Violència i nostàlgia del tot
(Vicenç Palomera)

Lacan i la política, 1938

«La nostàlgia del tot» és el títol d’un dels apartats dels Complexos familiars en la formació de l’individu, text que Jacques Lacan va publicar el 1938. En efecte, Lacan va tenir molt aviat la intuïció de l’existència d’una passió en els éssers humans per la unitat, passió per l’un. Evidentment, convé distingir l’un de la totalitat de l’un de la unitat que particularitza. El que Lacan observa és que el nen aspira a la unitat, una unitat que està connectada amb l’assimilació de l’ésser i de la totalitat, una unitat que passa pel tot. Hom és un perquè és tots. És el que escoltem de la boca dels nens: «anem-hi tots!». Només més tard, en començar a fer-se grans ja deixaran de dir «anem-hi tots». És precisament en l’adolescència quan es comença a fer el dol per la unitat. Finalment, ja en l’edat adulta, serà molt difícil admetre el «no-tot», resultarà difícil pensar en una dimensió diferent del «tot».

Lacan assenyala que hi ha formes sublimades d’aquesta aspiració a la totalitat i les troba en les ideologies polítiques. És en aquesta aspiració a la totalitat on Lacan llegeix una aspiració cap a la mort. Hi ha un estret lligam entre la totalitat —Lacan el situa en l’origen en el «complex del deslletament»— i la mort (precisament quan diuen: «S’ha acabat tot»).

Aquesta aspiració a la totalitat la podem observar en les formes més abstractes que Lacan situa com una «assimilació perfecta de la totalitat a l’ésser». Sota aquesta fórmula dibuixa l’arc de les nostàlgies de la humanitat: «miratge metafísic de l’harmonia universal, abisme místic de la fusió afectiva, utopia social d’una tutela totalitària; formes totes elles de la recerca del paradís perdut anterior al naixement i de la més obscura aspiració a la mort». Lacan resumia en unes línies el que poc després acabaria realitzant-se en els anys següents del segle XX. Si hi ha una cosa que va demostrar la segona guerra mundial és l’espantosa docilitat de l’home modern, sempre a punt d’afegir-se a  les ideologies del no-res. Lacan parla aquí dels foscos poders del superjò quan es coalitzen amb els més covards abandonaments de la consciència, i porten els homes a una mort acceptada per les causes menys humanes.

Lacan distingia, en 1938, una unitat imaginària, la del tot, i una unitat simbòlica, lligada a la formació d’un ideal també simbòlic. Assenyalava que l’ideal de la totalitat sosté bé els deliris. En efecte, sabem que hi ha deliris col·lectius i que la utopia social en forma part. Aquesta utopia social no és de cap manera la realització d’un ideal sempre simbolitzat, sinó que és recerca d’una unitat real que rebutja l’ideal. Sempre que s’aspira a una unitat en el real és perquè no se l’ha pogut trobar en el símbol. Si aquesta unitat és impossible és sempre perquè no s’ha trobat el símbol que la permetria.

El que és específic d’aquests miratges socials de la unitat real és que procedeixen sempre per segregació. En efecte, la unitat social totalitària produeix sempre un rebuig del que no forma part de la societat, dels que no formen part de la societat. Aquesta unitat no és una obertura cap a l’alteritat, com ens mostren la unitat de les bandes, del clan o de la tribu, és a dir, no és un Un que s’obre a l’altre, és un Un que es tanca sobre ell mateix. És per aquesta raó que es fa lloc a la totalitat ja que, quan l’un s’obre a l’altre, el descompleta, el «des-totalitza». Per exemple, la unitat familiar és sempre d’alguna manera un rebuig de l’alteritat que suposa la trobada social, creadora de diferència. La «fraternitat» de la tribu o de la família té una funció social, però aviat troba els seus límits. La fraternitat social és la gran utopia. Lacan l’aborda estudiant el seu naixement en un complex, que anomena el «complex d’intrusió», complex que té com a fonament la gelosia.

La font de la gelosia no és una pura concurrència vital, aquesta espècie de darwinisme social que respondria a un «que guanyi el millor» o «eliminem els perdedors». No hi ha animal més cruel que l’home, la crueltat no existeix en la creació. La font de la gelosia està en la identificació: un és gelós en la mesura que s’identifica amb l’objecte de la seva gelosia, és a dir, per mitjà d’una identificació mental. Hom és sempre gelós respecte a algú amb qui es pot identificar. La gelosia consisteix sempre a veure les coses situant-se en el lloc de l’altre. Per tant, té una funció social essencial, la d’ensenyar a posar-se en el lloc de l’altre. Així, quan se li diu a algú: «Provi de posar-se al lloc de l’altre», sabem de seguida que no es resoldrà res ja que immediatament s’activarà la gelosia.

Com assenyala Lacan, la identificació marca un interès primari. És un amor que, pel fet del seu propi desconeixement, es tradueix en agressivitat i, en canvi, el «coneixement paranoic» de l’altre en la gelosia (els paranoics coneixen molt bé als seus rivals) té una funció social, donat que porta a interessar-se en els altres. D’aquesta manera, es verifica que fins i tot l’agressivitat té una funció positiva. Lacan ho diu explícitament: la violència exercida sobre l’altre implica la identificació. Per dir-ho d’una manera breu: quan algú es baralla amb un semblant s’identifica necessàriament amb ell. En la violència, el subjecte no apunta a retrobar la unitat donat que —com diuen— està en guerra amb l’altre i, tanmateix, aspira a tornar a trobar alguna cosa anterior: el dolor lligat a la separació de l’objecte. En aquest sentit, el subjecte busca retrobar el seu primer malestar, el seu primer dolor, en el dolor de l’altre. El dolor que havia quedat oblidat en la unitat, el torna a trobar dialècticament en el dolor de l’altre. Només cal pensar en la violència dels joves, una violència que segueix immediatament a la separació de la unitat familiar, una manera de tractar col·lectivament el malestar davant el qual han de trobar una solució, la solució de la unitat. En suma, són subjectes que troben la solució a la violència creada en l’altre, dolor en el qual troben el seu propi dolor. Però aquest dolor no va sol, sinó en companyia d’aquest altre del qual aprèn en la rivalitat violenta. Es tracta, en qualsevol cas, d’un dolor que té en si mateix una funció socialitzant.

En aquest sentit, voler esborrar del mapa la violència no farà més que reforçar el retorn a una unitat que no és sinó regressió, és a dir, a desconèixer el malestar d’origen, veritable font de la violència. El que, en tot cas, es comprova és que, al menys en una fase de la vida, una determinada violència no és perjudicial.

Remarquem que, en els últims anys, s’ha parlat molt dels seeking sensations subjects, de subjectes que «busquen sensacions». Es tracta de subjectes que busquen recrear el malestar propi d’una determinada edat de la vida, oblidada en l’inconscient, és a dir, subjectes que busquen trobar aquest malestar per tractar-lo i aconseguir desfer-se’n. No ens sorprèn gens que aquesta violència acabi retornant sobre el subjecte mateix i que busqui, en el seu fur intern, recrear el malestar consumint tot tipus de substàncies tòxiques. Si s’enganxen a un tòxic, es comprova que aquesta addicció perdurarà molt de temps. En general, les toxicomanies de la post-adolescència solen ser toxicomanies col·lectives. Per contra, les toxicomanies més resistents després de l’adolescència solen ser addiccions més aviat solitàries. En aquest cas, el diagnòstic és greu: no és el mateix consumir tòxics per trobar-se amb els semblants de la banda i reactivar el malestar, que identificar-se amb aquest malestar en soledat.

Lacan indica que la gelosia paranoica, el coneixement paranoic de l’altre i la violència agressiva, quan són sublimats, tenen una funció socialitzant. La paranoia socialitza. Només cal recordar el nombre de paranoics que tenen com a funció regular la trobada de l’altre, la relació amb l’altre. Quan la violència fa de l’altre un semblant mai se l’aturarà fent-li veure al subjecte que l’altre és només un semblant. Dir: «Escolta, no vagis a pegar als que no són com tu» implicaria ignorar que és precisament perquè són «com ell» que se’ls vol pegar.

Sobre l’autor

VICENÇ PALOMERA és psicoanalista membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi (Associació Mundial de Psicoanàlisi), i docent de la Secció Clínica de Barcelona (Institut del Camp Freudià). Té el grau de doctor pel Departament de Psicoanàlisi de la Universitat de Paris 8 i ha estat president de la Federació Europea d’Escoles de Psicoanàlisi. És autor de diversos articles i llibres especialitzats. Dirigeix la col·lecció de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi a l’Editorial Gredos.

Més publicacions de