Una lenta llengua de lava
(Jordi Alcàsser)

Com d’un monstre destructor, quelcom que ens acosta als inferns per la seva condició. Foc, nucli terrestre i temperatures solars. És el més semblant al submón més dantesc. Ens fascina i ens horroritza alhora. El pensament ens acosta al concepte de contingent. Un volcà és pura contingència. Es sap si són vius o són morts, el tipus d’explosió que prometen, la viscositat de la lava, la violència de les seves erupcions. Ara recordo com em varen apassionar els volcans a l’institut quan els vaig estudiar a naturals. Estrombolià n’era un dels tipus. Ni idea de les seves característiques però si que sonava poderós, estrombolià.

Ara veiem les imatges, en aquest circ que és la televisió, volem veure amb tota la pulsió dels nostres ulls com cremen, també els ulls, mirant les llengües de lava. Com cremen les cases de pedra al contacte amb la lava a mil dos-cents graus. I pensar que t’escaldes i de quina manera si et cau una olla bullent a les cames i aquella aigua només està a cent graus, sembla l’inimaginable aquest grau d’escalfor, la descomposició de la matèria per tornar als inferns del centre de la terra. El centre de la terra que ens és desconegut, com el centre del ser del que la psicoanàlisi en fa causa i que és fugisser.

Quan acabarà? Impossible de saber, pot durar dies, setmanes, mesos, anys. La fascinació amb la mirada, la impotència en l’acte. No hi ha res que pugui parar una paret de vint metres que ha sortit del centre de la terra, res. També és quelcom misteriós, estrany. Són materials potser prehistòrics, negres i vermells, que ara perquè sí han decidit sortir, potser hi ha alguna causa d’aquest efecte, però de què serveix aquest coneixement? Un volcà es torna pura descripció.

No hi ha res a fer, només esperar que passi, les paraules poc hi tenen a fer amb aquest real, la ciència té dificultats per fer prediccions. Només serveix esperar i descriure. Segur que els periodistes fora de càmera perden la paciència, el volcà no coneix el trepidant dels temps actuals, ell va amb la cadència de l’antiguitat. Es deuen preguntar quan podran marxar d’aquella illa que només permet una notícia. No volen quedar massa malament quan fixin a un altre lloc l’objectiu i quedin allà les destrosses. El volcà i la seva illa no van amb els temps actuals. A més és part d’una cultura reconeguda per la seva lentitud, la seva parsimònia.

Una illa, un volcà i la parsimònia, entre tanta destrucció la bellesa de la naturalesa més salvatge. I nosaltres els homenets que ens ho mirem astorats preguntant-nos si és massa lluny per arribar-nos i si n’hi ha algun a prop, de volcà. Ai las! Quan ens adonem que la vida és bastant una carambola i que som d’un material ben vulnerable! Que insistim en fer-la previsible, però hi ha quelcom ingovernable allí fora que ens fa sentir petits, encara que en la imatge redoblada de nosaltres mateixos a vegades ens sentim immensos.

Més publicacions de