Veus del no-res: Althusser i els Aparells ideològics d’Estat
(Oriol Alonso Cano)

Estem en un món presumptament posideològic. Teòricament vivim en ell des de la irrupció de la perspectiva postmoderna i de la materialització de diversos esdeveniments econòmics i polítics, en les darreres dècades del segle passat, i que fan de qualsevol plantejament o aproximació ideològica un discurs escrit amb tinta ja molt desgastada i perseguint uns objectius absolutament anacrònics. Ens movem en un món (occidental) pragmàtic, utilitarista, descarnat, en què hem de respondre de la forma més factible possible els diferents embats i cruïlles que ens planteja en tot moment i que, en molts casos, són de naturalesa completament heteròclita. En una realitat com la nostra, en conseqüència, la ideologia hauria d’estar sepultada a les golfes dels conceptes desgastats tant per l’esdevenir esbojarrat dels temps com per la seva compulsiva utilització al llarg dels últims 150 anys (sobretot a partir de finals de segle XIX). No obstant això, i si mirem les coses amb cert deteniment, s’observarà que no hi ha discurs més ideològic que aquell que nega l’actualitat i validesa de la ideologia. Realment, hi ha ideologia per tot arreu. Família, escola, mitjans de comunicació, política, relacions personals, emocions … estan vertebrades per la ideologia. Per exemple, quan als nostres petits i petites se’ls pregunta, allà en els seus primers passos en l’ensenyament primari, què volen ser de grans, responen a la pregunta, de forma més o menys simpàtica i ingènua, nomenant una professió determinada. En aquest punt s’està produint una operació ideològica crucial i perversa identificant el seu ésser amb l’activitat productiva que exercirà en el sistema en el que es troba (el capitalista), és a dir, assimila la seva manera de ser en aquest món (que implica tota una sèrie d’aspectes emocionals, vitals, existencials, etc.) amb la feina, la funció productiva que exercitarà en l’engranatge econòmic-productiu. Així doncs, s’hibrida el seu ésser amb la (futura) funcionalitat sistèmica, en definitiva, la qual cosa es bastant perversa. És només un exemple, potser pueril i poc tangible per a alguns, però absolutament aclaridor sobre la vigència de la ideologia en el nostre quefer diari. En podríem proporcionar molts altres ja que la ideologia segueix estant, com la carta robada, més present i visible que mai malgrat la seva teòrica desaparició.

Com és possible foradar la membrana ideològica que ens recobreix, que ens asfixia més ben dit, en la nostra quotidianitat? Amb Marx es produeix el primer gran intent de, per una banda, identificar la ideologia amb les perversions del sistema (això és així ja que, abans de Marx, la ideologia s’enquadrava en l’epistemologia i es definia com la teoria de les idees proporcionada pel sensisme de finals del segle XVIII) i, de l’altra, cercava tipificar el seu funcionament i possible desvetllament. Perquè la lògica de la ideologia segueix, en certa manera, l’estructura del vel: és una realitat que recobreix, encobreix l’autèntic estat de les coses segons Marx, oferint consegüentment una visió adulterada de l’estructura que es pretén legitimar i perpetuar. Vel que apunta, tanmateix, a la dimensió imaginària del subjecte per oferir la falsa representació que (ens) fem de la realitat. I és que això és així ja que, segons Marx, hi hauria un dualisme fonamental que governa el funcionament històric i social en general: d’una banda, hi hauria la infraestructura, que està constituïda per la força productiva i les relacions de producció que s’estableixen entre els diferents actors socials (i sostinguda, en darrer terme, per la lluita de classes) i que a més dictamina, condiciona millor dit, tot un seguit de fenòmens que li serveixen de mascarada, així com legitimen la seva entitat i presència. Dret, escola, universitat, mitjans de comunicació, formes de socialització, etc, fenòmens i realitats que configuren la superestructura, és a dir, totes aquelles entitats que cerquen vetllar i justificar el mode de producció existent. Dins d’aquest entramat de realitats, entitats, institucions que constitueixen la superestructura, la ideologia juga un paper fonamental ja que s’encarregaria de modelar l’experiència de cada subjecte impedint apreciar la veritable dinàmica social de lluita de classes que l’estructura.

Hi ha alguna cosa d’idealisme platònic i fenomenalisme kantià en el discurs marxià, tal com es pot apreciar si es fa una lectura atenta i no centrada en l’ortodòxia del seu discurs. Sempre hi ha dualitat d’experiències, una fictícia i una altra autèntica, l’una encobridora, l’altra solvent, i, en qualsevol cas, del que es tracta és de fer el trànsit que ens permeti passar de la ficció a la realitat plena (en Plató a través de les quatre vies de coneixement Eikasia, Pistis, Dianoia i Noesis, i en Kant a partir de la conjugació de l’experiència estètica amb la perspectiva epistemològica i pràctica). No obstant això, lluny de caure en visions simplistes, la qüestió de la ideologia és molt més complexa que el simple dualisme de vell encuny, tal com la defineixen molts discursos contemporanis com els de Mannheim, Gramsci, Adorno, Althusser, Pêcheux, Eagleton, Jameson, Sloterdijk, entre molts altres. Interessant, en concret, és la visió que proporciona Althusser en el seu text Ideologia. Aparells Ideològics d’Estat, ja que, per primera vegada, es penetra en la dimensió imaginària de l’experiència ideològica i desentranya les seves implicacions en la subjecció individual en el desenvolupament del sistema capitalista.

Per Althusser, la reproducció social depèn en bona mesura de la reproducció de les condicions de producció. És a dir, si no es reprodueixen les circumstàncies que possibiliten els modes de producció (propietat privada, distribució desigual de la riquesa…) la societat entrarà en una important crisi de legitimació que, en última instància, la conduirà a una més que probable fallida. Ara bé, reproduir les condicions de producció significa, en primer lloc, que s’ha de replicar la força de treball i, en segon terme, disseminar les relacions de producció. Tant força de treball (és a dir, totes les capacitats físiques i mentals dels subjectes) com relacions de producció estructuren les condicions bàsiques de producció des de la mirada marxiana. Pel que fa a la replicació de la força de treball hi ha diverses vies per dur-les a terme. Per exemple, a partir del salari o de l’ensenyament d’ “habilitats” a través de l’escola o d’altres espais formatius, i que garanteixen l’entrada i adequació del subjecte a la divisió del treball, la força de treball es va reproduint al llarg de generacions i generacions. No obstant això, aquesta reproducció, sobretot a partir de les dues operacions esmentades, se sosté, en última instància, per un doble mecanisme de submissió: d’una banda la força de treball s’ha de sotmetre sense escarafalls a l’ ordre preestablert i, de l’altra, aquesta submissió ha reproduir-se a través dels subjectes i les generacions. I aquests dos fenòmens de garantia de submissió es produeixen únicament mitjançant l’exercici més o menys velat de la ideologia dominant. Dit amb altres paraules, la replicació de la força de treball depèn de la submissió del subjecte a la ideologia imperant. Submissió subtil, invisible, silenciosa  però sigui com sigui ja la tenim aquí, i hem detectat una primera escletxa per la qual es cola la realitat ideològica. En concret, serà l’argila que dóna forma als diferents elements que marcaran la submissió de la força de treball al sistema en el qual s’enquadra. Submissió, i la seva reproducció, en conseqüència, són garantits per la ideologia.

Hem vist, doncs, el que passa amb la força de treball. Vegem el que esdevé amb les relacions de producció. En aquest punt Althusser farà una voltada per recórrer, d’una banda, la teoria especular de Marx (infraestructura i superestructura) i, posteriorment, abordar la qüestió de l’Estat. És important, especialment, aquest segon punt per apreciar la ideologia en tota la seva intensitat i en tots els seus matisos. En primer terme, Althusser descriu l’Estat apuntant a la tesi marxista i anarquista de que és una màquina repressiva que permet, al seu torn, la perpetuació de l’explotació dels subjectes. L’Estat és un mecanisme coercitiu, violent, opressiu, que contribueix a la legitimació de les condicions de desigualtat i d’explotació social. No obstant això, Althusser no acaba de veure clara aquesta perspectiva ja que margina molts altres aspectes de l’Estat que van més enllà de l’ús indiscriminat de la violència (sigui física o simbòlica). Per aquest motiu, més que parlar de mecanisme, d’engranatge, de maquinària, Althusser parlarà d’aparell i, com a tal, l’Estat tindrà un funcionament molt més complex i heterogeni que el de la simple repressió: d’una banda, evidentment que tindrà una dimensió coercitiva, repressora, opressiva, claustrofòbica, anihiladora, però, de l’altra, i potser més important que el primer aspecte, tindrà un horitzó molt més subtil, pervers, implacable i eficaç.

Ara bé, abans de penetrar en ells, Althusser destaca que cal diferenciar clarament l’aparell d’Estat del poder d’Estat. Són dues coses diferents tot i que es relacionin òbviament. Una cosa és el poder, la dominació i els mecanismes de subordinació, i una altra ben diferent els dispositius en què es lliura, justifica, defensa, desvia … aquesta dominació. L’Estat té sentit concretament en funció del poder, del comandament (i per això un dels aspectes crucials de la lluita de classes serà la presa i conservació d’aquest poder). L’aparell, per la seva banda, pot facilitar, retardar, complicar, coadjuvar… la seva consecució i manteniment, de la mateixa manera que les classes que obtenen i s’assenten en el poder, fan servir els aparells d’Estat per (intentar) legitimar la seva posició. En tot cas, poder d’Estat i aparell(s) d’Estat són dos aspectes que configuren la realitat estatal i que han de demarcar-se al tractar aspectes diferents.

Més enllà d’aquesta distinció, la qüestió de l’aparell d’Estat és fonamental per abordar el funcionament de la ideologia. Com es comentava més amunt, la visió de l’Estat en Althusser és molt més complexa que la marxista o l’anarquista ja que hi haurà diferents engranatges que el convertiran en quelcom més eficient i pervers: d’una banda, empra la violència, sigui física o simbòlica, per garantir el seu predomini i la consecució dels seus objectius. Per això es podria parlar millor d’A(R)E (Aparell Repressiu d’Estat) que no d’AE (Aparell d’Estat, designació final d’Althusser) ja que la seva naturalesa és absolutament coercitiva i opressiva. Per l’altre costat, veiem que hi ha un domini que s’inscriu des del silenci i on l’engranatge és molt més complex, làbil i, a més a més, té una eficiència molt més poderosa que la repressiva. En particular, aquest és el domini dels Aparells Ideològics d’Estat (AIE) els quals, al seu torn, operen a través de la ideologia dominant. Com la seva pròpia designació indica, hi ha diversos AIE (en concret 7: escolar, familiar, jurídic, polític, sindical, informació-comunicació, cultural), la qual cosa fa que es diferenciïn radicalment de l’A(R)E, que és únic. Només hi ha un aparell repressiu d’Estat, concretament el que exerceix la violència, mentre que hi ha una pluralitat d’AIE des dels quals s’estableix i dissemina la ideologia dominant. No obstant això, aquesta no és l’única diferència. Una altra, per exemple, és que l’aparell repressiu té majoritàriament un domini públic mentre que els AIE funcionen de manera privada. Ara bé, més enllà d’aquestes divergències no cal caure en equívocs o en simplificacions. Que hi hagi dos aparells, i que tinguin les seves diferències, no vol dir que funcionin de manera separada. L’Estat, en tant que aparell, carbura a través de la violència i la ideologia de manera simultània, opera a l’uníson a través de la repressió i la manipulació ideològica, el que passa és que quan domina un dels dos aspectes l’altre perd intensitat, s’arracona i té lloc d’una manera més velada, executant-se gairebé de reüll. Sigui com sigui, la qüestió crucial és que, tot i que domini un dels aparells, ambdós es donen conjuntament.

Doncs bé, amb aquesta explicació tornem al punt inicial: a través dels dos mecanismes (repressiu i ideològic) es garanteix la reproducció de les relacions de producció. El procediment és aparentment senzill: Els A(R)E asseguren, mitjançant la força, la violència, unes condicions materials determinades, generant al mateix temps l’espai de possibilitat en què els AIE entraran en joc per legitimar, a través de la ideologia dominant, aquestes relacions d’explotació que s’estan establint. És a dir, la ideologia s’escuda en la violència per poder perpetrar-se i disseminar-se. Hi ha cronologia però també simultaneïtat d’esdeveniments. Aquest fet és important ja que per Althusser la ideologia és la que harmonitza l’A(R)E amb els AIE. La ideologia, per tant, no és ni política ni ve determinada per ella, més aviat esdevé el contrari al ser l’argamassa que unifica criteris, dispositius, pràctiques, institucions … que asseguren la reproducció de les condicions d’explotació. Per això, els AIE s’erigeixen en un lloc estratègic de la lluita de classes, una lluita que, evidentment, com a motor històric primordial, sobrepassa els límits de la ideologia.

En tots els AIE es dóna la lluita de classes. Fins i tot en aquells que semblen més allunyats de la mateixa, com pot ser el familiar o escolar. Més encara, per Althusser, l’AIE predominant (en el seu context, 1969-1970, però hauríem de preguntar-nos si encara segueix sent vigent …) serà l’escolar. Posteriorment, a manera de matisació, juntament amb l’escolar afegeix l’AIE familiar, per definitivament afirmar que la dupla Escola-Família és la que acaba substituint la dupla Església-Família com el mecanisme ideològic preponderant[1]. L’AIE escolar és el dispositiu de replicació ideològica més potent per diverses raons (configura models a imitar, ensenya habilitats, comportaments, etc.) però la principal és la temporal: des d’una edat primerenca, nens i nenes de tota classe social es sotmeten diàriament, i a partir de la voluntat (i necessitats) dels seus pares, a moltes hores d’inoculació ideològica. L’escola, des de les albors del desenvolupament infantil, i al llarg de moltes hores, dies i anys, ensenya comportaments, habilitats, emocions, rituals, pràctiques … que són, en última instància, les demandades pel sistema. L’objectiu de l’educació no és un altre que modelar als infants fins a fer-los plenament servils i dúctils a les futures dinàmiques d’explotació que necessita el capitalisme per persistir com a sistema dominant.

Així doncs, la ideologia és l’argila que articula els aparells d’Estat, ja siguin repressius o bé siguin ideològics i, amb això, contribueix al fet que es reprodueixin les condicions socials d’explotació. Ara bé, la ideologia té una naturalesa especial i definida per diversos trets que són interessants per observar la seva operativitat i eficàcia. En primer lloc, Althusser afirmarà que la ideologia, contra el que pot semblar en una primera ullada, no té història, és una realitat eterna. És a dir, a l’igual que Freud definia la naturalesa de l’inconscient com eterna, la ideologia també es caracteritza com a tal, en el sentit de ser omnipresent i immutable. No es tracta que la ideologia sigui transcendent a la història, simplement que depèn d’ella. Cal destacar que l’equivalència entre ideologia i inconscient no és casual ni intranscendent per Althusser. Hi ha una correspondència i homologia fonamental entre inconscient i ideologia que garanteix l’eficàcia de la segona en el moment d’estructurar posteriorment les fantasies i projeccions dels subjectes.

Juntament amb aquesta equivalència entre inconscient i ideologia, Althusser comentarà que la ideologia, a més, serà la representació de la relació imaginària que el subjecte té amb les seves condicions (reals) d’existència. La ideologia, a diferència del que creia Marx o Gramsci, no amaga l’estat real, fàctic, veraç de les coses. Si fos així, com es va comentar a l’inici, cauríem en un idealisme o en un fenomenalisme enormement falsari. El que deforma la ideologia és la relació imaginària entre el subjecte i el seu entorn. El vincle queda pervertit i adulterat a nivell imaginari, llançant al subjecte a una dimensió absolutament adulterada en el seu tractament amb la realitat. El món és el que és, el coneguem o no, el que es manipula és la vinculació fantasmàtica que tinc amb ell. D’aquí, un cop més, la importància de la correspondència entre ideologia i inconscient.

Però Althusser no pretén circumscriure el seu discurs de la ideologia en els estrets límits d’allò imaginari. Evidentment que l’imaginari és crucial per a reestructurar la relació que el subjecte manté amb les seves condicions materials d’existència, però no cal caure en idealismes. Per això, i en tercer lloc, Althusser establirà que la ideologia té una existència completament material. Apel·lant al cèlebre dictum «resa i llavors creuràs», la ideologia s’encarna en les pràctiques que s’estipulen des dels diferents AIE. La ideologia no són simples idees deformades de la relació subjectiva amb la realitat, sinó que són actes, rituals, pràctiques inscrites i prescrites per les diferents instàncies, dispositius i agents que s’encarreguen de disseminar la ideologia dominant. Així doncs, més que actuar, el subjecte és actuat per la ideologia que travessa les diferents institucions i realitats sobre les quals s’assenta i configura el seu dia a dia. Aquest «ser actuat» evidentment que és subtil, que es registra des del silenci de la seva consciència, respon a una veu que ha identificat plenament com a seva encara que realment no sigui així. Hi ha identificació, creença, adhesió plena i, per això, sentiment de llibertat d’actuació (a diferència del que posteriorment establirà Sloterdijk i la necessitat d’establir una distància cínica). No hi ha imposicions, obligacions, demandes, el subjecte es sent absolutament lliure d’executar els rituals que porta a terme en el seu dia a dia.

Llibertat del subjecte a obrar tal i com ho fa. Subjecte alliberat, en definitiva. I és en aquest punt on arribem a un aspecte clau. En tot moment, quan es fa referència al discurs ideològic, s’està parlant de subjecte i això és així perquè la seva funció primordial, segons Althusser, és interpel·lar els individus concrets i incommensurables com a subjectes. En realitat, la categoria de subjecte és la categoria constitutiva de la ideologia. L’ésser humà és un animal ideològic on la ideologia interpel·la, des de sempre, a l’individu particular com a subjecte concret. El procediment és eficaç. A través de la interpel·lació, l’individu reconeix la crida del Subjecte (de l’Altre). Hi ha reconeixement, primerament, en el sentit que escolta la trucada, reconeix que va dirigida a ell i, finalment, es reconeix a si mateix com a subjecte específic que és reclamat i legitimat definitivament per l’Altre. L’Altre, el Subjecte com escriu Althusser, em reclama i em legitima com a subjecte. Ara bé, no hi ha únicament aquest reconeixement singular sinó que el procediment de reconeixement es multiplica per tres, com a mínim: entre subjecte i l’Altre, entre els subjectes i en el subjecte mateix. Fins i tot l’Altre es veu reconegut com a gran Altre legitimador (això es veu clar quan domina el AIE religiós) en el procés. L’individu sent la crida, l’escolta i s’identifica com a subjecte. En el moment en què es reconeix, entra al desconeixement essencial que implica la interpel·lació ideològica. Hi ha una reciprocitat entre reconeixement i desconeixement. Em reconec com a subjecte desconeixent el que hi ha més enllà de la lògica de l’explotació, a l’ignorar l’existència prèvia i independent de l’individu respecte al procés de subjectivació que porta a terme l’Altre.

No obstant això, és difícil escapar d’aquest procés de subjectivació. Fins i tot sembla improbable ja que, en tant que la ideologia és eterna, haurà «sempre-ja» interpel·lat a l’individu com a subjecte. És a dir, els individus, de facto, són sempre-ja subjectes, tal com es demostra en el fet que el nounat, fins i tot abans de néixer, ja és subjecte al donar-se una constel·lació familiar determinada i, amb això, una configuració ideològica que penetra en ella i la defineix essencialment.

Com a resultat de tots aquests components de la ideologia, els subjectes funcionen a la perfecció (per)seguint els objectius i les metes que estableix el sistema (capitalista). En la major part de les vegades, marxen sols, a excepció de tots aquells casos de mals subjectes que requereixen de la intervenció de qualsevol dels dispositius de l’aparell repressiu en major mesura, o ideològic d’Estat. El subjecte, interpel·lat per l’Altre perquè es sotmeti sense replicar i lliurement al seu mandat, accepta la seva subjecció. No hi ha decisió de cap tipus ni temporalitat en el procés. El subjecte existeix, dirà Althusser, per garantir el seu servilisme més o menys explícit a l’Altre. La ideologia, aquest mecanisme perfecte, eficaç, solvent de reconeixement/desconeixement del subjecte, busca reproduir les seves condicions d’explotació: és a dir, replicar en tot moment les condicions de reproducció existents i, amb això, els vincles d’explotació que s’estableixen entre els subjectes. Més encara, afegirà Althusser en el post-scriptum escrit a l’abril de 1970, un any després d’escriure el text: l’objectiu de la ideologia és garantir la lluita de classes ja que, en última instància, la ideologia és el resultat de la mateixa.

 

[1] És interessant veure com Althusser vacil·la en aquest punt, afirmant primer una cosa per després matisar i afegir-ne una altra. I finalment, quan aborda l’anàlisi de l’AIE dominant, retorna a allò que ha afirmat en primer terme. És a dir, primer afirma que l’escolar és l’AIE dominant, però a continuació afegeix la família, just en el moment en què assevera que l’estructura precedent d’AIE predominant ha estat la dualitat Església-Família, i que és ara substituïda per la dupla Escola-família. Ara bé, quan es centra finalment a desenvolupar l’AIE predominant del seu temps, només es centra en l’escolar. A què ve incorporar la Família? Per què aquesta absència inicial i final? Si la Família és l’estructura que persisteix en el canvi de predominança, no serà realment l’AIE predominant? Penetrar en aquesta interessant problemàtica, i les vacil·lacions d’Althusser al respecte, ens allunyaria enormement de l’economia del text.

Més publicacions de