Un nus entre memòria, els seus buits i l’escriptura: Theodor Kallifatides
(Eduard Gadea)

Es pot escriure sense un passat? Calen records precisos i exactes per a parlar-ne? Allò que recordem és el més significatiu? Aquestes i d’altres preguntes en la mateixa direcció articulen el llibre de Theodor Kallifatides que va aparèixer en la seva traducció al català a l’abril d’enguany i que té com a títol El passat no és un somni.[1]

L’afirmació-interrogant del títol s’aclareix en el capítol final del llibre quan l’autor explica que, en un viatge al seu poble natal per rebre un homenatge per la seva carrera d’escriptor, en passar per diversos llocs que li evoquen els mals records de quan feia el servei militar, la seva dona que l’acompanya li diu: “Oblida-te’n. El passat és un somni”[2]. En el penúltim paràgraf d’aquest darrer capítol Kallifatides afirma: “Els fets del passat tornaven. Els fets del passat no eren un somni, tot i que ara ja s’hi podia veure”[3].

Kallifatides, autor molt conegut a Suècia, que va emigrar a aquest país als 26 anys i que com d’altres va fer seva la llengua sueca i va iniciar una exitosa carrera literària en aquest llengua amb més de 40 obres publicades, va deixar la seva Grècia natal el 1964. Va aprendre el suec en un temps record de pocs mesos i tot llegint Strindberg. Qualsevol que no tingui la llengua sueca com a materna i hagi intentat llegir l’autor escandinau en llengua original, diria: déu n’hi do!. Aquesta habilitat lingüística ja es va posar de manifest als seus anys d’estudiant d’institut en què li agradaven molt particularment el grec antic, el llatí, la història i perdre’s en la sintaxi.“ Adorava la gramàtica que no ordena només la llengua, sinó també el temps”[4].

El dia que va abandonar Atenes en tren en direcció al nord, el seu pare li va dir: “Marxa, fill meu, no hi ha res per a tu aquí. I allà on vas, tornaràs a viure”[5]. Explica que quan ja era a Suècia li aconsella a un seu company d’estudis que ha emprés el camí de l’exili i que no s’adapta al nou país, que torni a Grècia, perquè mentre ell porta Grècia al damunt, l’altre la porta dintre.

La porta al damunt, com un pes feixuc amb records traumàtics, detalls insignificants i buits importants en la seva memòria. Allà on va, Grècia el fereix[6] mentre els seus éssers estimats continuïn allà. Tot evocant una sentència que li van llençar quan era petit, afirma “Aquest és l’enigma de la infantesa. Recordem allò que és més insignificant”[7]. Tanmateix, ha trobat la manera de poder-ne parlar: escriure sobre el que ha vist tot escrivint sobre una altra cosa. Aquest recurs, que se li va acudir en la seva etapa d’estudiant de primària, sorgeix quan un professor els diu que escriguin una redacció sobre un tema que trobin al carrer i ell, tot passejant per un turonet del barri, ensopega amb una parella en el moment d’iniciar el coit. Queda esborronat i es posa a córrer. Es demana aleshores què escriurà i se li acut explicar un combat entre dos exèrcits de formigues. “Tot hi encaixava, a dintre. La por, el rebuig, la passió i ni una paraula sobre la parella. Això fou la meva salvació (…) De pagesot a rei gràcies a la llengua. Ho havia de recordar. Anys més tard em veuria obligat a repetir-ho”[8].

La història familiar de Kallifatides està plena de records traumàtics mig dits. El pare va ser empresonat pels ocupants nazis durant la guerra a partir d’una denúncia d’algú del poble i no va ser alliberat fins al fins al final, després de la retirada de les tropes alemanyes. Tot i així, com que se l’acusava de comunista, va haver de deixar el poble, anar-se’n a Atenes i allà també va tenir molts problemes per a trobar una feina com a mestre. Mai es va poder esbrinar qui l’havia denunciat i la família va anar abandonat el poble. Un mig germà, fill del pare i de la seva primera dona que va morir molt jove, va patir també després de la guerra un sever càstig a l’exèrcit per negar-se a complir l’ordre d’un oficial de participar en una violació col·lectiva a una guerrillera feta presonera per les tropes monàrquiques en el conflicte grec, posterior a la guerra. El germà gran de Theodor va ser públicament fuetejat en una plaça per un militant feixista per ser el fill del mestre comunista. Kallifatides sap que ha hagut de marxar del poble per raons de seguretat, però no anirà coneixent tots aquest episodis fins molt posteriorment. Quan després de l’homenatge a l’escriptor vol aturar-se en una plaça, on no ha estat fa molts anys i que és aquella en què van agredir i humiliar el seu germà tot deixant-li cicatrius a l’esquena de per vida, aquest li explica el que va passar. És aleshores quan diu “Els fets del passat tornaven. Els fets del passat no eren un somni, tot i que ara ja s’hi pot veure”.

Una compatriota, que havia emigrat al Canadà i retornat a Grècia li diu a Kallifatides que “La pàtria és la pàtria i l’estranger és l’estranger, però de vegades la pàtria es torna l’estranger i l’estranger es torna pàtria” i ell respon:” Jo he escrit dues mil pàgines per dir el mateix”[9].

En el seu retorn al poble busca els llocs de la infantesa, en constata les transformacions, es plany d’alguns canvis i en arribar a la paret blanca de l’escola on va cursar el seu primer any d’estudis no evoca res. ”No se’m va despertar res a dintre. La meva ànima estava buida, morta. El passat ja no era ni tan sols un somni. El passat estava perdut”[10]. Explica aleshores que quan tenia cinc anys (1943) i el alemanys ja havien perdut la guerra, però encara eren al poble, van afusellar un home davant d’aquella paret blanca de l’escola per demostrar que seguien controlant la situació i van reunir tot el poble per a que en fos testimoni. Va veure com queia mort i tenia el ulls ben oberts que havia rebutjat que li tapessin. “Em mirava (…) Aquell mateix vespre vaig escriure sobre aquells ulls. Des de llavors no he parat”[11].

Totes aquestes i d’altres són referències que Kallifatides fa a la memòria, als seus buits i a l’oblit. També al fet que tot això ho escriurà en llengua sueca, no en grec, i en un altre país que la seva “pàtria”. “No em podia atansar a la realitat sueca amb la meva llengua. La realitat sueca tenia la seva pròpia llengua”[12], diu. Tanmateix, sembla que tampoc podia atansar-se a la seva realitat subjectiva en la llengua de la infantesa, que li calia la distància que li proporcionava una segona llengua.

Cal preguntar-se aleshores si, d’acord amb el títol, el passat no és un somni. Si un somni és la manifestació xifrada d’un desig que el subjecte no coneix conscientment, és a dir, un saber que no se sap com va dir Lacan, tots aquest records, parcials i amb importants buits, més aviat serien un malson, aquell tipus de somni en què ens despertem just quan està a punt de passar el pitjor. Tots aquest records que Kallifatides evoca en el seu llibre tenen caràcter traumàtic i el pitjor li és desconegut: Qui del poble va denunciar el pare? Què havia passat amb el germà que van haver de marxar del poble? ¿Què se n’havia fet del germà més gran, fill de la primera dona del pare, de qui quasi no en sabia res?  Kallifatides va trobar la seva manera xifrada també de parlar de tot això, en més de dues mil planes escrites, sense fer-ne menció. De Fet aquest llibre és el primer clarament autobiogràfic de l’autor i acaba amb un retorn al seu poble de la Lacònia, Molai, per rebre un reconeixement per la seva obra.  El seu recurs per a escriure, fer-ho sobre el que ha vist tot escrivint sobre una altra cosa, permet que allò més terrible de què ha estat testimoni, que ha vist, quedi fora i l’escriptura segueixi els camins del desig com defensa davant el gaudi. Escric, diu, per aconseguir la auto-concentració que exigeix l’escriptura. Tota la resta són conseqüències d’això”[13]. Hi ha però una excepció a aquesta manera d’exercir la memòria: la del text sobre l’afusellament davant la paret de l’escola i la visió dels ulls que el miraven. Primer moment d’escriptura, segons l’autor. Aquí el passat no era ni un somni, ni un malson. Davant la paret blanca l’ànima està buida, morta. El passat estava perdut. Aquest passat terrible calia que es perdés per a poder fer de l’escriptura encriptada de la memòria un camí per al desig. I encara fer-ho en aquella altra llengua amb què va trobar l’amor, va construir una família i una obra literària. No és sinó amb posterioritat a aquest viatge a Grècia i al seu poble natal que Kallifatides ha recuperat la seva llengua d’infantesa i ha tornat a escriure en grec, més enllà de la tasca de traductor entre ambdues llengües que ha dut a terme durant molts anys. Tot i això ell mateix ha estat traduït al grec i la seva obra és prou coneguda al país hel·lènic. De fet, la traducció al català ha estat feta a partir de la versió en grec modern.

A Suècia se l’estima, se’l respecta, se’l valora, ha rebut diversos premis per la seva obra, que inclou traduccions, novel·les, obres de teatre, assaigs i articles periodístics. Participa en un bon programa televisiu sobre llibres i és molt popular. Als seus 83 anys segueix parlant de l’escriptura pròpia i d’altri amb un entusiasme que només el desig permet, que només l’haver sabut fer amb aquell real del ulls que el miraven i de la història familiar pot permetre-li.

 

[1] Kallifatides, Theodor. El passat no és un somni. Galàxia Gutenberg. Barcelona 2021.

[2] Ibídem. Pàg.175.

[3] Ibídem. Pàg 186.

[4] Ibídem. Pàg.36.

[5] Ibídem. Pàg. 132.

[6] Ibídem. Pàg. 132

[7] Ibídem. Pàg.30.

[8] Ibídem. Pág.29.

[9] Ibídem. Pág. 179.

[10] Ibídem. Pág. 179-80.

[11] Ibídem. Pág. 180

[12] Ibídem. Pàg. 144.

[13] Ibídem. Pàg. 67.

Més publicacions de