“Working Dead”. Escenaris del Post-treball
(Estela Paskvan)

Working Dead. Escenarios del postrabajo.
Marta Echaves, Antonio Gómez Villar, María Ruido (eds.)
Ajuntament de Barcelona, La Virreina. Centre de la Imatge, 2019.

 

Aquest llibre és el resultat d’un projecte de reflexió que es va iniciar el 2017 i va abastar dos anys. Va consistir a reconsiderar les cada vegada pitjors condicions laborals, penetrar en les geografies variables dels canvis operats i abordar les seves incidències en les subjectivitats.

A la Introducció, els editors expliquen com van triar el títol. Van començar a denominar així “sorneguerament” en referència a una sèrie televisiva[1] i van acabar per adoptar-lo definitivament a la fi de la realització de el projecte. Aquest detall no és banal ja que els compromesos amb aquesta investigació es revelen molt atents tant als diferents escenaris de la vida quotidiana i cultural com també a les publicacions i estudis que es realitzen.

Com classificar aquest llibre? Mirar d’encasellar-lo no resultaria fàcil. El “Mapa de conceptes” que el presenta ja el defineix donat que respon precisament a la geografia en joc. És un cartell on en el centre apareixen els conceptes precisament centrals als quals arribar: “(Pos) treball”. “(No) treball”. “Ocupació”. I al seu voltant, es disseminen altres escriptures de nocions, noms, títols, etc., que apareixen en el llibre. D’una banda, un ús que apel·la a la materialitat de la lletra. I de l’altra, una proposta que mostra escenaris diversos i dispars en la complexitat política i laboral de la nostra contemporaneïtat. És així com necessàriament, tal com s’explicita, el projecte és parcial i no pretén ser exhaustiu. Es tracta de proposar una sèrie d’eines / conceptes per pensar aquest nou escenari. Impossible ara resumir, cal fer-ne el recorregut en la seva lectura.

M’interessa ressaltar el que aquest llibre ens ensenya en el seu abordatge d’aquests conceptes. En primer lloc, un relat fragmentari en la seva varietat, que revela de fet una objecció a qualsevol intenció homogeneïtzant. Cal dir que advertim en això el que també opera en psicoanàlisi des de Freud (relat de casos, somnis, records, etc.) Tal com mostra aquest llibre, l’anàlisi no condueix a una síntesi. La singularitat que es podrà aclarir habita originalment en els fragments. I, per tant, cap pretesa cosmovisió per retre’n compte. Sempre hi haurà una fugida d’això real impossible de governar.

D’altra banda, les diverses factures de les exposicions que es registren en aquest llibre no deixen de sorprendre. Comença amb una entrevista a Franco Berardi “Bifo” i aviat vam descobrir que no és el referent únic que feria de marc; el segueixen articles de reflexió teòrica sobre les noves realitats de la producció econòmica, social i cultural que no exclouen els processos de subjectivació i encarnació en els cossos. Em va interessar especialment per l’àmbit que toca, el de Mark Fisher[2] sobre la “cura privada” de l’anomenat “estrès laboral”. No només posa en joc el que està ja en el seu origen, la farmacologia, sinó també diferents psicoteràpies tant les conductuals-cognitives com aquelles que apel·lant a un “voluntarisme màgic” proposen als subjectes gestionar aquest estrès. I no cal dir aquelles que assenyalant la responsabilitat individual acaben culpabilitzant el subjecte. És difícil qualificar aquests articles només de teòrics, en alguns casos tenen un caràcter testimonial. Són reflexius de la bona manera.

També trobem el registre d’intervencions en seminaris realitzats amb col·lectius com són AMFETRAS (Madrid) i Les Kellys (Barcelona). I finalment converses mantingudes amb treballadors en vaga d’Amazon (a San Fernando de Henares, Madrid), amb Riders de la plataforma La Pájara (Madrid), amb extreballadors i treballadores de Seat (Zona Franca i Martorell, Barcelona).

Quin objecte és aquest llibre realitzat amb fragments i de diferent factura? És llavors que advertim que el projecte es va realitzar en un centre vinculat a l’art, “La Virreina. Centre de la Imatge “de Barcelona, ​​i que la iniciativa va partir del seu director, Valentin Roma.

Sens dubte és un llibre polític tant en el seu contingut com en la seva conformació. Aconsegueix a la seva manera respondre a la pregunta: ¿com transmetre, parlar à plussiers —molts i / o diversos— sense cedir en l’ètica relativa al discurs? Indubtablement per això cal obviar els eslògans i les consignes que busquen convèncer. També les cites d’autoritat que resulten buides quan no s’expliciten o argumenten. Com diria Freud, sortir de la “parròquia” no implica fer un discurs fàcil en el pitjor sentit, el que dilueix i acaba cedint sobre els principis.

És un pregunta veritable per a la qual no hi ha resposta sense posar en joc la singularitat de cada enunciació. Entenc que és també l’aposta de la xarxa Zadig.

Aquest projecte va finalitzar al desembre de 2019. El confinament actual ocasionat per la pandèmia global posa en primer pla les seves conseqüències sobre el món laboral, i molt especialment en la precarietat i vulnerabilitat que en aquest llibre s’analitzen.

 

[1] The Walking Dead és una sèrie de televisió nord-americana d’horror post-apocalíptic. Els supervivents tracten de mantenir-se amb vida sota l’amenaça gairebé constant d’atacs dels zombis sense consciència, col·loquialment coneguts com «caminants».

[2] Mark Fisher, “La privatitzación del estrés”, capítol aquí reeditat, extret del llibre Realismo capitalista publicat en castellà el 2016 per l’editorial argentina Caixa Negra.

(Traducció: Miquel Bassols)

 

Sobre l’autor:

ESTELA PASKVAN és psicoanalista membre de l’Escuela Lacaniana de Psicoanálisis i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Docent de la Secció Clínica de Barcelona (Institut del Camp freudià).

Més publicacions de