Tres pàgines de Finnegans Wake
(Pol Vouillamoz)

Les tres primeres pàgines del Finnegans Wake de James Joyce en català

Feu clic aquí

Ciutat de les Lletres

Noti l’a(l)tra dicció

Notes a la primera versió de la traducció de Finnegans Wake

            A Atenes, el cel llostreja. Dues ombres recorren silents els carrerons de la polis: una ombra gran i una ombra petita. L’ombra petita és l’Infant —l’ombra gran és el seu pedagog. Els gossos últims de la nit s’encauen, els gossos xops. Sols, estan sols: caminen i baden, i estan sols. I els gossos s’encauen, els gossos gebrats.

            Tot d’una, des de l’empedrat, l’Infant mira el cel. Tot d’una, des del llot, l’Infant mira el cel i el seu pedagog, i amb la seva fina veu alba diu: “Recorda, pedagog —recorda, esclau. Recorda el camí, les llambordes trepitjades i els revolts presos. Recorda el cel i recorda el fang; recorda el silenci. Recorda: recorda, esclau —i tornem a casa.”

            L’escriptura es detura i vacil·la. La mà que emparaula, la mà fetillada pel vaivé de la cal·ligrafia —es detura i vacil·la. Hi ha una fenedura a la faula, el cos s’ha vist escriure: l’ull ha vist el daimon que Crébillon anomenà Sylphe.

* 

            Tal és l’experiència de la traducció —tal és l’experiència, sobretot, si el que s’està traduint és el Finnegans Wake de James Joyce. Així es com escriuria, si l’hagués d’escriure, una faula que relatés el joc de l’ull i de la mà —la dèria del gaudi; el punt de supura que, saturant, s’atura i sona: sigmant, el sinthome sutura, i signa.

            Perquè tot signe és traducció.

            Perquè tota traducció és joc.

            Perquè tota traducció, pel fet de ser joc, és immanentment clínica.

           Recommençons.

*

            A la Grècia Clàssica, el pedagog (παιδαγωγός) era l’esclau encarregat d’acompanyar l’Infant (παιδίον) a l’escola. També era el responsable, quan convenia, de guiar els jocs (παιδιά) del seu protegit. El pedagog, doncs, no és altra cosa que el primer àngel de la guàrdia de l’Infant: el responsable de vetllar el llindar d’impàs entre el codi (lingüístic —la llengua casalinga!) i la norma (política).

            Traductio és una paraula llatina composta pel prefix trans- (a través de) i pel sufix ductio (menar). S’estableix de manera tàcita la convenció per la qual el prefix indica el pas d’una llengua a una altra.

*

            Combrego amb Apuleu de Madaura en afirmar que tota escriptura és daimònica. El daimon és, com s’exposa a De deo Socratis, l’ésser de la mediació. Els mortals vivim a la terra, els déus al cel: els daimons són les criatures pròpies de l’aire. Se’ls anomena de moltes maneres (veus, àngels, dimonis) i s’encarreguen de transmutar —de vetllar les metamorfosis dels homes.

            Els humans podem patir, en vida, tres metamorfosis: l’amor, la mort i el son. La passió eròtica (l’erecció, la flacciditat —tot just ara comencem a entendre que no només són metamorfosis virils), la transmutació en pols o en ànima  i el somni. Aquestes tres metempsicosis tenen dues coses en comú. Totes són vetllades per daimons (Eros, Thanatos i Somnus) i totes succeeixen al llit.

            Tota escriptura es remet a aquestes tres metamorfosis. Tot joc es remet a aquestes tres metamorfosis. Entenem ara que el pedagog és un daimon —la traducció, un ésser mediat del gaudi d’una llengua al gaudi d’una altra.

            L’origen de la paraula clínica ens du a la clinique francesa i, aquesta, al grec klinikē. La clínica és l’art (o la tècnica) relativa a qui jeu al llit. Dit en francès, llengua mediadora: « faire du rester au lit un jeu, metre enJe le rester au lit  » .

*

            Per aquesta raó, a la faula, el nen detura el pas xorc del daimon. El nen és l’Infans, el nen és el freudià enfant qu’on bat, amb una petita trans-formació: com a l’On tue un enfant de Serge Leclaire, es revela i cita a Goethe (“Pédagogue, ne vois-tu pas le roi des Aulnes?); l’Infant veu que no és el pare sinó el daimon qui el guia vers(us) la llei i, desvetllant-se, diu: “No hi ha pare? Llavors ein Sklave wird geschlagen”. El nen es desvetlla —es desvetlla del seu treball, de la seva feina: del Work in progress al Finnegans Wake.

            L’Infant és la lectura que tradueix, la lectura que juga, la lectura pulsionada pel Halfbarkeit respecte al seu fantasma —el daimon del daimon. És la veu que em va dir: “si vols continuar llegint el Finnegans Wake, juga. Si vols continuar llegint el Finnegans Wake, ves al llit”. Perquè traduir-lo era jugar i traduir-lo era anar al llit: a la litière de Jacques Lacan que havia de provocar el literatur que ara us presento. Tot Lituraterre.

             Perquè en aquest text (Lituraterre), Lacan mostra la feminització en la lletra —mostra que la lletra és la supuració de real que fa de mitjancera entre la jouissance i el saber. Però el text a traduir no és simptomàtic: és sinthomatic. Perquè el gaudi en la fonació joyciana (l’altra dicció) no és jouissance. Tampoc és, malgrat la manca en l’Altre, plus-de-jouir.

            En tot cas és plus-d’ouïr,

            en tot cas és plus d’ouïr

            en tot cas és mística (que en grec vol dir veu muda)

            —en tot cas és jeuissance.

            Tornem a casa.

Finnegans Wake

Ciutat de les Lletres

Més publicacions de