Un intercanvi virtual sobre la presència real

A l’era de la cibercultura, la tecnologia digital és una eina per aprehendre la hipercomplexitat del món i dels lligams socials. La ciberpsicologia forma avui una meta-disciplina, que hom pot definir com l’estudi del comportament humà al ciberespai. En aquest context ha arribat el moment de considerar una veritable ruptura epistemològica presència/absència en favor d’una continuïtat, d’un gradient de presència.

L’anàlisi clínica de la telepresència pot constituir un cursor que permeti comprendre millor els usos actuals de les eines digitals i, entre elles, la pràctica de la telepsicoanàlisi. És possible, doncs, que la telepresència contribueixi a una certa humanització de la relació psicoanalítica mediatitzada per un tercer digital. Però, molt més enllà d’això, des d’una perspectiva transdisciplinària, el diàleg amb l’expertesa dels clínics reflexius pot conduir a qüestions rellevants per a la clínica, la psicopatologia i la psicoanàlisi. De fet, en beneficiar-se del recull de dades clíniques i de dades experimentals, els conceptes d’alteritat, de presència… es poden beneficiar d’aquesta clínica assajada des d’un marc a distància.

I, bàsicament, d’això es tracta en última instància: des de la seva invenció, la psicoanàlisi s’ha enriquit singularment assumint reptes teòric-clínics successius i, a priori, exòtics al paradigma de la cura-tipus. Desitjo que la psicoanàlisi contemporània no es perdi aquest nou repte crucial de pensar sobre dispositius psicoanalítics posats a prova per la distància espacial.

Ezequiel Mir Casas

Benvolgut Ezequiel,

Cal, en efecte, un debat en el camp de la psicoanàlisi, i més enllà, sobre el que anomenem «presència real de l’analista» en l’experiència. El dispositiu analític ha estat des dels seus començaments prou flexible a les condicions de cada època i de cada situació: des de Freud fent sessions al Prater de Viena, fins i tot al cim d’una muntanya on, però, la presència real dels cossos es mantenia. Després el telèfon i Internet han vingut  a desprendre, a separar la veu i la mirada —dos objectes libidinals— d’aquesta presència real del cos. Els utilitzem quan calgui, especialment en aquest temps de pandèmia, sabent però que la presència real dels cossos és irreductible. La imatge i la veu viatgen pel món virtual, però el cos encara no. Si bé l’aplicació del dispositiu analític a les situacions més diverses és sempre imaginable i possible, una condició segueix sent indispensable en la transferència: res no es pot abastar del seu real «in absentia o in effigie».  I aquí no hi ha gradacions possibles: o s’hi és o no s’hi és.

Seria desitjable la continuació d’aquest debat a Ciutat de les Lletres.

Salutacions,

Miquel Bassols

Més publicacions de
,