan, a nivell del simbòlic; és a dir, que aquesta dissimetria es deu al significant, al fal·lus com a significant de l’assumpció sexual; és a dir, que algú s’assumeix com a home o com a dona en relació a aquest significant fàl·lic, segons ho sigui o el tingui.

Primer Lacan dirà en la seva conferència La significació de fal·lus (1958) que els sexes giraran al voltant d’aquest significant. Sabem que en aquest moment de l’ensenyament de Lacan, el fal·lus ja no serà ni l’òrgan sexual, ni allò que intenta situar-se com allò que li falta a la mare, el fal·lus imaginari.

En aquest punt cal tornar a la dialèctica imaginària-simbòlica que es juga al nivell de l’experiència de l’Èdip, que testimonia que el fal·lus com a significant és indispensable perquè un subjecte pugui assumir el seu sexe. I això no té a veure amb la natura, sinó amb la presència o no d’un significant efecte d’una metàfora, via l’operador Nom del Pare. És a dir que, si no hi ha aquest producte simbòlic, aquesta significació fàl·lica, llavors s’obstaculitza la realització de la identificació essencial per a la sexuació del subjecte.

Més endavant ens trobem amb la definició del fal·lus com a semblant, un terme que permet reunir d’una banda aquesta dialèctica imaginària-simbòlica i, a la banda oposada, el real. D’un manera potser una mica ràpida diré que per Lacan el semblant —tal com ho planteja al Seminari 18— és una ficció imaginària-simbòlica que serveix al subjecte en la seva confrontació amb el hetero, amb l’Altre que comporta per cada un, home o dona, això que és estrany a si mateix.

Per començar a pensar una cosa que voregi la meva pregunta, em va ser necessari diferenciar el concepte d’identitat del de semblant.

 

IDENTITATS I SEMBLANTS

La noció d’identitat no prové del camp de la psicoanàlisi, com sí passa amb el concepte de semblant que, si bé és bastant tardà a Lacan (1971), està articulat al fal·lus, quan diu que el fal·lus és un semblant, una definició que implicarà embolicar-nos una mica amb el fal·lus imaginari i el fal·lus simbòlic, de manera que perquè una trobada sexual sigui possible, aquest fal·lus imaginari ha d’estar situat com a objecte causa de desig.

Ho podem deduir del fet que a totes les escenes on estigui en joc el maneig dels semblants, el gaudi fàl·lic està també en joc.

Però per pensar aquestes identitats actuals com la pansexualitat, reprendré una preciosa conferència de Juan Carlos Indart[2], que proposa començar per aquestes discussions amb el postulat que hi ha un objecte en l’imaginari que no està donat d’entrada, que cal diferenciar de l’objecte narcisista a seques, de l’imaginari tal com es compon a nivell de la imatge corporal. Perquè aquesta imatge corporal no és encara el fal·lus; en aquesta imatge ha d’aparèixer alguna cosa més per parlar d’objecte fàl·lic. És innegable l’incessant treball que es fa per la producció d’aquesta imatge fàl·lica, des de la indústria de la moda a la ciència que, amb la tècnica i la farmacèutica cada vegada més avançada, proporciona tots els mitjans per fal·licitzar aquesta imatge com sigui.

Ja sigui en les societats xineses del 4000 a.C. fins a la disco d’Eivissa més freqüentada, o en aquests programes de televisió que apunten a una perfecte trobada, o també el Tinder, els semblants estan sempre presents. Però la qüestió és si estan ben col·locats.

És aquí on, sospito, podem situar la diferència conceptual entre semblants i aquestes noves identitats de gènere.

Quan els semblants estan ben col·locats hi ha un discurs en funcionament: les dones són les dones, i els homes són els homes, i petits signes que funcionaven molt bé en l’època en què Freud va començar a indagar aquesta temàtica, i també en el primer Lacan: de la banda d’ell, semblants fàl·lics que evoquen el tenir; i de la banda d’ella símbols fàl·lics que evoquen l’ésser.

Una altra cosa és el referent a la seva ubicació, que aquest objecte funcioni com a objecte de desig, que desencadeni el desig.

Aquest caràcter bellugadís de l’objecte fàl·lic implica que sigui a tot arreu, i que alhora no sigui enlloc, que no estigui col·locat. Per Freud, aquesta col·locació dependrà de la castració: alguna cosa ha de passar-li a aquest objecte imaginari perquè deixi de navegar a la deriva. Lacan llegirà que la castració com a complex inconscient nuarà l’estructuració dels símptomes i la identificació sexual.

Si dic que aquestes noves identitats de gènere indiquen que l’objecte fàl·lic va molt a la deriva, que ja no se sap si s’és home o dona i com és el joc dels semblants en la perspectiva de la trobada sexual, és perquè alguna cosa ha passat, i sabem de què es tracta. És la tan comentada decadència de la funció edípica, del Nom del Pare.

Crec que això ens permet aclarir una mica el panorama. Perquè, si diem que ha fracassat allò que organitza els llocs d’aquest fal·lus imaginari, vol dir això estem en el camp de la psicosi? Que la significació fàl·lica tingui a veure amb una col·locació de l’objecte fàl·lic, no vol dir que l’objecte fàl·lic com a tal no estigui en l’imaginari; està, però esfilagarsat, a la deriva. I és a això que cal apuntar: de quina manera se’n fa, d’això, una solució.

 

LA PSICOANÀLISI DAVANT LES NOVES IDENTITATS

Per acabar, reprenc dos punts d’aquest recorregut:

1) Ja no es tracta de quedar-se al pla de la discussió sobre quins semblants són millors o pitjors, perquè cada època produeix els seus. Tingui la vestidura que tingui, el semblant serveix per acostar-se a l’Altre, que l’ex-sisteix.

2) Que la trobada entre els sexes implica un real que és difícil d’abordar si no hi ha una bona ubicació del fal·lus imaginari que permeti causar desig. És a dir, si no opera com a causa de desig, aquest fal·lus apareix a la deriva, desorientat. És aquí on proposo situar aquestes noves identitats de gènere, a nivell del fal·lus imaginari que trontolla en la seva funció de causa.

Reprenc un cometari que va fer Miquel Bassols en una Conversa Clínica[3]: que en psicoanàlisi, el que ens permet anar més enllà de les qüestions de gènere és la referència a l’Hetero amb què un subjecte es troba. És l’Hetero definit per l’alteritat del gaudi com a tal; l’Hetero no com l’altre sexe, sinó com el sexe en tant que Altre, un gaudi que habita a cada subjecte com allò diferent.

Llavors, en certs casos, la pregunta és si la pansexualitat no es revela com una «marrada» més per tal d’evitar l’alteritat del gaudi mateix.

Com a éssers sexuats, marcats per la inexistència de la relació sexual escrita, tots som pansexuals. Però no és el mateix parlar de semblants que propicien la trobada amb el real del sexe com Altre, que trobar empara sota aquestes identitats de gènere que tenen com a funció, per contra, evitar-lo.

 

* Intervenció en el marc de la Jornada de cloenda d’un Taller sobre el tema de la sexuació a la Secció Clínica de Barcelona.

 

[1] LACAN, J. El Seminari, Llibre 21, «Les non dupes errent», inèdit, classe del 12/2/74.

[2] INDART, J.C. “El semblante fálico y el encuentro sexual”, conferència inaugural de C.I.T.A (Centro de Investigación y Trabajo Analítico), La Plata, 2010.

[3] XV Conversación Clínica del ICF “Homosexuales en análisis”, Barcelona 2015.

Més publicacions de