Una fantasia
(Néstor Yellati)

Pertanyo al gran grup dels indignats*. Sí, la meva indignació, com la de molts, va superar la por, el fàstic, la incertesa i… segueixen els afectes. Demà és dilluns i em van ordenar primer i em van indicar tendrament després que no puc sortir al carrer ni a fer una petita compra a la botiga de verdures de la cantonada.

Però, estimats companys d’infortuni, no vaig necessitar això per sentir-me indignat. Sóc el que es diu un precursor, estic indignat des del primer dia, des del primer anunci, des de la primera prevenció, des de la primera estadística.

Resulta que així, sa com estic, em puc morir amb gran facilitat. I per què no? Estic disposat a acceptar-ho. És un risc i una possibilitat. Més difícil d’acceptar és que m’ho facin llegir, escoltar, cada quinze minuts. És com si pres al passadís de la mort un guàrdia diabòlic em digués “Moriràs”. Això és molt. Per una altra banda, ¿fins on es pot tolerar que suposin que les meves capacitats cognitives no arriben per posar-me una mascareta, per comptar fins a dos i per rentar-me les mans? Però a més d’indignar-me per la prohibició tinc un problema, puc demanar-ho tot per telèfon menys… els dos cursos de Miller que vaig oblidar al consultori i que necessito per donar la meva propera classe! Però seré valent i demà aniré a buscar-los. Casa meva és a set carrers del meu consultori, és a dir una enormitat si cal travessar-ho sense males trobades amb l’autoritat pública, perquè estaré molt indignat però sóc un ciutadà respectuós.

És així com avui, el dia indicat, al començar a despertar-me, encara mig adormit, he  imaginat una escena, he tingut una fantasia de desig, com diria Freud: com podria ser aquesta excursió prohibida.

Aquí va:

Amb roba de sortir al carrer, mascareta a la cara, pas àgil (en la mesura del possible), surto cap al cor de les tenebres, rumb a la consulta on trobaré el preuat tresor. Res no m’aturarà. Però a les cinc cruïlles (només me’n faltaven dues!) em va aturar una agent de la policia metropolitana de bona pinta i mirada inquisidora (així m’ho va semblar si més no), aturada  a dos metres d’un intimidatori patruller. Veloçment vaig pensar: alguna cosa en el meu caminar em deu haver delatat, o millor, és lamentable,  la mascareta amaga la cara però no el cuir cabellut. Aneu a saber.

Agent: —Bon dia senyor, cap a on es dirigeix?

Jo: —Si em permet, quina és la raó de la seva pregunta?

Agent: —Em facilitaria el seu document?

Jo: (Si dic que no el tinc segur que vaig a la garjola) —I tant, aquí el té.

Agent: (Ràpid per l’aritmètica) —Vostè té 70 anys, no sap que no pot estar al carrer sense autorització?

Jo: (Si em faig el ximple li estaria donant la raó per no estar al carrer, millor poso tota la carn a la graella) —Miri agent, sempre he dit la veritat, encara que no tota, perquè la veritat sempre es mig diu, però resulta que sóc metge, psicoanalista, psiquiatra i exerceixo la docència.

Agent: El felicito, però vostè no té autorització per circular per més títols que tingui. Així que, iaio, ha de tornar a casa.

Jo: (Iaio ho serà el teu iaio!!! —això òbviament no ho vaig dir) —Si em permet agent, voldria insistir, necessito anar fins al meu consultori.

Agent: —És que ha d’atendre algun pacient?

Jo: (Per què no podré mentir? Per què m’hauran ensenyat des de petitó que això no es fa? Per què em sento com Jim Carrey després de fer-li la promesa al fill?) —No. És que necessito buscar dos llibres, per ser més exactes, dos cursos de Jacques-Alain Miller.

A: —JAM, el prestigiós psicoanalista francès? El fundador de l’EOL i de l’AMP? Em permetré llavors de preguntar-li per què tanta urgència amb aquests dos llibres, per ventura no en té d’altres a casa seva?

Jo: (Ja més tranquil, ens anem entenent) —És que he de donar una classe virtual, és més, vaig aconseguir aprendre a fer-ho, cosa que és gairebé un miracle, i si em permet, avançant-me a la seva pregunta, no puc enviar ningú a buscar-los, seria com trobar una agulla en un paller (el tema bíblic sempre cau bé), he d’anar-hi en persona. Aquest és el veritable motiu de la meva presència al carrer, contravenint una ordre expressa.

Agent: (tornant-me el DNI) —Esperi un moment (s’apropa al patruller i intercanvia algunes paraules).

Al tornar em diu: —D’acord doctor, no ho divulgui, això és una cosa privada, l’oficial que és al cotxe i jo ens analitzem i no serem nosaltres els que impedirem el progrés de la psicoanàlisi.

(Una mica sorprès, li vaig donar les gràcies, vam intercanviar somriures, i em vaig dirigir a pas lleuger cap al meu consultori.)

 

*Article publicat a Crónicas XXI, núm 31. Agraïm a la seva editora, Alejandra Glaze, i a l’autor el seu permís per publicar-lo aquí.

(Traducció: J. V. Marcabrú)

 

Sobre l’autor:

NÉSTOR YELLATI és psicoanalista a Buenos Aires, psiquiatre, membre de la Escuela de la Orientación Lacaniana (EOL) i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP). Docent del Instituto Clínico de Buenos Aires (ICdeBA).

Més publicacions de