Vers la tardor…
(Ezequiel Mir Casas)

Bashō escriu:

Per aquesta senda                                             
no hi ha caminants; només
vespreja la tardor

Kono michi na
yuku hito nashi ni
aki no kure
                                                                                                                     

Aquest haiku sovint es tradueix així. La traducció suposa que prescindir de només (que no apareix al text original) seria massa sec, massa descriptiu. El terme només marca la transició del paisatge a la idea i el desplaçament de la sensació al sentiment. Qualsevol traducció redueix el poema però (esperem) no el destrueix. La tercera part del poema (aki no kure) vol dir en un sentit ampli: final de la tardor, capvespre de la tardor, moviment de la tardor.

El poema és clàssic: inclou kigo (paraula d’estació), sabi (rastre del temps) i wabi (senzillesa). Bashō el va escriure poc abans de la seva mort. L’escena és concreta i simbòlica. Aquest gran viatger sabia que el passeig arribava a la seva fi. El camí està buit perquè el caminant està esgotat. Aquest camí buit és el destí final, ineluctable, acostant-se a la llum del crepuscle. El poema de Bashō també suggereix: en aquest camí no hi ha ningú més que el final del dia. El dia aquí equival a vida. És un camí obligat per on hom passarà un capvespre, entre el dia i la nit, i sempre sol, forçosament sol.

La malenconia de la tardor és universal. La seva esplendor, molt apreciada a l’Extrem Orient, dóna a aquella malenconia uns tons tremolosos. La tardor evoca la descomposició, la decadència de tot. «De seguida serem dins la freda tenebra», diu Baudelaire a Cant de tardor. Aquest vers anuncia la fredor d’una mort sense més enllà. Aquest cant glaçat és el missatger d’un hivern cadavèric. Una xarxa de metàfores macabres descansa implacablement sobre el lector aclaparat:

Sento els fúnebres xocs, com un record de febre,
dels troncs que ja retrunyen als patis empedrats
[…]
M’esgarrifa el buscall que amb les llambordes xoca,
ni el fuster d’un patíbul dona cops més obscurs.
[…]

Penso, bressat pels xocs i la monotonia,
que claven un taüt de pressa, ¿qui hi jaurà?
—Ja és aquí la tardor, i era estiu l’altre dia!
Sento el so misteriós de l’hora de marxar.

Bai Juyi també veu a la tardor els inicis de l’hivern. Mirant els bambús davant de la finestra d’un amic, diu:

No els tallis per fer-ne una flauta,
no els converteixis en canya de pescar!
Quan totes les fulles estiguin seques,
et serviran per contemplar la neu.

Excel·lent demanda d’indult, eloqüent súplica contra la pena de mort per als bambús. Bai Juyi projecta el tema contemplatiu cap al futur, en forma de pregària somrient.

Goethe tenia una visió ambigua de la tardor, entre sol i ombra, acompliment i fatiga. El seu Sentiment de tardor evoca«l’última mirada del sol matern», «els fruits madurs i les llàgrimes» i acaba com a «font de vida». Potser el secret de la tardor està en la bellesa d’un declivi i la gràcia d’un final?

Que seductora sembla la mort
–a la tardor, a la caiguda d’una fulla
Dante Gabriel Rossetti

La consciència d’aquesta malenconia universal no imposa res. Tastar l’esplendor dels darrers focs de color no és meditar sobre la mort. L’etern retorn acomplert i després reprogramat per la tardor és la vida mateixa. L’estació dels fruits és maduresa, sapidesa, continuïtat més que patiment, vellesa i mort. El temps natural és cíclic. La terra gira cada dia. El cor batega cada segon. El vi és diferent cada any. El que va suggerir Saint Lambert, que va escriure abans del romanticisme:

L’any quan declina recupera la seva bellesa,
la tardor té colors que no tenia l’estiu.
François Fabié, nascut el 1846 a l’Aveyron, ens dirà:

Prefereixo la tardor a qualsevol altra estació,
i prefereixo els arbres plens de nius a les cançons
el lament confús i monòton
que fa l’arpa daurada dels grans roures groguencs.

Qualsevol atenció a la natura no pot ignorar l’esplendor de la tardor. Anem més enllà: vista així, la tristesa de la tardor està impregnada de lleugeresa. Si la humanitat és fràgil com una fulla, és com una fulla viva, que es va estremir i cantar al llarg de les estacions, va dormir i va vetllar, i que lentament es desprèn, volant finalment abans de caure. Homer va comparar els homes amb generacions de fulles, però l’ésser humà és tant similar a l’arbre que travessa nombroses estacions com a la fulla que li cau any rere any.

Amb tot, per a Xin Qiji, la dolçor de la tardor adquireix un significat completament nou:

Quan era jove no coneixia el sabor de la tristesa.
M’agradava pujar fins al pis més alt del mirador,
fins al més alt.
Compondre poemes on m’obligava a parlar de tristesa.
Avui he après a conèixer el sabor de la tristesa,
voldria parlar-ne,
n’he de parlar.
Però només diré: “l’aire és dolç, quina tardor més bonica!”.[1]

 

[1] Meravella de l’estil: el mateix procés reutilitzat va en direccions oposades. La primera repetició assenyala l’èmfasi i l’esforç; la segona vacil·lació i veritable emoció.

Més publicacions de