Un oxímor simptomàtic: «política identitària»
(Ezequiel Mir Casas)

Què ens diu la fusió d’aquestes dues paraules, si no que cristal·litza un doble procés, estretament lligat a la globalització capitalista: una desculturació frenètica de la societat i la seva radical despolitització -reduint-se la política a una concepció utilitària i gerencial.

L’ús cada vegada més comú, per part de la dreta, de les nocions de «política d’identitat» o «política identitària», testimonia simptomàticament una profunda crisi de la cultura i de la política a les nostres societats contemporànies provocada per la globalització capitalista. ¿Com pot ser que la identitat, que es refereix a una relació subjectiva amb un mateix i amb el col·lectiu, de l’ordre del simbòlic, de la representació, de la construcció d’un mateix en relació amb el món i amb els altres, sigui objecte d’una política, com si fos objectivable, predefinida, programable? ¿Com pot, a més, la política posar-se al servei de la promoció d’una identitat, fins i tot si es qualifica de «nacional», quan es basa en principi i a la pràctica en la sacsejada de les identitats, ja siguin subjectives o col·lectives, per tal de fer emergir -mitjançant la paraula compartida, el debat i la posada en escena simbòlica del conflicte de les relacions socials- un món comú i un projecte de «convivència», més enllà de les diferències i de les afiliacions? No és que la cultura -a la qual pertany primer la identitat- i la política no tenen relació, al contrari. Ambdues, en la seva essència, fan referència a la dimensió simbòlica de l’existència i a la qüestió del sentit; la primera ajudant a viure gràcies a l’experiència sensible, al viscut, a la memòria, a la cerca de raons per viure; la segona, que pressuposa la primera, ajudant a viure projectant-se cap endavant a través de la imaginació creativa i de l’acció comuna.

Assalt a la cultura a l’era de la globalització

En pocs anys, en un esforç de convergència planetària sense precedents, les transnacionals de les finances, de les tecnociències, de la tecnologia digital i dels mitjans de comunicació han aconseguit crear dues il·lusions amb conseqüències antropològiques i polítiques dramàtiques. En primer lloc, la societat no existiria, si no com a pura addició d’individus i, en segon lloc, els individus en qüestió quedarien fonamentalment lliures, alliberats de tots els llaços, moguts pels seus únics interessos privats i desvinculats radicalment del seu entorn, concebuts com a espai per a la mobilitat i un reservori de recursos a explotar. En resum, un món i un ésser humà en tots els aspectes conformes amb l’homo œconomicus i adaptats a les exigències del mercat lliure desfermat. Aquesta ofensiva neoliberal, mitjançant «polítiques» extremadament agressives de desregulació econòmica, de privatització i de desmantellament de la solidaritat social a favor del mercat globalitzat, ha deixat la societat greument debilitada -a mercè de la voluntat sobirana dels poders financers desterritorialitzats d’obtenir el màxim profit possible, alliberats completament del deure de la responsabilitat vers l’entorn de vida i de treball. Aquesta ofensiva s’acompanya de la colonització de tots els àmbits de la vida, tant públics com privats, per una lògica de mercat i tecnocràtica que ens porta a viure com si la cultura -certament útil per a l’entreteniment i, fins i tot, rendible- no fos una dimensió essencial, sinó en el fons supèrflua, i com si les «formes de vida» irreductibles als valors de mercat i utilitaristes, estiguessin condemnades a desaparèixer perquè ara estan obsoletes. Tanmateix, la frivolitat, fins i tot l’eufòria davant d’aquest aplanament del món i de l’existència sota les excavadores de les finances, de les tecnociències i de la tecnologia digital, a causa d’unes promeses d’enriquiment i de poder, ha deixat ràpidament pas al cinisme i a la sensació d’impotència que es va generalitzant cada cop més. Ja que el que en resulta, és una mercantilització i una financerització del món en benefici d’una ínfima plutocràcia globalitzada, desplegant una cobdícia il·limitada, deixant el món en gran part saquejat i contaminat fins al punt d’amenaçar l’equilibri i les condicions de l’ecosistema planetari, fins i tot de l’existència humana. El model homo œconomicus, que estableix una forma de vida encotillada, resulta insostenible i mortal, sobretot pel fet d’arrencar radicalment l’ésser humà del món, com si li fos estrany, i de reduir-ho tot al seu valor monetari.

En aquest sentit, el transhumanisme es presenta com a ideologia desacomplexada que es desenvolupa sota l’horitzó d’una Terra devastada, on el «progrés» tecnocientífic i financer es presenta com un ídol sagnant. Davant del profund malestar individual i col·lectiu resultant, declara descaradament l’humà obsolet i la destrucció del món inevitable, en nom de l’acumulació infinita de beneficis i poder en mans d’uns quants. L’eradicació de la cultura forma part de l’ordre de les coses: la dimensió simbòlica i cultural, els lligams socials, la fragilitat, la solidaritat, la interdependència -dinàmiques específiques dels vivents- i fins i tot la consciència resten irremeiablement antiquats. El real es redueix al seu rostre manipulable i quantificable i tota la resta es diposita al camp de la il·lusió.

L’identitari com a baluard

Alguns opten per assentir dòcilment o cínicament. Però davant d’agressions sense precedents, és d’esperar que hi hagi reaccions i resistències. Els moviments d’alterglobalització i de desglobalització avancen en aquesta direcció. Però no tota reacció és una resistència viable, ni feliç.

El replegament identitari és d’aquesta naturalesa: una reacció al mercat lliure desfermat, però deixant-lo intacte, centrant-se només en dimensions simbòliques escleròtiques i compartimentades, sense control sobre el món. Una il·lusió tranquil·litzadora, com una decoració de cartró pedra que amaga un camp de ruïnes, i que permet viure-hi sense mirar la realitat a la cara. El comunitarisme guetitzant -del qual el nacionalisme ètnic és una variant- és, doncs, una forma social bastant adaptada a la influència del mercat, dotant-lo d’un suplement d’ànima, de la mateixa manera que l’elit, gaudint àmpliament dels privilegis del capital, assumeix l’individualisme egòtic. Si un s’acomoda fàcilment a una societat radicalment despolititzada, administrada, consumista i productivista, sense preocupació per l’equitat social i la igualtat, l’altra la recolza totalment.

Entre les resistències reactives al capitalisme globalitzat, també trobem el replegament identitari que porta el nacionalisme d’extrema dreta. A diferència d’altres reivindicacions «identitàries», aquesta serveix de repel·lent i d’espantaocells per a les elits liberals i els partidaris del capitalisme globalitzat. Mireu què us espera, diuen, si escolteu les sirenes que ens recorden la importància central de la cultura: us arrisqueu a arribar a un règim obertament antidemocràtic, fins i tot policial i feixista, essencialitzant una «nació» separada entre un «nosaltres» i un «ells». Conformeu-vos amb una cultura escleròtica, en petites dosis, inofensiva, respectable i intranscendent, ja que vegeu què passa amb aquells i aquelles que es prenen la cultura massa seriosament…

De fet, l’extrema dreta identitària posa en escena magníficament la cultura mutilada un cop digerida pel sistema tècnic i utilitarista. La cultura reduïda a tòpics, a una llista de valors, a comportaments petrificats, reificats, que promouen uns intel·lectuals convertits en brocanters. L’ombra de la cultura, aplanada, aixafada, com la societat, sotmesa a la llei, disciplinada, a punt per ser formatada, etiquetada, com una mercaderia local a fer valer en el mercat de les identitats mundials per uns polítics esdevinguts gestors de l’ordre i de la bona governança, això sí, reivindicant l’autenticitat d’origen. Opi del poble, ànima d’un món sense cor que fa oblidar la insignificància i l’angoixa d’un món esdevingut naturalment inhumà, lliurat a la depredació financera i a l’excés tècnic.

La versió «progressista» d’aquesta reificació identitària consisteix a considerar allò que forma part de la cultura i de la identitat (la identitat subjectiva, la relació simbòlica i viva amb els llocs, amb el territori, amb un mateix i amb els altres) com a totalment autoconstruït, adoptant així en certa manera la lògica instrumental dominant. Per això, aquesta política identitària serà elevada al rang de moviment d’emancipació i totalment recolzada pels intel·lectuals orgànics del «progressisme» neoliberal de Silicon Valley. Ja que serveix per promoure la virtualització i la manipulació del món, atorgant-los una aura d’emancipació en la il·lusòria possibilitat d’alliberar-se de les opressions per l’únic mitjà del llenguatge i de la identitat mal·leable. Tant el sí mateix com el món ja no són una qüestió d’interdependència, d’interrelació, de lligams i de límits, sinó de pura comunicació fluida que ha de ser controlable, mal·leable a voluntat, transparent, en cas contrari subsistirien espurnes d’opacitat i d’opressió. A la visió d’una identitat petrificada en un ordre polític autoritari o en illes de seguretat promogudes per la dreta i l’extrema dreta, s’oposen innombrables identitats fragmentades, sense alteritat, jurídicament regulades, que no apel·len a cap superació política per tal de fer emergir un món comú que bloquegi les forces de dissolució i uniformitzants del mercat.

Cultura i política

La cultura, en qualsevol cas, ja no és una manera humana i singular d’habitar el món, de ser-en-el-món -teixit de relacions vives amb el llenguatge, la imaginació, la memòria, l’art, la poesia, la religió, el sagrat, el coneixement, la vida. Simplement serveix com a instrument de vassallatge a un sistema impersonal i abstracte per a aquells que no poden resoldre’s a viure, com si no habitessin el món a través del sentit, portant amb si una imatge congelada de la seva vida antiga: els amish dels temps postmoderns.

Només sortirem d’aquest impasse social reconnectant-nos amb una relació viva amb el món que posi en pràctica la dimensió simbòlica i cultural essencial per a l’existència i mobilitzant els seus recursos en el compromís polític democràtic. La política democràtica com a posada en escena i en sentit del mode cultural de ser-en-el-món, enfrontant-se als conflictes mitjançant el diàleg, la deliberació, l’acció concertada i, quan cal, la desobediència civil. És l’intercanvi del poder de reflexivitat específic de cadascun, el de tenir en compte l’altre, d’imaginar més enllà d’un mateix, fins a l’establiment d’un món comú capaç d’incrementar la nostra humanitat mitjançant la solidaritat, la bondat, la justícia, gràcies a unes institucions que mantenen viva la seva forma -per tant canviant. Una vida, individual i col·lectiva, dins i per a la llibertat, indissociable de la responsabilitat vers el món. És la posada en pràctica del reconeixement que l’alteritat és constitutiva d’un mateix, que la realització i posada en escena de la pluralitat humana és una condició de la nostra humanització.

Però aquest retorn a la centralitat de la vida democràtica no es pot fer sense un ferm arrelament a la cultura. Això requereix dues coses essencials: una major atenció a si mateix com a vivent, entre els vivents, indissociables dels ecosistemes que asseguren les nostres condicions de vida i de les quals hem de ser els guardians; i el reconeixement que el lligam viu que ens uneix al món de la vida, tan fonamental com fràgil, té com a nom cultura i que pot desaparèixer si no en tenim cura, si no li assegurem la nostra atenció -que implica sobretot una relació viva amb la llengua i el territori. Perquè la llengua no només és un instrument de comunicació, sinó també l’expressió d’una versió de la humanitat, cal saber fer espai a l’art, a la literatura, als relats, a la poesia.  I com que el territori que habitem no és un espai qualsevol a ocupar i a explotar, sinó un lligam privilegiat amb la Terra, la nostra llar comuna, cal desenvolupar-hi una relació de reciprocitat i de respecte, amb una preocupació per la bellesa i la gratitud.

Així, tant la cultura com la política que la sustenta pressuposen, cadascuna a la seva manera, el reconeixement que la pluralitat humana, les diferències i la diversitat no són murs on replegar-se, protegint-se dels altres, sinó ponts fets per reunir-se i créixer mútuament en la humanitat. Com a tal, la cultura i la política es presenten com a dos fronts principals per resistir la deshumanització en curs. Poden esdevenir així en els eixos capaços de fer bascular la uniformització del mercat, mantinguda sota el jou del capitalisme globalitzat, en una globalització oberta a la pluralitat de llengües i cultures i desitjosa de preservar els diversos recursos materials i culturals de cadascú, per ser capaç de desplegar plenament l’ésser humà, en la mesura de les seves possibilitats, i conviure.

Més publicacions de