Una gran abraçada
(Vicenç Palomera)

Missatge adreçat a César Fernando Mazza, de Córdoba, Argentina, el 27 de desembre de 2018.

Fotografia: Jorge Luís Borges, Luís Gusmán, Germán L. García.


Benvolgut César,

Una i mitja de la matinada, dia 27 de desembre. Llegeixo el teu correu: Germán ha mort! … La mort apareix com un d’aquells torpedes que arriben al casc d’un vaixell a la mateixa línia de flotació. Em començo a enfonsar en la pena, amb la impotència i la ràbia. Acabava de dir-ho a la meva companya, Rosalba i ella declara: “Ha estat un any horrible que ens torna copejant amb la mort de l’estimat Germán!”.

Fa pocs dies, havia vist el vídeo de la presentació del teu llibre sobre Germán al Centro Descartes i en sentir Alan Pauls parlant del “dur moment que estava travessant Germán” no vaig saber a què es referia. Vaig trucar de seguida per telèfon a una col·lega de Buenos Aires qui em va confirmar que havia patit una crisi cardiorespiratòria. Ironies de la vida! He conegut poca gent amb una generositat intel·lectual més gran i amb un cor tan àvid per trobar-se amb aquesta fraternitat dels que compartien aquest humor tan “Germabrowicziano” com jo li deia a ell. Es moren moltes coses amb la seva desaparició. Dubto que la psicoanàlisi i el món de les lletres a Argentina tinguin encara alguna mesura del que suposa la seva desaparició. Estaràs d’acord amb mi que es perd aquesta extimitat que Germán va saber encarnar al país. Per part meva, he de declarar que sense la trobada amb aquesta extimitat que, primer Oscar Masotta i després Germán García van saber encarnar seria difícil que s’hagués fabricat aquest destí que em va portar a la psicoanàlisi. M’acomiado ara, estimat Cèsar, amb molta pena.

Una abraçada

Vicente Palomera

 

Nota. Una darrera “salutació estructuralista” a Germán.

Germán compartia aleshores el meu gust pel “periple estructuralista” que tan fructífer va ser a l’ensenyament de Lacan. Jo feia classes d’Antropologia Cultural a la Universitat de Barcelona i em van convidar a escriure, el 1984, un assaig crític sobre la noció de “Personalitat” a la Psicologia. Allà vaig evocar el següent paràgraf de Claude Levi-Strauss que em permet enviar-li una última “salutació estructuralista” a l’amic a qui no veurem més quan tornem a Buenos Aires:

“El que desapareix, quan una personalitat mor, consisteix en una síntesi d’idees i conductes, tan exclusiva i insubstituïble, com la que efectua una espècie floral, a partir de cossos físics simples utilitzats per totes les espècies. La pèrdua d’un familiar o d’un personatge públic: polític, escriptor o artista, quan ens afecta, ho fa de la mateixa manera que sentiríem la irreparable privació d’un perfum, si s’extingís Rosa centifòlia. Des d’aquest punt de vista, no és fals dir que alguns modes de classificació, arbitràriament aïllats amb l’etiqueta de totemisme, tenen una ocupació universal: entre nosaltres, aquest “totemisme” només s’ha humanitzat. Passa com si, a la nostra civilització cada individu tingués la seva pròpia personalitat per tòtem: ella és el significant del seu ésser significat” (Lévi-Strauss, C., El pensament salvatge, Edicions 62, Barcelona 1985).

 

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Més publicacions de