Camp Freudià, Any zero

Jacques-Alain Miller

París, 11 de juny de 2017

 

¿Acabarà la psicoanàlisi per retre les armes davant els impassos creixents de la nostra civilització, com Lacan ho evocava un dia de desànim o de còlera quan els notables de la seva Escola, l’École freudienne de Paris, van rebutjar recolzar la seva “Proposició del 9 d’Octubre de 1967 sobre el psicoanalista de l’Escola”? És una cosa que no està escrita.

Les Escoles del Camp Freudià són des de fa temps el que Lacan desitjava que fossin, refugis contra el malestar en la civilització. Des que les instàncies responsables de l’Ecole de la Cause freudienne, conduïdes per la seva presidenta, Christiane Alberti, i les de Uforca, a comanda meva, han adoptat amb entusiasme la meva proposta de prendre posició pública 1) contra Marine Le Pen i el seu partit, 2) per la democràcia i l’Estat de dret, i que la gran majoria dels membres s’han llançat amb energia a una campanya nacional de Forums republicans i anti-Le Pen, es veu millor com l’ECF flanquejada pels seus satèl·lits, Uforca, ACF i CPCT, podrà convertir-se en el que, en el moment de crear la seva Escola, Lacan deia amb una energia que donava testimoni, segons la meva opinió, del millor esperit guerrer de la nació francesa, “una base d’operació” que apuntava a la vegada a reconquerir el Camp Freudià sobre la IPA i a triomfar sobre els impassos de la civilització que amenacen l’existència mateixa de la psicoanàlisi.

L’atenció dirigida des l’1 de març d’aquest any cap al combat polític a França no m’ha fet oblidar, però, que avui, gràcies a l’esforç continuat de diverses generacions d’analistes, no hi ha una Escola sinó set: l’ECF, l’EOL, l’EBP, l’ELP, l’SLP, la NLS i, la darrera en néixer, la NEL.

Una vegada Macron ha estat elegit el 7 de Maig —i reduïda de seguida una revolta local i subalterna vinguda de l’EOL que jugava de fet el mateix paper que l’aldarull dels notables el 1967, és a dir, obstaculitzar el moviment cap endavant— he pensat que convenia transferir a l’escala mundial les lliçons de l’experiència francesa. Amb més raó he creat el 14 de Maig passat “la movida Zadig” ZERO ABJECTION DEMOCRATIC INTERNATIONAL GROUP.

Aquest diumenge 11 de juny, dia següent a la Conversa organitzada a l’EOL pel seu Consell sota la direcció esclarida del seu president, Gustavo Stiglitz, puc anunciar que el Camp Freudià en el seu conjunt s’ha sumat des d’ara a Zadig.

La xarxa política lacaniana mundial no es confondrà amb l’AMP ni amb les seves Escoles, constitueix més aviat una extensió seva al nivell de l’opinió. En qualitat de tal, es beneficiarà a tot arreu de l’ajuda de les nostres institucions i formarà part del Camp Freudià en el sentit ampli del terme. Quant als procediments de Zadig i a les causes que defensarà a nivell nacional i a nivell transnacional, està tot per inventar. La nostra iniciativa al respecte de la crisi veneçolana i de la petició Pasolini són un començament. En el marc fixat per les meves primeres decisions, ¡camp lliure a les iniciatives!

Així doncs: “Camp Freudià, any zero”. Tot torna a començar, sense ser destruït, per a ser portat a un nivell superior. Per un efecte retroactiu, capto ara per què havia interromput el meu curs l’any 2011.

Era la conseqüència de la caiguda de la meva transferència amb el Camp Freudià, induïda pel sentiment de fracàs que m’habitava després d’haver hagut de constatar que el conjunt dels membres de l’ECF s’havien sumat al projecte Freda que es proposava substituir el model d’Escola promogut per Lacan pel d’una associació de psicoterapeutes ocupada a anar a la caça de les subvencions i obeint els impulsos d’una associació, l’associació Aurora, coneguda per sumar-se amb els seus diners a les instruccions del Ministeri de Sanitat. Aquest projecte de liquidació estava a punt de dur-se a terme quan només jo m’hi vaig posar al mig.

Per la resta, el Camp Freudià semblava haver assolit l’any 2011 el seu nec plus ultra. Em veia jo mateix presoner del món que havia creat, aquest Camp Freudià regit pels algoritmes que jo li havia proporcionat, i funcionant sense mi, tal com jo ho havia desitjat. No em quedava més que seguir pedalejant al meu curs fins a la mort. La maledicció del “pràctic-inert” (Sartre) em queia a sobre. La detenció del meu curs sempitern se m’apareix avui com un esforç desesperat per escapar a la petrificació i tornar a connectar amb el real de la vida.

S’ha girat la pàgina. Jam 2 reprendrà el curs de Jam 1 sota una forma renovada. La meva idea és engranar a partir d’ara amb el meu treball el de diversos col·lectius del Camp Freudià que es proposaran voluntàriament.

Està ja acceptat que això s’ha de fer a Itàlia sota la forma del “Seminari de política lacaniana” que codirigiré a Torí amb Rosa-Elena Manzetti el 8 de Juliol pròxim, després a Roma, Bolonya i Milà, amb Di Ciaccia, la parella Francesconi i Mazzotti, i Focchi. Serà el “Seminari Punt de basta” que he decidit iniciar a partir de el 24 de Juny proper a París, i que serà filmat perquè estigui en línia. Serà a Buenos Aires el “Seminari Clipol” (clínica i política) que proposo a l’aprovació dels col·legues argentins i que es realitzarà al desembre per rebre un doctorat universitari honoris causa, per iniciativa d’Osvaldo Delgado a qui dono les gràcies. En altres llocs del Camp Freudià, tot està obert.

Faré un balanç durant la setmana que ve sobre les xarxes Zadig creades o en formació al món, sobre la xarxa anomenada “Canal de l’1”, sobre el programa dels Seminaris de París i de Torí, etc.

Jo hi era amb la meva amiga Mireille Cardot —Lacan va fer una ganyota sobre el seu nom quan la hi vaig presentar— quan Lacan va llegir el juny de 1964, davant menys de cent persones reunides al saló de Sylvia, a 3, rue de Lille, la seva “Nota adjunta” a l’Acte de Fundació. Després d’haver parlat del “comitè d’acollida anomenat Card”, va dir el següent, que segueix sent al meu entendre una aposta major: “L’èxit de l’Escola es mesurarà amb la publicació de treballs que siguin admissibles al seu lloc.”

Es tracta d’això amb aquest Seminari desmultiplicat: inscriure per sempre més l’ensenyament de Lacan en el discurs universal.

 

(Text publicat en francès a Lacan Quotidien núm 718, 11 de Juny de 2017. Traducció: Miquel Bassols)