Camp Freudià, Any Zero, a l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi

Miquel Bassols

 

Benvolguts col·legues membres de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi*:

Estem en un moment crucial en la nostra Escola pel que fa a la conjuntura social i política que travessem a l’Estat espanyol. És una conjuntura que situa com mai la nostra Escola com Una altra per a si mateixa i, per tant, situa també a cada un dels seus membres com Un altre per a si mateix a través d’ella. Aquesta conjuntura coincideix amb el que coneixem com una nova època per a les Escoles de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi sota el nom de “Camp Freudià, Any Zero”. I aquesta Escola i aquesta Assemblea de la ELP, composta pels seus membres, hauria de saber conversar sobre què significa per a cada un aquest moment i aquesta conjuntura.

 

Zadig, una extensió de l’Escola

“Camp Freudià, Any Zero”. És així com Jacques-Alain Miller va interpretar el dia 11 de Juny de 2017 el nou moment del Camp Freudià i, per tant, de les set Escoles de la AMP. Convé llegir atentament i les vegades que faci falta aquest breu text —que he demanat que s’enviés per la llista de l’Escola abans d’aquesta Assemblea— amb el qual J.-A. Miller va posar en acte, acte sostingut pel seu sol desig, aquest nou moment. I convé saber si volem o no volem estar a l’altura de les seves conseqüències. Llegit atentament crec que aquest breu text —en el qual J.-A. Miller es declara literalment “presoner del món que havia creat”— pot tenir les mateixes conseqüències que la “Proposició de 9 d’octubre de 1967 sobre el psicoanalista de l’Escola”, text que “Camp Freudià, Any Zero” evoca des de les seves primeres línies. Es tracta de saber si la psicoanàlisi acabarà per “retre les armes davant els impassos creixents de la nostra civilització”, impassos que avui trobem en diversos fronts i de diverses formes, ja sigui en la conjuntura política com en una de les seves vessants que toca més de prop la nostra experiència, el d’una inèrcia de l’Escola cap a una “associació de psicoterapeutes”, com s’indica en aquest mateix text.

En primer lloc, cal situar què és i què no és la xarxa impulsada a partir d’aquest text amb el nom de “Zadig – Le réel de la vie“.

Els recordo dos paràgrafs centrals:

“La xarxa política lacaniana mundial no es confondrà amb l’AMP ni amb les seves Escoles, constitueix més aviat una extensió seva al nivell de l’opinió. En qualitat de tal, es beneficiarà a tot arreu de l’ajuda de les nostres institucions i formarà part del Camp Freudià en el sentit ampli del terme. […] En el marc fixat per les meves primeres decisions, ¡camp lliure a les iniciatives! Així doncs: “Camp Freudià, any zero”. Tot torna a començar, sense ser destruït, per a ser portat a un nivell superior. Per un efecte retroactiu, capto ara per què havia interromput el meu curs l’any 2011.”

 

Què és doncs Zadig a l’any zero?

Zadig és una “xarxa política lacaniana mundial”. Una xarxa està feta de nusos, no funciona de manera jeràrquica a la manera de les institucions “Up-Bottom“, de dalt a baix, sinó “Bottom-Up“, de baix a dalt. No és tampoc una superestructura, no és un lloc afegit com un barret sobre les Escoles per resguardar-les d’aquesta temuda “entrada de la política a l’Escola” com escoltem a vegades. Aquesta política, si entenem realment el que aquest terme vol dir en l’ensenyament de Lacan, hi és des dels principis mateixos de l’Escola. Es tracta ara de saber portar-la fins a les últimes conseqüències, en cada lloc i en cada front on el malestar en la civilització se’ns fa present.

Així l’Escola i Zadig no són dos espais diferents, un per a la psicoanàlisi, un altre per a la política (ja sigui o no la dels partits polítics). Aquesta distinció no serveix a la psicoanàlisi, i serveix menys encara perquè la política no entri a l’Escola, ja que l’Escola, com l’inconscient, és la política mateixa. No hi ha per què esforçar-se llavors inútilment perquè “la política no entri a l’Escola” perquè la política, en tots els seus sentits, està ja aquí des del seu principi, al menys des del text de Lacan sobre “La direcció de la cura” on distingeix clarament política, estratègia i tàctica en l’experiència analítica. Vegem més aviat com fer-la sorgir des de la pròpia Escola i de la bona manera.

Zadig és llavors l’extensió d’un mateix espai, el de l’experiència analítica, el de l’experiència de l’Escola com a subjecte, en les seves conseqüències polítiques dutes al grup social (a “la massa”, en termes de Freud). I això segons el principi freudià exposat a “Psicologia de les masses i anàlisi de el Jo” que, en la seva primera pàgina, fa de la psicologia social una extensió de la psicologia individual: “la psicologia individual és al mateix temps i des d’un principi psicologia social, en un sentit ampli, però plenament justificat “, cita recordada un cop i un altre per Jacques-Alain Miller i que cal llegir per tal d’entendre la veritable aposta de Zadig.

 

Posar a cada un en el seu lloc de subjecte

Convé subratllar que les conseqüències d’aquest principi freudià estan desenvolupades per Lacan en l’experiència mateixa de l’Escola com l’acció del subjecte de l’experiència sobre el grup analític. La qüestió és ara —i és, crec, la veritable aposta llançada per Jacques-Alain Miller amb Zadig— si podem estendre aquest principi al propi grup social i a la seva política des de la psicoanàlisi. De fet, la qüestió no és si “podem” sinó sobretot si “hem de”, quan es tracta de la supervivència mateixa de la psicoanàlisi com a refugi davant el malestar en la civilització. Per fer aquesta operació necessitem una Escola sòlida, clarament ancorada en els principis analítics.

Zadig és una xarxa de nusos per dur a terme aquesta acció política, no és una nova associació amb estatuts, membres i quotes. És la conseqüència del desig de l’analista, de l’analista de l’Escola, en una acció orientada per l’ensenyament de Lacan. Està per veure encara què vol dir això per a cada un dels membres de les set Escoles de la AMP, i en especial pels que sostenen l’autoritat transferida per elles amb el nomenament d’Analistes de l’Escola. Així la xarxa Zadig té ja un “efecte retroactiu” —l’expressió està també en el text de J.-A. Miller en un punt molt precís— sobre la pròpia Escola, posant-la davant de la seva pròpia dimensió política. De moment, com a president de l’AMP, veig que això vol dir coses diferents a diferents llocs, de vegades fins i tot coses contradictòries. No cal lamentar-ho, a l’inrevés, cal prendre-ho com el punt de suport per fer d’aquesta xarxa de nusos el lloc d’una veritable conversa analítica sobre els efectes retroactius que l’anomenada “realitat política de país” té sobre la pròpia experiència de la escola. Aquí, una veritable conversa analítica no pot ser una suma de monòlegs, més o menys erudits, més o menys trufats d’ideologia, sobre el que és aquesta “realitat política” dels nostres països. No és tampoc un diàleg de sords, si és que n’hi ha un que no hi sigui. Una conversa analítica produeix necessàriament canvis en les posicions dels conversadors, promovent allò que Jacques-Alain Miller ha situat, en textos successius a l’esmentat, com l’eix de l’operació analítica i distingint-la de la fórmula kantiana:

1. Parlar per un mateix.
2. Posar-se al lloc de qualsevol altre.
3. Parlar sempre d’acord amb un mateix.

La segona frase de Kant —posar-se al lloc de qualsevol altre— és la més important de les tres. Es tracta de fet d’una identificació, de la identificació que creu comprendre sempre a l’altre pensant que un pot posar-se realment al seu lloc però que, pel mateix, no pot deixar de convertir aquest altre en el més semblant a un mateix. És el principi de l’efecte del grup condemnat a desconèixer la realitat en què es fonamenta. La petita modificació introduïda per Jacques-Alain Miller a aquesta frase de Kant subverteix l’operació d’identificació en dir: posar a cadascun —a cadascun dels altres— al seu lloc de subjecte. Cosa que és radicalment diferent. És la caiguda de la identificació grupal per causar l’efecte de divisió de subjecte en l’estructura del grup, i apunta decididament al real que fa del grup el subjecte de l’individual, segons l’expressió de Lacan, el subjecte per a cada un dels individus del grup. Es tracta de fer de l’excepció que és sempre cada subjecte en el grup, de la singularitat del seu símptoma, alguna cosa que valgui per a tots i cada un d’ells. És des d’aquí, doncs, que cada un pot finalment parlar d’acord amb si mateix, amb aquest “si mateix” singular que és el seu símptoma, és allà on cada un troba la seva singularitat.

Produir un efecte així en el grup implica situar-se necessàriament en el lloc de “més un” d’aquest grup per fer aparèixer la seva dimensió de subjecte, és necessàriament ser herètic d’aquest grup.

Què seria una societat de “més uns” identificats amb allò del grup que no fa grup? Deixin-me imaginar-la una mica: seria una societat sense subordinats ni insubordinats, en la qual cada subjecte està confrontat a la diferència absoluta de la seva pròpia singularitat, el que vol dir confrontat al seu lloc de subjecte. Seria una societat sense dependents ni independents, més aviat interdependents en un pacte irrompible de la paraula donada i de la paraula dita.

Per a això cal una política de graus, no de jerarquies, per reprendre la distinció en la qual Lacan va assentar la seva Escola. A falta d’aquesta política, la política de les jerarquies tenyeix amb la seva inèrcia els inevitables efectes de grup.

 

L’elecció de l’herètic

En aquest sentit, podem abordar el que hem anomenat el “aggiornamento democràtic” de les nostres Escoles. No es tracta només ni merament d’una actualització dels seus estatuts en els punts en què puguin facilitar una major representativitat i participació, ja sigui de les majories com de les minories, en la vida de l’Escola i en els seus funcionaments. Es tracta primordialment d’introduir decididament la conversa analítica sobre els impassos de la civilització que es manifesten en cada lloc sense cap temor a que l’Escola es fracturi, perquè en realitat ella mateixa és la millor expressió com a subjecte d’aquesta fractura que anomenem finalment el símptoma.

Demano doncs a “cadascun” dels membres de la ELP, més que no pas a “tots” ells, una cura i esforç especial per entrar clarament en aquesta conversa a contracorrent de la lògica segregacionista que envaeix el país, i més enllà. Una conversa analítica sobre què és la democràcia, al país i a l’Escola, què és l’Estat de dret i les llibertats civils. Es tracta, sens dubte, d’una elecció, en el sentit més fort que el terme té per a nosaltres i sense el qual l’elecció de l’Escola no tindria el seu.

L’elecció pot plantejar-se entre aquests termes: o bé la democràcia es redueix a un significant amo idèntic a la legalitat, a la norma jurídica, o bé aquesta democràcia està en el lloc d’una causa que posa a cada un dels que hi participen en el seu lloc de subjecte, aquest subjecte que ens agrada situar sempre “fora de la norma”. Per entendre el sentit decisiu d’aquesta elecció no estarà de més referir-se al  text d’Alexandre Kojève titulat “La noció de l’autoritat” on defineix “la legalitat com el cadàver de l’autoritat”. És l’elecció de l”herètic” que J.-A. Miller va situar a la fi de la seva darrera conferència a Torí, entre el significant amo, S1, i l’objecte a causa del desig, a.

No és tan simple distingir entre S1 i a. Els objectes a d’antany es reciclen moltes vegades com a nous S1. I, d’altra banda, les restes dels antics S1 es converteixen de vegades en objectes causa del desig en els quals autoritzar-se. Per exemple: Déu, Pàtria, Nació, Democràcia, República, Escola, també Psicoanàlisi.

En aquesta conjuntura, una possible democràcia analítica hauria de partir d’aquesta sàvia elecció perquè cadascú prengui el seu lloc de subjecte. Cada un identificat amb allò del grup que fa impossible el grup, identificat amb allò del grup que no és idèntic a si mateix. Aquesta és la funció no de l’Un unificador sinó del més Un que causa el desig del subjecte, fins i tot en la seva pròpia divisió.

 

Benvolguts col·legues membres de l’ELP. En una veritable conversa analítica no es tracta de jugar a la post-veritat, últim artefacte retòric dels mitjans de comunicació i de les belles ànimes intel·lectuals per anul·lar una veritable política i autoritzar qualsevol cinisme. En una conversa analítica, on cada un està col·locat en el seu lloc de subjecte, es tracta més aviat del temps incessant de la pre-veritat, d’aquesta veritat que en dir-se mostrarà que ja no hi ha marxa enrere possible en els seus efectes sobre cadascun.

I és a aquest “cadascun” de vosaltres a qui vull interpel·lar per entrar decididament en aquesta nova època del Camp Freudià – Any Zero.

 

* Al·locució realitzada, com a president de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP), en l’Assemblea General Ordinària de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi (ELP) celebrada a Madrid el dia 10 de Novembre de 2017.