Ucraïna
(Rosa López)

La modernitat corresponent al temps de la ciència va perdre el sentit del que és tràgic en un intent per silenciar i oblidar el missatge que la tragèdia transmet. És la psicoanàlisi qui ve a recordar-ho. Nietzsche va anunciar la mort de la tragèdia a mans de l’optimisme, la fe en el progrés i la confiança en la raó. Freud es lamentava de la feblesa de l’home modern. Lacan, però, recupera el poder exemplaritzant de la figura d’Antígona.

L´època moderna va instaurar una zona d’ombra que deixa opaca la tragèdia, l’oculta, alhora que construeix el gran mite de l’emancipació de l’home modern. Com definir l’home modern sinó com aquesta voluntat del jo sóc igual que jo, aquesta voluntat que, buscant la transparència absoluta, es perd pel que Hegel va descriure com «El laberint dels miralls»?

Freud, a «El futur d’una il·lusió», denuncia que la història moderna podria explicar-se com la il·lusió d’un mite possible, d’un futur fefaentment versemblant que és a l’abast de la mà i que ha tingut, al llarg dels temps moderns, una insistent manera de configurar-se, la que li donen els diferents programes que la consciència moderna representa. Com la història ha demostrat, això no és més que un conte, una faula, una història per edificar els nens. Intenta fer versemblant una forma d’experiència ideal que la realitat s’encarrega de contrariar. El que s’hi imposa és el que no s’ha resolt, el que no funciona, el que no s’entén, la no continuïtat. En definitiva, s’imposa el que la cultura grega defineix com a «Hybris», que podria traduir-se com a ultratge, violència, com aquells actes que l’home realitza d’una manera desenfrenada o desencadenada, com allò que no és harmònic i que trenca tota il·lusió que el subjecte pugui funcionar d’acord amb els seus interessos.

Nietzsche, al pròleg a la 2a edició de «L’origen de la tragèdia» denuncia «la gran estafa d’Occident». Aquesta consistiria en haver-nos donat una imatge falsa de Grècia, una suposada cultura grega ordenada, harmònica, equilibrada, canònica, clàssica i haver-nos estalviat l’altra part de Grècia: la tragèdia. En definitiva, haver intentat superar Sòfocles, haver volgut suturar Antígona.

És a dir, la filosofia, que detecta el dolor en l’ésser humà, alhora no pot abdicar del seu afany per superar-lo. El filòsof pren sempre a càrrec seu allò que ja va escriure Plató a la Carta VII com les tasques indispensables de la filosofia, a saber, primer salvar la «polis», i segon salvar els fenòmens, fixar un sistema de representació que pugui retre compte de l’experiència, que pugui ser perfectament traduïda i representada.

Jacques Lacan sosté que la tragèdia és una cosa que la filosofia no pot resoldre i que tendeix a defugir tot fent-se còmplice del discurs de l’amo. És la posició contrària a la de la psicoanàlisi que no vol desempallegar-se d’aquesta veritat que la tragèdia transmet i porta fins a les últimes conseqüències la dimensió tràgica de la condició humana, no fa concessions als discursos imperants, i planteja una altra manera d’abordar el dolor que no estigui basat en un ideal de falsa superació.

Europa ha representat l’excel·lència d’un projecte de pau i d’estabilitat que ara fa aigua per tot arreu. Fallen les polítiques essencials com la de l’asil i l’emigració i no té instruments per resoldre les crisis geopolítiques. En un món on el coneixement és més gran que mai i, a més, el tenim a l’abast de la mà, no sabem on anem.

Enfrontats a una crisi del sistema geopolític mundial, la perillositat del món es fa palesa. Una potència nuclear és capaç de declarar que farà servir tot el seu armament davant d’aquells que se li oposin. D’altra banda, els propers anys assistirem a una relativa proliferació de les armes de destrucció massiva que estaran a l’abast de moltes nacions.

Aconseguirà Eros aturar el moviment de Thanatos?

Davant del que és desconegut reaccionem creant instruments de garanties que ens protegeixin, però la defensa és insuficient si no se sosté en un ordre de relació amb l’Altre. Com sortir de la relació smithiana amic-enemic cap a la cooperació i l’establiment de regles que puguin imposar l’Estat de dret a les relacions internacionals?

En definitiva, la tragèdia il·lumina el destí general de l’ésser parlant, però també obre un marge de maniobra on la cooperació, l’amor, l’amistat es podrien imposar com la cara més noble de la política.

 

Sobre l’autora

Rosa López és psicoanalista a Madrid, membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi i de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi. Docent de l’Institut del Camp Freudià.

Més publicacions de