Un drama molt parisenc
(Alphonse Allais)

[En la perspectiva del debat actual sobre les anomenades «identitats de gènere» publiquem aquesta petita i preciosa obra d’Alphonse Allais (1854-1905) que inspirarà més d’un. És una referència de Jacques Lacan, al final trobareu on. Bona lectura i alerta amb les màscares!]

CAPÍTOL PRIMER

On coneixem un senyor i una senyora que podrien haver estat feliços,
sense els seus eterns malentesos.

O qu’il ha bien sceau
choisir, le challan!
Rabelais

En el moment en què comença aquesta història, Raül i Margarida (un nom ben bonic per als enamoraments) portaven uns cinc mesos de casats. Casament de conveniència, és clar.

Raül, un bon capvespre, sentint Margarida com cantava el bonic romanç del coronel Henry d’Erville:

L’aiguat, tan esperat per la granota,
Perfuma la fusta rejovenida.
… La fusta és com Nini.
Fa bona olor quan es neteja.

Raül, dic, s’havia jurat a si mateix que la divina Margarida (diva Margarita) mai no seria de cap altre home que no fos ell.

La llar hauria estat la més feliç de totes les llars sense el maleït caràcter d’ambdós cònjuges.

Per un sí, per un no, crack! un plat trencat, una bufetada, una puntada al cul.

Davant d’aquest brogit, Amor va fugir plorant, esperant, a la cantonada del gran parc, l’hora sempre propera de la reconciliació.

Aleshores, petons a balquena, carícies interminables, tendres i ben informades, ardors infernals.

Era com si aquests dos garrins es barallessin per donar-se l’oportunitat de fer les paus de nou.

 

CAPÍTOL II

Episodi senzill que, sense estar directament vinculat a l’acció,
donarà a la clientela una idea de la forma de vida dels nostres herois.

Amour en latin faict amor.
Or donc provient d’amour la mort
Et, par avant, soulcy qui mord,
Deuils, plours, pièges, forfaitz, remord…
(Blason d’amour.)

Un dia, però, la cosa va ser més greu de l’habitual. Un vespre, més aviat. Havien anat al Théâtre d’Application on es representava, entre altres obres, L’Infidel, de M. de Porto-Riche.

— Quan hagis vist prou Grosclaude, va remugar Raül, ja m’ho diràs.

— I tu, vituperà Margarida, quan coneguis de memòria la Senyoreta Moreno, ja em passaràs els binocles.

Inaugurada amb aquest to, la conversa només podia acabar amb la més lamentable i recíproca violència.

De tornada a dins del cotxe, Margarida es delectava gratant l’amor propi de Raül com si fos una vella mandolina gastada.

I doncs, només entrar a casa, els bel·ligerants van prendre les seves respectives posicions.

Amb la mà alçada, una mirada dura, un bigoti com el dels gats furiosos, Raül es va acostar a Margarida, que llavors va començar a no deixar-se fer.

La pobrissona fuig, de forma furtiva i ràpida, com la daina pel boscatge.

Raül ja l’encalçava.

Aleshores, el llampec genial de l’angoixa suprema va fulgurar al cervellet de Margarida.

De cop i volta, es va llançar als braços de Raül tot exclamant:

—Si us plau, Raület meu, defensa’m!

 

CAPÍTOL III

On els nostres amics es reconcilien, tal com jo us desitjo que us reconcilieu sovint,
vosaltres que sou més murris.

Hold your tongue, please

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

 

CAPÍTOL IV

On podrem constatar com les persones que es fiquen allà on no els pertoca
farien molt millor si es quedessin tranquil·les.

C’est épatant ce que le monde deviennent
Rosse dépuis quelque temps!
(Paraules de la meva conserge
dilluns passat al matí.)

Un matí, Raül va rebre la següent nota:

«Si volíeu, una vegada i com per atzar, veure la vostra dona de bon humor, aneu dijous al ball dels Incoherents al Moulin-Rouge. Hi serà, emmascarada i disfressada de Piragua congolesa. A bon entenedor, poques paraules basten!

«Un amic.»

Aquell mateix matí, Margarida va rebre la següent nota:

«Si volíeu, una vegada i com per atzar, veure el vostre marit de bon humor, aneu dijous al ball dels Incoherents al Moulin-Rouge. Hi serà, emmascarat i disfressat de Templer de finals de segle. A bona entenedora, poques paraules basten!

«Una amiga.»

 

Aquestes notes, no les van pas rebre per fer-se el sord.

Ocultant admirablement els seus designis, va arribar el dia fatal:

— Estimada companya, va dir Raül fent la cara més innocent, hauré de deixar-te fins demà. Afers de la major importància em demanen que sigui a Dunkerque.

— Doncs s’escau prou bé, va respondre Margarida deliciosament càndida, acabo de rebre un telegrama de la meva tia Aspàsia que és al llit malalta i em demana que vagi amb ella a cuidar-la.

 

CAPÍTOL V

On veiem l’esbojarrada jovenalla d’avui rombollant-se pels plaers
més quimèrics i fugaços en lloc de pensar en l’eternitat.

Mai vouéli vièure pamens:
La vido es tant bello!
Auguste Marin.

Els ecos del Diable coix van ser unànimes en proclamar que el ball dels Incoherents va adquirir aquell any una esplendor inusual.

Moltes espatlles i cames a dojo, sense oblidar els accessoris.

Dos assistents semblava que no participaven en la bogeria general: un Templer final de segle i una Piragua congolesa, tots dos emmascarats hermèticament.

A les tres de la matinada, el Templer es va apropar a la Piragua i la va convidar a venir a sopar amb ell.

Com a resposta, la Piragua va recolzar la seva maneta sobre el braç robust del Templer i la parella es va allunyar.

 

CAPÍTOL VI

On la situació s’embolica

— Y say, don’t you think the rajah laughs at us?
— Perhaps, sir.
Henry O’Mercier.

—Deixeu-nos un moment, va dir el Templer al cambrer del restaurant, escollirem el menú i ja us cridarem.

El cambrer es va retirar i el Templer va tancar amb cura la porta de la saleta privada.

Després ell, amb un moviment sobtat i una vegada s’havia tret la caputxa, va arrencar la careta de la Piragua.

Tots dos van llançar, alhora, un crit de sorpresa, en no reconèixer-se ni l’un ni l’altre.

Ell no era Raül.

Ella no era Margarida.

Es van demanar mútuament excuses i no van trigar massa a fer coneixença durant el soparet, heus ací tot el que us dic.

 

CAPÍTOL VII

Final feliç per a tothom, excepte per als altres

Buvons le vermouth grenadine,
Espoir de nos vieux batallons.
George Auriol

Aquesta petita desventura va servir de lliçó a Raül i a Margarida. A partir d’aquest moment, no es van tornar a barallar mai més i foren perfectament feliços.

Encara no tenen molts fills, però tot arribarà.

 

 Nota:
Aquest text d’Alphonse Allais és una de les referències familiars de Jacques Lacan. En fa al·lusió als Écrits, també al seu Seminari —especialment al darrer («Dissolució», 15 de gener de 1980, a Ornicar? núm. 20/21, p. 12):

«Qui és qui, sense cap prejudici, però em remeto a l’experiència que cal fer, freudiana si pot ser.
Talment la cita cèlebre del enamorats al ball de l’Opera. Horror quan deixen caure les màscares: no era ell, ella tampoc d’altra banda.
Il·lustració del meu fracàs amb aquesta Heteritat —disculpeu-me l’Hybris— que m’ha decebut prou com perquè me’n deslliuri per l’enunciat que no hi ha relació sexual.»

Publicat a Ornicar? núm. 28, pp. 151-155.
(Traducció: Miquel Bassols)

Més publicacions de